La quadratura del cercle

Entre glop i glop de mercuri l’alquimista investiga la quadratura del cercle. Comença posant un quadrat dins d’un cercle i mesurant l’àrea coberta pel quadrat i l’àrea coberta pel cercle. Li resulta evident que la del quadrat és inferior, si bé hi ha 4 punts de contacte entre ambdós, a les arestes del quadrat. L’alquimista fa un nou glop de mercuri i rumia. Agafa el quadrat i el gira 90 graus. La figura és exactament la mateixa. Ho torna a fer, ara més lentament. S’adona que, durant el gir, les arestes no han perdut mai el contacte, han viatjat sempre pel perfil de la circumferència que envolta el cercle. L’ampolla de mercuri pren una tonalitat virolada que recorda les escates d’un llangardaix, però això no impedeix que l’alquimista faci un darrer glop, ben generós. Creu haver trobat la solució. Pinta les arestes del quadrat d’un color ben viu, un vermell de Bengala. Després li fa un forat al centre exacte i hi posa un eix de revolució, com si fos una baldufa. Finalment, agafa l’eix entre els dits i li dóna una embranzida. El quadrat es posa a donar voltes a gran velocitat i les seves arestes es confonen en una sola línia vermella circular, perfecta. Ara, després de molts anys de recerca, amb els ulls il·luminats de bogeria i el mercuri cremant-li les entranyes, l’alquimista entén el missatge críptic deixat als llibres dels antics: “davant d’un problema aparentment irresoluble, dóna-li voltes”.

Min o'Taure

El Minotaure, al centre del laberint, llegeix Shakespeare i Spinoza. Si barreja Comèdia i Tragèdia a parts iguals el dia no se li fa tan llarg, i l’Ètica li resulta idònia com a lectura d’abans d’anar a dormir, si bé troba l’aproximació racionalista d’Spinoza una mica massa extrema, no li sorprèn que fes enfadar catòlics, protestants i jueus. Si d’ell depengués, eliminaria la raó i elevaria l’instint al pedestal del coneixement, com feia Shakespeare. O potser no ho feia, la veritat és que li costa d’entendre moltes de les ambigüitats i dobles sentits del bard anglès. A més, troba la majoria de les seves obres força vulgars i menors, no li entra al cap com és que rebin tantes lloances arreu.  

De tant en tant, per moure una mica les cames, fa un tomb pel laberint i derrota tres o quatres herois. Invariablement somriuen al morir, s’intueixen coronats de glòria a innombrables poemes èpics, encara que la seva batalla amb el monstre hagi estat força modesta, el crit de terror al contemplar els seus ullals més aviat poc heroic. El Minotaure reflexiona que caldria instal·lar un circuït de vídeo al laberint per poder retransmetre en directe aquelles gestes, i així posar tots els punts sobre les i.

Els dies festius es dedica a la introspecció. Es pregunta si existeixen altres laberints amb altres minotaures i altres herois disposats a morir en bàrbar combat. Li agradaria poder conversar amb aquests altres minotaures, demanar-los l’opinió sobre els seus filòsofs de capçalera, potser formar una associació que assegurés, mitjançant una mòdica quota d’inscripció, la ferocitat i la formació filològica dels seus associats, les seves competències transversals i extracurriculars.

S'esgarrifa de pensar que està sol, que és el darrer de la seva espècie. O encara pitjor, que és l’únic que encara es pren la feina seriosament. En un moment de lucidesa veu com altres minotaures empren una tarja magnètica personal per fitxar a l’entrada dels seus respectius laberints, com hi romanen del matí al migdia, amb una pausa per esmorzar, i després fitxen novament i marxen cap a casa en transport públic, no sense abans passar pel supermercat a comprar un entrecot i una ampolla de vi. Per contra, la seva casa és el laberint, la seva tasca consisteix a il·luminar somnis heroics, foragitar actituds massa existencialistes i abstractes. Li cal estar alerta, treballar vint-i-quatre hores al dia i set dies a la setmana, no recaure mai a una vida plàcida i sedentària.

Avui rellegirà La Tempesta. Li atrau especialment el personatge de Calibà però el troba exagerat, massa arrelat al passat, una mica enyorat. El vell Pròsper és diferent, en ell s’hi pot identificar i sovint, a la seva imaginació, posa els ulls d’Ariadna a la gentil Miranda. El minotaure sap que, en el fons, és un romàntic incorregible. Però és una petita llicència que es pot agafar.

El Somriure de Leonardo

Al taller de Leonardo da Vinci a Milà s’esdevé l’impossible. I l’impossible porta un nom: silenci. La cridòria d’aprenents i ajudants, la vigilància austera de l’home d’Sforza, l’anar i venir de missatgers, orfebres i pidolaires, les corredisses de gossos, gats i altres bèsties, s’ha aturat en sec. Tot ésser animat i inanimat està pendent de la figura que ha aparegut al balconet que comunica amb la planta superior del taller, on té la cambra Leonardo. 

Aquesta figura no és altra que la del mateix Leonardo i la seva aparença desgavellada i asimètrica no recorda l’home de Vitruvi, però s’escau força amb el que s’espera de tot artista d’un cert pedigrí. No, no ha estat la seva sobtada aparició al balconet ni la seva desmanyotada visió el que ha aturat el pas del temps al taller. Allò que ha foragitat la respiració d’home i animal ha estat el crit de Leonardo.

“Cremeu-ho tot”.

L’home d’Sforza, acostumat als rampells de l’artista, és el primer a reaccionar. Agafant una gerra de vi s’enfila per l’escaleta interior que dóna al balcó i, prenent Leonardo del braç, el fa entrar dins la cambra. 

“Què collons et passa?”

La missió de l’home d’Sforza és vetllar per la ràpida execució dels encàrrecs que arriben al taller, tenir cura de la comissió que rep el seu senyor per cada obra lliurada, i de la picossada de la comissió que engreixa la seva pròpia butxaca. És un home que no s’està de romanços.

Leonardo li pren la gerra i se l’acosta als llavis. Després se la mira sense entendre per què l’ha agafat ni què és aquell objecte. Finalment, lleugerament més desemboirat, fa un llarg glop de vi. Clarament, es troba en un estat alterat, però això tampoc no és cap novetat per l’home d’Sforza.

“He tingut una visió premonitòria”

“I què has vist, la teva pròpia mort, com la darrera vegada?”

“Molt pitjor, he presenciat la mort de l’art, de la bellesa, de l’ànima mateixa, de Déu”

L’home d’Sforza pren aire per replicar, però Leonardo continua.

“He vist aquest miserable retrat, aquesta maleïda creguda que mentre pinto em mira com si fos el més fastigós dels insectes, amb el seu somriure burleta i aristòcrata, aquest encàrrec que estic desitjant treure’m de sobre, i l’he vist exposat com si fos la més fantàstica de les creacions de l’altíssim Llucifer. Centenars, milers, desenes de milers de badocs, d’ignorants, fent cua cada dia per admirar-lo un instant i donar pas al següent parell d’ulls atrofiats per la maldat i la decrepitud. M’ha calgut contemplar com aquesta refotuda desvergonyida era enfilada al panteó de l’Olimp mentre altres retrats, altres composicions infinitament superiors, fins i tot algunes del llepaculs del Botticelli o del bell Buonarroti, eren menystingudes, oblidades al racó més fosc, al soterrani farcit de rates i podrit d’humitat.  

    

“Ja has acabat?”

Leonardo, per tota resposta, fa un nou glop de vi. 

“Aquesta que tan odies, que et provoca, segons tu, aquestes visions apocalíptiques i aquesta febre als ulls i aquestes pústules a l’entrecuix, que tu i jo sabem d’on vénen, et recordo que és l’esposa de Francesco di Bartolomeo del Giocondo, i que fou el mateix Maximilià Sforza qui li assegurà, personalment, que el seu artista, i aquest ets tu, Leonardo, li pintaria el més fidel dels retrats, una obra on es reflectiria la seva bellesa angelical, la seva pell iridescent i la seva intel·ligència inabastable”

L’home de confiança de Maximilià Sforza, Duc de Milà, no és una persona a qui gosis interrompre quan parla. 

“I també et recordo que Francesco pagà a l’avançada pel retrat de la seva francament vulgar barjaula, i que gràcies a això fa tres mesos i mig que mengem tu i jo i la teva camarilla d’aprenents i ajudants, tan els que agafen els pinzells com els que agafen altres coses aquí a la teva cambra”

Leonardo mira l’home d’Sforza amb els ullets d’un nen que ha rebut una reprimenda de la seva mare per tornar a casa amb la roba bruta i esparracada. Sap que l’home d’Sforza té raó i que, per molt que li dolgui, li cal acabar aquell retrat. 

Derrotat, fa un darrer glop de vi i li torna la gerra, ja buida. 

“Demana’ls que continuïn treballant, si et plau”

L’home d’Sforza surt de la cambra i Leonardo s’estira novament al llit, es cobreix el cap amb els llençols. 

Pintarà l’esposa de Francesco, però s’assegurarà que l’obra acabi la seva existència al forat més miserable de la creació pictòrica. Només li serà necessari un darrer cop de pinzell per condemnar aquell retrat a la intempèrie de l’art i per desfer el nus de la seva visió profètica. L’artista d’artistes reflectirà al retrat la veritable bellesa de la seva model, no pintarà un ésser incorpori, ni una intel·ligència sublim a la mirada. Leonardo escollirà la perfecta combinació de colors per perfilar, a aquell rostre que tan odia, el seu somriure més enigmàtic.

La caiguda de l'àngel

El dia que caigué l’àngel a la Terra els nens jugaven prop del bosc. Era estiu, i feia molta calor, però els nens corrien esperitats sota el sol impenitent de mitja tarda, es capbussaven cada dos per tres en un dels tolls del rierol que portava aigua a la dotzena de cases del poblet que els havia vist néixer i que també els veuria morir.

El terrabastall de rames trencades els esglaià per un instant, però si alguna cosa caracteritzava aquella colla de nens no era precisament la por, sinó la curiositat malaltissa i, sobre tot, les ganes d’aventura. Ben aviat corrien cap el bosc i, ben aviat, arribaren al lloc on havien sentit aquella commoció. Allà, enmig d’un gran trinxader de rames, a tocar de la soca d’un roure mig sec, hi havia un àngel.

Els nens n’havien vist molts d’àngels. Cada diumenge, a l’església del poble, ben clenxats i ben vestits, quan el sermó del capellà es feia insuportablement avorrit, tombaven la vista cap amunt, en un fals acte de contrició, i es distreien passejant els ulls per totes aquelles figures que il·luminaven el sostre, per sobre i per darrera de l’altar major. Verges, sants, apòstols, nens Jesús i àngels. Àngels per donar i per vendre, des de querubins dolços de galtes rosades i ulls riallers fins a vertaders guerrers de Déu, enarborant espases de foc, amb el peu al coll de dimonis bruts de banyes trencades, estabornits davant de tanta magnificència celestial. No, no els calgué cap revelació mística per adonar-se de què era aquell ésser de cabells rossos, ales blanques i pell gairebé transparent.

Un dels nens, el més valent, agafà una de les rames trencades i, acostant-se a l’àngel a poc a poc, com si no volgués despertar-lo, el punxà a les costelles tres o quatre vegades. L’àngel no es mogué.

De fet, veient el seu aspecte no era difícil de suposar que l’àngel era mort. La cara i els braços eren un laberint d’esgarrinxades i talls més profunds. Una cama estava blegada sota el cos en una angle impossible. La túnica mostrava nombroses taques de sang que, per minuts, creixien de la grandària d’un pèsol a la d’una taronja. Però el pitjor de tot era l’ala esquerra.

L’àngel jeia de costat, pel que l’ala dreta desapareixia completament sota el seu tors. L’ala esquerra, però, era ben visible. La caiguda li havia esqueixat, com si fos un arbre tombat d’una ventada, i exposava músculs i tendons, arrels negres de sang aglevada que semblaven les barnilles trencades de la roda d’una bicicleta que algú hagués llençat al carrer des del terrat.

L’esvoranc de la ferida feia terror de veure, però el nen més valent hi atansà l’extrem de la rameta i burxà cap dins per veure què passava.

Per fi hi hagué reacció. L’àngel obrí uns ulls blaus com el gel i cridà de dolor.

Aquell àngel aparentava una edat semblant a la dels nens que l’envoltaven. No era cap querubí ni cap guerrer del Senyor, sinó més aviat un àngel bastant poqueta cosa. Una bestioleta indefensa, ferida de mort, a la fredor del bosc.

El nen que l’havia burxat feu un pas enrere, però ben aviat tornà a acostar la rameta a la ferida, delerós de sentir com l’àngel cridava i suplicava, de mostrar la seva superioritat sobre aquell ésser als altres nens que s’ho miraven tot plegat des de més lluny, una mica indecisos, una mica espantats.

“Això no ho pot saber mai ningú”, digué el nen de la rameta. “Ni els pares ni molt menys el capellà. Qui parli juro que li tallo els ous”.

L’àngel semblava haver perdut novament el coneixement però quan el nen li furgà la ferida cridà de nou, més fort que abans.

El nen més valent de tots es tragué un mocador mig esparracat de la butxaca i tapà la boca de l’àngel, lligant-lo amb un nus al clatell. Després donà instruccions a un altre nen perquè anés corrent al poble a buscar unes cordes.

Mentrestant no tornava, el nen que torturava l’àngel desplegà un petit ganivet que portava sempre a sobre i, amb tres o quatre enèrgics cops de braç, tallà la roba de la túnica, des del coll fins els genolls. Després l’obrí, com qui obre la tavella d’una mongeta per veure si s’hi amaga un cuc, i comprovà que, efectivament, els àngels no tenen sexe.

“Quina merda”, digué el nen, que havia descartat la rameta i ara només sostenia el ganivet.

Els altres nens s’acostaren a mirar el cos nu de l’àngel, que els observava amb ulls plens de llàgrimes.

Ben aviat tornà el nen que havia anat a buscar les cordes i entre tots lligaren l’àngel a la soca del roure. No tingueren cap mirament amb l’ala esquerra, que s’unia a l’esquena de l’àngel amb una pelleringa de carn. Després li posaren una bena als ulls ja que estaven farts de veure’l somicar.

Fins que es feu de nit i hagueren de córrer cap a casa, no fos que la mare es preocupés i es quedessin sense sopar, els nens s’entretingueren amb l’àngel. Fins i tot aquells més porucs, els que al principi s’havien quedat més enrere, tingueren l’oportunitat de fer servir el ganivet i de sentir-se valents, ni que fos només per una estona.

Deixaren l’àngel al mateix lloc on l’havien trobat. Li clavaren petites rametes per tot el cos, als ulls, al lloc on, a l’infern, li hauria nascut el sexe. Decidiren tornar l’endemà amb una pala i colgar-lo, si no se l’havien menjat les feres durant la nit. Abans, potser l’obririen pel mig, per veure com era per dins.

Abans de tornar al poblet tots els nens es banyaren al rierol i es fregaren molt bé les mans i els braços. Rigueren i s’esquitxaren d’aigua i foren feliços ja que encara era estiu i feia molt bo i quedaven molts dies fins que tornés a començar l’escola.

En el moment de la mort, l’àngel donà les gràcies a Déu d’haver-lo escollit a ell per caure a l’infern i restablir l’equilibri còsmic entre el bé i el mal. El que no arribà a saber mai fou que, algunes vegades, un cop cada molts i molts anys, la Terra s’interposa entre el cel i l’infern i atura la caiguda. L’equilibri, però, sempre troba qui l’ajuda a assegurar-se que, per tota l’eternitat, no prevalgui mai el mal, ni tampoc el bé.

Serendipity

Ningú no s’esperava que, a la seva edat, sense conèixer-se-li parella estable ni poder-la considerar una persona de romanços atrafegats i no vinculants, ens anunciés que estava embarassada de cinc mesos i que fins i tot ja tenia pensat com es diria la nena: Serendipity. Estàvem asseguts en rotllana, amanyagant gots d’orxata i copes de gelat de menta amb xocolata, una nit d’estiu com totes les nits d’estiu, parant la fresca sota plataners carregats de pardals ajocats. La seva millor amiga s’ennuegà i li peixérem aigua a glops petits, com un pollet. El Josep, l’etern solter, un home de nas prominent i ulls del color de la mel que tothom sabia que romandria eternament enamorat d’ella però que mai gosaria dir-li, si bé ella ja ho sabia, és clar, parà de parpellejar i durant una estoneta tampoc se’l veié respirar, malgrat que provà d’amagar la seva pal·lidesa entrellucant des de darrera la copa de cervesa de blat que sempre escalfava amb les mans. Però fou la Maria qui trencà el gel, qui anuncià que se n’alegrava un munt, que no s’ho podia pas imaginar com se n’alegrava, i que sense cap dubte seria una mama com cap més altra mama, i la Serendipity, sent filla seva, no podria sinó ser la nena més maca del món.

Ningú no gosà fer la pregunta que tothom volia fer, però ella ens il·luminà amb un somriure de Mona Lisa i ens confessà que la nena havia fet niu amb una pipeta, i que hi intervingué un doctor amb guants de color verd poma, molt simpàtic i molt delicat, amb ulleres passades de moda que reflectien una tonalitat blavosa una mica exasperant, si te’l miraves massa estona. També ens explicà que el donant era anònim i que tot allò que sortia a les pel·lícules, on la futura mare triava un donant amb tres doctorats, poeta, metre noranta, ros, d’ulls blaus i escorpí, era contes de vora del foc però que, si més no, t’asseguraven que es tractava d’una persona saludable i sense antecedents penals per delictes amb violència, molt possiblement un estudiant precàriament emancipat vivint en un pis compartit a una casa destarotada del barri vell. Després brindàrem per ella, amb orxates i copes de gelat i, el Josep, amb la seva cervesa de blat.

Se’n parlà setmanes fins que no se’n parlà més i la Serendipity nasqué amb ganes de viure, i de riure, i de plorar, com tots els nadons. L’any sobre n’estàvem enamorats d’aquella nena preciosa que reia més que no plorava, que et mirava gairebé sense parpellejar amb uns ulls verdíssims, lluents com el sol. Anys més tard hi hagué qui trobà que la Serendipity feia un nas una mica prominent, però que el compensava amb una mirada irresistiblement seductora, lleugerament miop, francament tímida, i que tenia la destresa, quan es posava vermella, a les nits d’estiu sota els plataners farcits de pardals adormits, d’amagar-se darrera d’una copa de cervesa de blat, la cervesa que més li agradava.

Les llàgrimes del botxí

“Mil i una nits més tard Scheherezade rumia una nova història per explicar al sultà, una tirallonga de gràcils paraules que, com les petjades de mil donzelles descalces a l’arena d’un oasi, el duguin a oblidar fins l’endemà la seva promesa de decapitar-la. Scheherezade sap que el sultà agraeix els contes on la fantasia i la realitat s’entortolliguen de tal manera que esdevé difícil esbrinar on comença l’una i acaba l’altra, on els genis surten de les làmpades i ofereixen desitjos que només els homes i les dones, amb la seva peculiar contradansa de virtuts i de defectes, de divinitat i d’abjecció, són capaços d’apreciar.”

“El sultà roman reclinat al divan, afalagat per les atencions d’esclaves núbies de bellesa trencadissa, saciat en cos però delerós en ànima, expectant de la melosa veu a què Scheherezade el té acostumat. Però Scheherezade, per molt que s’hi esforça, no aconsegueix desfer el malefici que neix cada nit davant seu com el més malvat dels assassins, i crear, del no res, una esgarrapada de personatges que il·lumini els ulls del sultà amb el més delicat dels mons imaginaris.”

“Hi ha versions de la història que relaten com el sultà perdona la vida a Scheherezade i com, aquella darrera nit, li xiuxiueja a cau d’orella que és ella, Scheherezade, i no pas les seves històries, qui li emplena cada nit els ulls de llum i els somnis de felicitat. N’hi ha altres, però, com aquesta, que prefereixen descriure com el sultà, enutjat pel silenci de Scheherezade, mana conduir-la al botxí i, després, ordena colgar el seu cap a la profunditat del desert, on només s’arrosseguen els escorpins negres de l’oblit.”

“El botxí és un home matusser, de mirada foragitada i esquiva, acostumat a què les dones i els nens l’escupin i li llencin fruita podrida i peixos plens de cucs cada vegada que va a comprar al mercat. Scheherezade li suplica clemència, li humiteja amb llàgrimes aquella pell aspra i cremada de sol, li promet que si la perdona, si l’amaga dels soldats del sultà i menteix al seu senyor, li explicarà una història cada nit, sense defallir mai, i li acaronarà els cabells fins que s’adormi.”

“A trenc d’alba els soldats enfilats a les muralles observen com el botxí surt amb el cap de Scheherezade, embolcallat amb la tradicional seda porpra, i com s’endinsa al desert per enterrar-lo on ningú no el trobarà mai, on només ell sap que les ànimes reposen en pau i els ulls no s’omplen de sorra. El capità dels soldats informarà al sultà com el botxí plora quan passa per sota la gran portalada, com fins i tot la corrua de nens que el segueixen en tot moment pels carrers, escridassant-lo i regalant-li gestos obscens, aquell dia resten palplantats, ran de muralles, i segueixen amb la mirada la figura fonedissa del botxí fins que es perd a l’aire bellugadís de les dunes.”

“Ni els nens, ni els soldats, ni el sultà, ni nosaltres mateixos”, continua amb melangiosa veu la dolça Scheherezade, “sabrà mai de quin color són les llàgrimes del botxí ni si, cada nit, acluca els ulls i s’imagina que viu al palau del sultà.”

Predador

T’observa amb ulls immòbils, negres, enfonsats al crani, petits com perdigons. Són ulls de predador, d’aquell acostumat a què, abans de ser devorades, les seves preses li supliquin clemència una i una altra vegada. Notes una força irresistible que t’impulsa a fugir, a escapar-te d’aquella mirada abans no sigui massa tard, abans no abandonis tota esperança i els crits i els gemecs es converteixin en silenci. Malgrat tot, no et mous, deixes que aquell rictus animal s’estengui per la seva fesomia, que dels llavis entreoberts, vulgarment lascius, creixin ullals fins com l’oblit, delerosos d’esqueixar-te la carn, de tastar el gust agredolç de la teva ànima. Veus com somriu, i t’adones que l’anticipació és, per ell, un plaer molt més gran que no l’acompliment final del seu neguit, de la seva eterna fam de cacera. Intueixes que aquells darrers moments només els mou la inèrcia d’una opereta gestada en aquell somriure, aquell rictus, aquella mirada d’ulls negres i petits com perdigons. Voldries desbotonar-te la camisa, obrir-te les costelles de bat a bat i oferir-li el cor, encara bategant, encara calent i ple de sang, donar-li tot allò que és al teu interior, saciar-li aquella gana tan esgotadora. Et fa llàstima la seva pròpia impotència, el fet que sigui presoner d’ell mateix, de la seva natura, del seu desig mai completament satisfet. El veus allà, a l’altre costat del mirall, amb aquells ullets, aquelles urpes que s’obren i es tanquen sense parar, aquella frisança als llavis i, en el fons, et vénen ganes de plorar.

Encontres a la Cinquena Fase

El contacte físic i, més específicament, el fornici, esdevé una qüestió gens trivial sota una gravetat de 3g, si bé es podria afirmar que el fornici, de trivial, en té poc, i qui afirmi el contrari és que no acaba d’entendre exactament les ramificacions que s’estenen més enllà del pur acte copulatiu. Les espècies autòctones d’aquest continent, però, pel que vam poder observar des d’òrbita, practiquen aquesta lloable activitat arreu i en tot moment.

Poc després d’aterrar diversos individus d’una d’aquelles espècies, entre ells alguns d’aspecte vagament femení, s’acostaren a la nau. La terrible ànsia gravitatòria del planeta es traduïa en ossos ferms, musculatura generosa i, en general, en un caminar (feixuc) i un postat (deixat) que recordaven, segons com, el d’un hipopòtam. Malgrat tot, un viatge de tres anys i mig per l’escletxa d’Schwarzschild tergiversa el concepte i els llindars de la bellesa al més platònic i enamoradís dels aventurers espacials, encara que el temps real passat fora de la cabina d’estasi no s’allargués més de dues setmanes.

Els membres de la tripulació m’animaren amb xiulets i gesticulacions obscenes a establir el primer contacte amb aquells éssers, i a derivar-lo immediatament cap a una coneixença més profunda i satisfactòria. Com a cap de l’equip científic no vaig poder-m’hi negar. L’atmosfera, perfectament respirable, em permeté sortir de la nau nu de pèl a pèl. Els altres, com regeix el protocol, esperaren dins, i enregistraren fil per randa els fets des de la seguretat que ofereix el gruix de viscoplàstic de l’escotilla.

Tot s’esdevingué molt de pressa, i quan sortiren els altres científics i el capità amb les pistoles sòniques ja era massa tard. Val a dir, si serveix d’alguna cosa, que jo no recordo res del que passà i que en els arxius hologràfics que molts de vosaltres haureu vist i comentat, des de fa setmanes trending topic a les xarxes socials instantànies PlankBook11D, sóc una simple víctima del destí, un sacrificat màrtir de l’exploració científica. Cal mencionar, també, que aquests enregistraments no compten amb el meu vist-i-plau, pel que us agrairia que no en féssiu còpies pel vostre gaudi solitari o en grup.

Segurament podeu criticar-me el fet que, amb la meva formació acadèmica i bagatge curricular, no parés atenció als particulars ritus reproductius d’aquella espècie. Ni tampoc al petit detall que les femelles, classificades com a Mantis moreschi en honor al darrer castrato de la història de la lírica, mostraven una certa tendència a assegurar l’exclusivitat del component genètic masculí de la seva descendència. Estareu d’acord amb mi, però, que la pràctica d’aquella curiosa variació de la fellatio, just després del concúbit, ni fou, ni serà mai, gens engrescadora.

Una trucada

Surt de casa amb un telèfon entortolligat al coll, com si fos un gat mort. És un telèfon antic, negre, amb un fil cargolat en mil tirabuixons. El va trobar al fons d’un armari, sota mantes i coixins vells, miratges d’una altra època.

Pel carrer li agrada aturar-se davant les botigues de telefonia mòbil. Les primeres vegades, passada una estona, sortia una noia de la botiga i li demanava si el podia ajudar en alguna cosa, si es trobava bé. Darrerament l’escridassen des de darrera el taulell, li diuen que marxi o trucaran la policia.

Sovint segueix amb la llengua les incrustacions de sal que s’acumulen a les arestes de les figures de metall del passeig marítim. La sal li recorda les llàgrimes, quan encara sabia plorar. Ara té els ulls i el cor secs com paper d’estrassa.

Hi ha qui ha vist com es treu la sabata i se l’acosta a l’orella. Aleshores posa cara de concentració, com si fos un agent secret i del telèfon dissimulat a la sabata en sortís una veu recitant un codi de setze xifres que li calgués memoritzar a l’instant. Després es torna a posar la sabata al peu, acarona el telèfon que porta penjat del coll i s’encamina cap al port, o cap a la botiga de telefonia mòbil.

No parla mai amb ningú. Si algú li pregunta alguna cosa respon que no té temps de parlar, que està esperant una trucada molt important.

En el fons, però, sap que aquella trucada que espera no la rebrà mai. Sap que el telèfon que porta al coll no es posarà a sonar, i que les noies de la botiga de telefonia mòbil, enlloc de fer-li ganyotes i crits per què marxi, no sortiran de la botiga i li diran que hi ha una senyora a l’altre costat d’un dels telèfons que tenen allà exposats, i que demana per ell.

S’ha passat mitja vida esperant aquella trucada, primer tancat a casa, al costat del telèfon, més tard voltant pel món amb els ulls molt oberts, amb regust de sal a la llengua. Mitja vida en la que s’ha imaginat tantes vegades el dring de la trucada que si el sentís de veritat no sabria diferenciar-lo d’aquell que ressona dia i nit dins el seu cap.

Mitja vida o un instant, segurament no té importància. Fou el dia que s’adonà que no rebria mai aquella trucada que s’entortolligà el telèfon antic al coll per primera vegada i sortí al carrer. Negre, amb un fil cargolat en mil tirabuixons, com si fos un gat mort.

Empallegós

S’obre els ulls amb un ganivet i dins hi troba fragments d’aquelles mateixes imatges que va decidir cremar el dia que ella el deixà. Fotografies descolorides de vores rosegades, imprecises tardes d’octubre, desdibuixades fogonades de passió, crits, llàgrimes i retrets. Tot és allà, dins dels seus ulls, si bé hi és i no hi és, li costa d’arreplegar aquella substància gelatinosa i tibar-la cap enfora, abocar-la a les mateixes flames que devoraren els records més immediats, més tangibles. Minuts més tard, satisfet, es torna a cosir els ulls amb un fil negre, rugós, que s’entrebanca a la nineta i li deixa la visió lleugerament moguda cap enrere, vagament desplaçada cap el vermell. Després agafa un tascó de fusta i un martell i s’obre el cap.