Feixes rovellades de somriures

Feixes rovellades de somriures,
dues passes més enllà,
inabastables,
vagament intuïdes per la remor de l’òxid:
un xerric de nostàlgia,
de núvols tornassolats després de ploure.
Pluja disciplinada, vertical com el dolor,
tenyeix,
inabastables
feixes rovellades de somriures

Cinc parets

Tota la vida tancat entre aquestes cinc parets de vidre, maleïda existència, maleït el dia que vaig néixer. Dia rere dia sotmès a l’escrutini de centenars d’ulls, a aquesta mirada esbiaixada que després, a la nit, no em deixa dormir i em retorna, una vegada i una altra, per il·luminar de maldat els somnis més angoixants que pugui somiar mai un ésser viu, per despertar-me, després, amb un crit a la gola, un crit que no goso cridar, no, que no vinguin els vigilants i em peguin.

No desitjaria res més que deixar de viure. Res té sentit. Res em dóna la il·lusió de viure un dia més, de mantenir aquesta trista aparença de felicitat darrere el vidre, d’oferir un somriure al vigilant de torn que em porta la cassoleta amb el menjar i el beure, de despullar les meves vergonyes a la mirada desinteressada de tota aquesta gentada que m’observa cada moment i que no em deixa ni intimitat per fer les meves necessitats al racó més allunyat dels seus ulls penetrants.

L’aigua repica, quan plou, sobre el sostre de vidre i, per uns instants, el món es fa tèrbol i sembla desaparèixer, m’aïlla en el meu particular infern. És quan estic sol que encara és pitjor, és molt pitjor, és llavors quan les pors s’arrapen al cor i als pulmons i quan em costa de respirar i quan em repeteixo fins a quedar afònic que no s’han oblidat de mi, que tan aviat com deixi de ploure segur que tornaran i em portaran la cassoleta i em miraran les vergonyes i, si em porto malament, em pegaran fins a marcar-me de blau el perfil de les costelles. M’ho repeteixo però no m’ho crec, no, en el fons del meu enteniment nego fins i tot la meva pròpia existència i, fins que no ho veig, fins que el vigilant no frega el vidre amb un parrac gruixut de color verd, no és fins aleshores que torno a respirar sense que em tremoli l’ànima.

Tota la vida presoner d’aquest vidre descolorit, sense poder caminar per sota els arbres, sense poder parlar amb ningú, sense que ningú m’abraci i m’estimi, però amb la paradoxal capacitat d’imaginar-me que això que he viscut tota la vida no és tot el que hi ha, que hi ha molt més, moltíssim més, i que tot allò m’és negat i que mai, mentre visqui, no podré gaudir-ne. I després tampoc. Després l’oblit se n’endurà el meu cadàver, la pobra carcassa que es va pansint i que ni tan sols les bèsties més famolenques voldran rosegar, i aquestes cinc parets de vidre seran desballestades, o cobertes de fulles, o trencades i espargides pel món, o entaforades amb algú que s’assemblarà a mi o que, potser, en un etern retorn sense fi, seré jo mateix.

El vidre, de matinada, quan el sol despunta per sobre les altres gàbies, reflecteix la meva cara que sembla que m’estigui espiant des de fora, amb els ulls molt oberts, esbatanats, una mica esbiaixats, una mirada de maldat que il·lumina tots els meus somnis. Però no tinc por, no, en el fons no tinc més por que quan em miren els altres o quan em peguen els vigilants o quan plou i l’aigua regalima per la paret de vidre de l’oblit. No tinc por, no. Per què hauria de tenir-ne? El que em mira no és més que el pobre presoner de cinc parets de vidre.

Tria de colors

Tauletes baixes, cadires de ferro negre cargolat com l’esperit d’un penitent, coixins vermells on seuen homes i dones de cames llargues, amb els genolls fregant el sota del marbre blanc de les tauletes, una mica geperuts, abocats sobre les seves particulars consumicions, una postura que s’escau pels secrets, pels xiuxiuejos, per les confessions a cau d’orella de petites i grans aventures amoroses, per la mirada ensinistrada dins d’aquells ulls blaus que tan m’encisen. Tauletes baixes que condensen cercles de vapor d’aigua, entortolligant tasses de cafè, de xocolata calenta, de té de menta, tancant cada línea de gotetes en una fragància individual, un minúscul dimoniet presoner en el cercle màgic d’un perfum agradable, ara que ja fa una mica de fred, a mitja tarda.

El riu baixa mandrós, més enllà de la placeta, amorosint barquetes petitones que semblen nenúfars amb màstils pintats d’un groc tan llampant que, amb el seu balanceig, dóna la sensació que estiguin marcant el pas del temps, grocs metrònoms que tallen l’horitzó de l’altra riba del riu i hi fan esvorancs pels que passaria una corrua de camells. M’imagino, per uns instants, un món en el que tot fos aigua i en el que suressin, una a tocar de l’altra, cobrint tota la superfície del vast oceà, aquelles barquetes de màstils grocs, efectuant un vaivé sincrònic que imprimiria impuls al món i el portaria a visitar els racons més feréstecs de la galàxia.

El cel fa estona que està tenyit de vermell, d’un color un parell de nanòmetres més curt que el dels coixins. S’escurça el dia i cedeix pas, en el seu ball nostàlgic, a una nit d’estels fins com una agulla de fer ganxet. Algú podria dir que els àngels retallen el blau del cel amb unes tisores gegants, i que cada dia en separen una fina llesca més que va a parar al cubell de reciclatge. En algun lloc hi ha un contenidor de recollida selectiva de cel blau, i un altre de flors de cirerer, i un altre, potser, de fragments de cor.

Les pastes de té són delicioses a aquella terrasseta, i te’n porten tantes com puguis menjar-ne. Si la tarda no és fes nit tan aviat valdria la pena quedar-s’hi a sopar i esperar la mitjanit contemplant el groc dels màstils a través de la verdor del té de menta.

Davant la porta de la llibreria de segona mà, dues noies de faccions orientals toquen melodies de la tradició celta, la caixa oberta dels seus violins convidant a tothom que vulgui a dipositar una moneda, una poma o un somriure. El llibreter les escolta des de dins la botiga, il·luminat per aquella cadència on la bellesa, si fos música, faria niu.

Tauletes baixes de marbre blanc que s’arrelen a la placeta, envoltades de cadires de ferro negre amb coixins vermells. Ulls blaus, té verd, màstils grocs. Negra nit que comença, per l’est. Podria donar la impressió que algú ha pintat aquesta escena, que sóc dins d’un quadre, tancat en un marc de fusta amarga, penjat de la paret d’un museu o d’una col·lecció particular, potser sobre l’escalfapanxes d’una habitació amb un balcó molt gran, amb vistes al mar. Tant de bo fos així i, mica a mica, amb la petjada imperceptible de les hores, pogués quedar-m’hi per sempre.

...ànima...ció...

Ben aviat, potser, unes tauletes de ferro treballades amb filigrana i unes cadires amb coixins vermells, una terrasseta a Dresden, o Bruixes, un té amb una ració generosa de delicioses pastes, una tarda de tardor..... però, mentrestant, una animació: menys de tres minuts per explicar una història d'imaginació i de fantasia

A SHORT LOVE STORY IN STOP MOTION from Carlos Lascano on Vimeo

[...]...[...]

[…] sovint et poses a escriure sense saber què vols escriure ni quina història vols explicar. És una dèria que tens, una mania, i no hi ha manera que entenguis que així no es fan les coses, que si vols escriure i vols penjar el teu escrit a aquest blog que dius que tens el mínim que pots fer és rumiar una estoneta abans d’abocar-te sobre el teclat, donar quatre o cinc tombs al tema, buscar-li el fil i anar tibant-lo fins a desembolicar el cabdell. No pots posar la pizza al forn sense treure-la del plàstic, home, que no ho veus que després l’hauràs de llençar al cubell de les escombraries, malaguanyada, amb la de fam que hi ha pel món. Mira, ja no et demano que et posis amb la farina i els ous i el tomàquet i la mozzarella i la tonyina i les anxoves i l’orenga, que inventis una sopa d’all que fa molts anys que està inventada, però no pots anar pel món fent beure a galet a la gent sense ni tan sols demanar-los permís abans i disculpes després. Ets un pocavergonya i un irresponsable i el més greu és que ho saps perfectament. Si fossis un nen et clavaria un mastegot que la paret te’n donaria un altre. I sort en tens que avui m’agafes de bones i que no m’ho prenc a la valenta. Però és que això no pot continuar així. I no em posis aquesta cara de sóc jo el que escric i escric com vull, quan vull i del què em dóna la gana escriure que després sóc jo la que sóc la riota de mig barri. Fins i tot l’altre dia al mercat, mentre comprava aquelles albergínies que després vas trobar tan bones per sopar, em va semblar que unes dones em miraven de reüll i xiuxiuejaven, les molt xafarderes. Com si elles t’haguessin llegit mai. Barjaules. Però em vaig posar vermella com un pebrot i jo per aquí no passo. Què t’has cregut? Per passar vergonyades estic jo. O sigui que s’ha acabat d’escriure sense solta ni volta, només per les ganes de fer moure els dits. Si et convé exercici digital compra’t una guitarra però quan t’assentis a escriure fes-ho com cal. Estaríem frescos. I res d’allò tan modern del flux de consciència. Si vols escriure un altre Ulisses ves-te’n a viure a Irlanda però aquí, mentre siguis a casa meva, posa tots els punts sobre les is, fes un començament, un nus i un desenllaç i, si m’ho demanes bé, igual et deixo escriure un gir final sorprenent ara i adés. Au, va, no em vinguis amb romanços, espavila’t. I que no t’ho hagi de tornar a dir [...]

Olor de canyella a Leipzig

El camí cap a Leipzig, aquells dies de principi d’hivern, ja descobria petites obagues on la neu començava a arrelar-se fermament a la terra, desdibuixant els branquillons més fredolics i formant una llesca finíssima on sovint podia observar-se el pas efímer d’alguna bestiola, un conill o un esquirol. A mesura que m’anava acostant a la ciutat les roderes de les tartanes eren més profundes i, amb freqüència, em creuava amb pagesos que tornaven de vendre part de la seva collita, a preus cada vegada més baixos ara que s’havia aturat la guerra i no hi havia tanta fam. Les mules que arrossegaven aquests carros eren animals molt feixucs, d’una gran solidesa, segurs de poder transportar un carregament de bocois plens de cervesa des del port d’Amsterdam fins a les estepes de l’est del Neva. Molt de tant en tant l’aire semblava espetegar amb l’esclat del fuet i llavors calia fugir de sota les peülles de formosos cavalls negres, de sota les rodes d’un elegant carruatge, l’escut d’armes pintat amb els mateixos colors vius que vestien les dames que viatjaven arrecerades darrera de cortinetes de finíssim brodat. Aristocràcia francesa, tal vegada, amb missatges urgentíssims per l’equilibri de poders, tan precari aquells darrers anys.

Passades les grans portalades de fusta s’apreciaven perfils de palaus, la pedra torrant-se delerosa al sol de mitja tarda. Cap a ponent, prop del riu, s’esplaiaven carrerons on la gentada comerciava alegrement sota barbacanes perillosament inclinades per facilitar el treball de les corrioles, que pujaven mercaderies cap sota teulada. Les tavernes eren a tocar l’una de l’altra allà, i la única cosa que les distingia era el gremi al que pertanyien la majoria dels seus respectius patrons. La que aglomerava el gremi dels llibreters solia ser la més tranquil·la, i la que protagonitzava menys trencadissa, cridòria i esbatussades. No sempre era així, però, i encara els més vells de Leipzig recordaven la sanguinària que s’hi originà a resultes de l’enfrontament entre el bàndol que defensava els enginys d’impressió i el dels que anunciaven que aquells enginys eren obra del diable i que el propi Gutenberg era l’Anticrist en persona.

Aquell dia pràcticament no hi havia ningú assegut als banquets de fusta que envoltaven unes taules llargues com l’ombra projectada pels esclamalls que penjaven davant del foc. Em vaig apropar a l’escalfor amb ganes de notar el pessigolleig a la punta dels dits i a les orelles. El vi aromàtic calent era deliciós, ho puc recordar com si encara hi fos. Sempre m’ha agradat el deix de la canyella, i aquella taberna, potser per reflectir la flaire del paper encara moll de tinta, era generosa amb les espècies. L’home que la regentava, petitó i fonedís, afirmava haver viatjat cap a l’orient, més enllà del Ganges, i haver-hi vist meravelles que, quan les descrivia a llibreters moderadament ebris, l’encerclaven amb una llunyana melangia i li humitejaven els ullets com els d’un nen que veu nevar per primera vegada.

Era aquell home a qui havia anat a trobar aquell dia en aquella taberna fosca però agradable com el tacte del vellut. Aquell homenet tenia una història per explicar-me i jo estava disposat a pagar totes les monedes d’or que portava al sarró per sentir-la. Era una història que ell havia sentit de llavis d’un savi d’orient, d’un immortal, i que només explicava un cop l’any, durant aquells dies en què el gel de les basses encara s’esqueixava sota el sol del migdia, una mica abans del solstici.

La canyella em recordava, aquells dies, el color d’uns cabells. Leipzig, a la nit, es tenyia del vermell dringadís de les torxes i del silenci dens de l’hivern que s’acostava.

Inversions

El Manel és un home de quaranta-set anys, treballador d’una sucursal bancària, petit però molt primet i de parla fluïda i elegant i amb una característica molt peculiar que tothom coneix. El Manel parla al revés.

Les frases les construeix totes justament a la inversa del que les normes gramaticals aconsellen i, fins i tot en alguns casos, imposen. Les paraules les enuncia perfectament però l’ordre en què col·loca les paraules per tal d’edificar sentències és just el contrari de l’ordre normal. Així, per exemple, diu:

“Dia bon, avui estàs com?”

o també:

“Content ben llevat m’he matí aquest.”

Aquesta estranya idiosincràsia del Manel és apreciada pels seus amics i coneguts i sovint se’n fan un bon tip de riure, no pas a la seva esquena, sinó davant seu. El Manel també riu de valent i afirma que “pocavergonyes uns sou”. Les persones que no el tenen tan tractat, però, es fan creus d’aquesta impossible manera d’enraonar. Els clients del banc mateix, per posar un cas, sempre que poden van a la caixa on es troba el Manel, només per a sentir-lo amb la seva especial cantarella. “Compte de número seu el plau us si digui’m”.

Val a dir que fa uns anys, quan començà a patir per primera vegada d’aquella inversió lingüística, anà al metge de la mútua. Aquest, en visitar-lo, el va remetre a un logopeda i, després, a un otorinolaringòleg i, encara més tard, a un neuròleg. Les proves que li feren donaren sempre i en tot moment els resultats esperats. El Manel no tenia cap anomalia de tipus fisiològic ni anatòmic que li provoqués la seva síndrome. Els escàners i Tacs no demostraren cap lesió ni cap alteració patològica. Els millors especialistes (el Manel fins i tot va viatjar fins Amèrica) no trobaren cap solució. Havia de ser, deien tots, una condició de tipus psicològica.

El Manel es dedicà, llavors, a recórrer psicòlegs i psiquiatres. El feien estirar en butaques reclinables en grau de comoditat creixent i li demanaven que els expliqués la seva infantesa i els seus somnis. De somnis no els en podia explicar gaires ja que no solia recordar-los i la seva infantesa havia estat tan estèril i rutinària que no suposava cap font d’inspiració ni pels seguidors de Freud ni pels de Jung. Finalment el donaren per inútil i li receptaren teràpia de parla.

Durant nou setmanes el Manel aprengué a parlar correctament. Algunes vegades en solitari, però generalment en grups de cinc o deu persones, el Manel assistia dia si dia no a una sessió de teràpia de parla, en un estudi situat al centre mateix de la ciutat. Allà li ensenyaren a construir mentalment les frases al revés per poder-les dir, després, al dret. Allà discutí de política, ciència i religió amb els seus contertulians i amb la logopeda. Allà, també, va conèixer la que seria la seva futura muller, la Sílvia.

Malgrat la teràpia, quan dos anys i mig més tard es casà, a la pregunta del capellà respongué amb un “vull si”, resposta que hauria donat una connotació de caire condicional si no fos pel fet que el capellà ja estava avisat. I és que el Manel ja tornava a parlar al revés. Les nou setmanes de teràpia havien servit per a què enraonés adequadament durant, exactament, nou setmanes.

Ara, als pocs mesos de casar-se, el Manel celebra el seu aniversari. Al pastís, una preciosa obra mestra de nata i xocolata encarregada per la Sílvia a la pastisseria de la cantonada, hi ha tantes espelmes com anys fa el Manel. Després d’apagar-les les compta, a mesura que les va arrancant de la superfície del pastís, abans de llepar-ne la base. En acabat de comptar-les, el Manel es gira cap a la Sílvia i somriu amb complicitat. Quaranta-sis espelmes per a quaranta-sis anys. La Sílvia també somriu i, fent-li un petó ben gros, li diu a cau d’orella “estimat felicitats moltes”.

Ἀποκάλυψις

I quan es trencà el setè segell el cel s’aturà durant una estona i tot es feu quiet. I llavors Déu donà una trompeta a cada àngel, fins que tots set en tingueren una i no hi hagué més enveja ni rancúnia a la cort celestial. I Déu s’assegué, per veure-ho tot molt bé, i el primer àngel feu sonar la trompeta, i tot de foc i de pedra i de sang va caure sobre la Terra, cremant una tercera part de la seva superfície en una gran flamarada. I, quan la tocà el segon àngel, un meteorit s’enfonsà dins el mar, però l’anomenaren muntanya de foc ja que la paraula meteorit encara no s’havia inventat, i una tercera part dels oceans es tornen sang, una tercera part dels peixos mai serviren per sushi i una tercera part dels vaixells foren destruïts. Amb la tercera trompeta una estrella caigué a una tercera part de les fonts i dels rius, tornant-los verí i repartint la pesta a qualsevol que begués de les seves aigües. I el quart àngel tocà la quarta trompeta, ja que el tercer ja havia tocat la seva i l’ordre era molt estricte, i s’enfosquí una tercera part del sol, la lluna i les estrelles, deixant una tercera part del món a la penombra. I després d’aquestes desgràcies un àngel avisà tothom que l’escoltés que el final de la festa seria encara molt més espectacular, i tothom se’l cregué ja que qui l’organitzava podia fer i desfer amb una sola paraula. I, llavors, el cinquè àngel, que estava frisós per sortir a l’escenari, tocà la trompeta, i s’obrí l’abisme, i vomità insectes de tot tipus, molts ortòpters, que s’enfilaren pel camal dels pantalons de tots aquells que no portaven el segell de Déu als seus fronts, turmentant-los durant llargues temporades. I quan tot això s’acabà, el sisè àngel feu sonar la seva trompeta amb una melodia tan estrident que alliberà els quatre àngels que estaven presoners a l’Èufrates, i amb ells un exèrcit de 200 milions de genets capaç d’executar una tercera part de la humanitat. Però el setè àngel, amb la trompeta més lluent de tot l’estol de querubins i de serafins, contemplava tota aquella matança i plorava i s’eixugava les llàgrimes amb el faldó de la túnica blau cel que portava per tapar-se les vergonyes. I quan Déu li demanà de tocar la trompeta no tingué forces per fer-ho, i la llançà més enllà de les estrelles perennes, més enllà de la corba de l’espai i el temps. I Déu s’enfadà molt i li digué que ja no era fill seu, i que li retirava el privilegi de volar, i la túnica blau cel, i els cabells rinxolats. I l’àngel se’l mirà amb molta por i li demanà clemència i s’esgarrifà quan veié que Déu tenia una immensa sala curulla de setens àngels, tots amb la mateixa trompeta lluent com una cistella plena de pedres precioses. I l’àngel caigué, ja que ara no tenia ales per volar, i mentre queia sentí la setena trompeta, i era un so preciós, un so de destrucció total i absoluta, de caos, de venjança, de mort, de desesperança. I quan hagué caigut es donà un cop molt fort al cap i li sortiren unes banyes i s’adonà que, si bé tot s’havia acabat, tot plegat només feia que tornar a començar.

Contes de matinada

La llum del carrer entra a batzegades per les llesques verticals de vidre nu, on els porticons no s’arrapen a la finestra. La grogor esblanqueïda de la farola s’amplifica momentàniament quan passa algun cotxe pel carrer: en aquestes ocasions, dues llances de llum intensament groga persegueixen les esquerdes del guix del sostre i, si tanca els ulls, pot imaginar-se que dorm a la serena i que els llamps trenquen la negror desdibuixada dels núvols baixos.

Cada dia es desperta passades les tres de la matinada i ja no dorm més fins poc abans que el despertador l’obliga a llevar-se, a tres quarts de set. Cada nit la vida li dóna més de tres hores i ell voldria aprofitar-les, però no pot. La contemplació de la fina fosforescència de les agulles del despertador, a mesura que les hores cargolen el món, esdevé gairebé melòdica, es transforma en una cançó que acaba adormissant-lo, ara en un son molt profund, quan pràcticament ja és hora de llevar-se. És la mateixa cançó que li obre la imaginació cap a mil i una nits, cap a una riuada sinuosa d’històries que després voldria ser capaç de recordar i d’escriure.

Aquelles tres hores de vetlla són un pou sense fons de contes, poemes, rondalles, aventures èpiques, tragèdies gregues, on ell aboca una galleda buida rere una altra i on, sempre, tibant la corda, n’extreu aigua pura i cristal·lina, destil·lada per les mateixes nou muses de l’Olimp. És una aigua que li cal beure’s en aquell mateix moment, li cal consumir, encara que no tingui set, durant aquelles tres hores. Després, quan el cargolar etern del despertador el faci adormir, oblidarà tot el que ha begut i no trobarà, ran de llit, ni mitja galleda d’aigua tèrbola que li permeti imaginar-se aquell conte, aquell poema o aquella tragèdia, per molt insípida i diluïda que sigui la versió que romangui en el racó més arrecerat del seu subconscient.

Moltes vegades ha pensat a llevar-se, engegar el portàtil o agafar el bloc espiral de la tauleta de nit, i escriure aquell conte o història que, en aquells moments, és més real que la seva pròpia existència. Però sempre descobreix que no té forces per moure’s de llit. De fet, en algunes ocasions ha reflexionat que molt possiblement estigui dormint i que aquelles tres hores, des de més enllà de les tres fins poc abans de tres quarts de set, no són més que un somni que es va repetint, cada nit, el somni més meravellós, però alhora, el més angoixant, que hagi pogut somiar mai.

El dia que compra el magnetòfon i el posa sota el coixí s’adona que, per molt que li sembli que està parlant en veu alta, que descriu cada una de les escenes dels fabulosos paisatges que s’alternen darrera les seves parpelles, en realitat la cinta, al matí, no fa altra cosa que projectar el silenci més blanc i amortidor, puntuat ara i adés pel soroll somort d’un cotxe, al carrer, o d’un colom, quan comença a fer-se de dia. Ho intenta diverses vegades però el resultat és sempre el mateix: ell està convençut que està despert i que explica amb tota mena de detalls aquells prodigis de la imaginació però, mentre esmorza, la cinta només l’obsequia amb buidor.

La seva germana, preocupada per l’absència, és qui el troba, estirat al llit, amb el braç allargat cap el magnetòfon, la postura solidificada a la rigidesa de la mort. El metge anuncia mort per causes naturals, no podia ser de cap altra manera: el cor se li aturà mentre dormia i, molt possiblement, ni tan sols es despertà.

Uns dies després del funeral la germana torna a aquell piset petit i melangiós, acompanyada d’un grup de nois d’una ONG, que s’enduran roba, llibres i mobles. El magnetòfon és prop del llit, on el van deixar quan van endur-se’n el cos cap el tanatori. La germana s’ajup i en cull la cinta, esgotada, i se la posa a la butxaca de l’abric. L’escoltarà al vespre, a casa seva. Els nois són molt eficients i poc després d’una hora ja tenen una furgoneta carregada fins dalt, aturant, momentàniament, el trànsit del carrer. Encara els falta un segon viatge per emportar-se’n el llit i l’armari, però la germana els dóna una còpia de les claus i els demana que les llencin a la bústia, quan hagin acabat. Li donen les gràcies per la confiança.

Passen tres mesos fins que la germana es troba prou animada com per escoltar la cinta del magnetòfon. Una immobiliària li ha estat fent ofertes per comprar el pis del seu germà però potser el llogarà per estudiants, molt bé de preu. Posa la cinta al radiocasset, la rebobina, i seu prop del balcó, el sol fugisser de tardor acolorint-li les galtes. La cinta només deixa escoltar el soroll d’algun cotxe, potser una respiració una mica feixuga, si posa el volum molt fort. Res més. L’extreu del radiocasset i la posa a la calaixera. Després, amb els ulls humitejats, rumia què farà per sopar.

Al cementiri municipal, cada primavera, a l’herba que acompanya una làpida de granit negre, neix una multitud de flors blanques, blaves i grogues, sense que ningú les planti. L’encarregat del cementiri se’n fa creus i gairebé no gosa acostar-s’hi: només hi passa breument la regadora, quan la calor és molt forta. Cada any les flors dibuixen formes diferents amb els seus colors, sempre, d’una gran bellesa.

Vidres trencats

En sentir les seves paraules he volgut cargolar-me com un porquet de Sant Antoni, una boleta de potetes i exosquelet calcari, i baixar rodolant per un pendent ben costerut fins a estavellar-me contra el tronc d’un arbre o contra un roc enorme amb incrustacions de salt. El món m’ha donat voltes uns instants i realment he pensat que m’estava plegant sobre mi mateix, com una granoteta d’origami, i que, ben aviat, desapareixeria del reialme dels éssers vius. M’ha calgut seure a la cadira que tenia més a prop i recolzar el cap sobre els genolls, respirar profundament, tancar els ulls i concentrar-me en aquelles agulles, les seves paraules, que s’anaven clavant, poc a poc, per tots els òrgans vitals del meu cos. Les orelles m’han ressonat amb una dringadissa terrible, ben bé com si tots els homes acabats de casar del món agafessin una copa de cava, o una gerra de cervesa, i protagonitzessin un monumental brindis a la meva salut: sobre els seus caps penjaria una banderola, potser vermella amb lletres grogues, on podria llegir-se la paraula “Benvingut”.

Com poden unes simples paraules causar aquest insofrible dolor? Com si una colla de nans bellugadissos m’estiguessin esparracant per dins, viatjant d’un teixit a l’altre, amb l’alegria del saltimbanqui de fira, i retallant amb unes estisores ben esmolades tot allò que els semblés adient: os, múscul, tendrum, artèria. Allà assegut, amb el món donant voltes i les orelles apunt d’esclatar, he desitjat que tot s’acabés, que s’obrís la terra en una esquerda de fum i de magma i de negror i que en sortís una llengua que m’agafés per les cames i se m’endugués fins les profunditats de l’abisme. El mateix diable, burxant-me dia i nit amb el trident roent de foc, seria una grata companyia, una cara amiga i feliç que m’escoltaria, amb la seva malèvola intel·ligència, i em diria que ja ho sap, que el trident fa molt de mal, sobre tot quan es clava al cor, però que ell mai, mai de la vida, no gosaria dir-me unes paraules com aquelles que he sentit pronunciar, dels llavis que més m’estimo, aquesta tarda a començament d’estiu.

Obro els ulls, alço el cap i m’esforço per allargar la mà fins el got d’aigua freda que hi ha sobre la taula. Ella és allà davant, amb els braços plegats sobre els pits: no s’ha mogut ni un centímetre. És tan bonica com el dia que la vaig veure per primera vegada, a la cua del Mercadona, comprant un meló, dos pots d’espàrrecs, un formatge de bri, una ampolla de vi negre de les que considerava molt per damunt del meu magre pressupost, una bossa de cebes i uns iogurts desnatats. Em faig creus que d’aquells llavis tan delicats hagin pogut sorgir unes paraules tan feridores, una corrua de vocals i consonants que, disposades en l’ordre correcte, hagin encès tot aquest seguit de llumetes blanques dins dels meus ulls, hagin trencat dues esgarrapades de vidres a la meva gola i m’hagin incitat, amb aquella mirada blava d’aigua cristal·lina, a empassar-me’ls fins l’estómac, els pulmons, el cor, el fetge i el cervell. Aquells mateixos llavis, tantes vegades petonejats, que ara tornen a obrir-se, preciosos com el sol reflectit a la verdor agredolça d’una fulla d’enciam:

“No facis comèdia. No em puc creure que et costi tant d’entendre que, ara que som casats, la meva mare també vingui de vacances amb nosaltres aquest estiu.”