Els dies càlids d'estiu, que aquest any s'han perllongat fins a mitjans de tardor, s'escolen finalment. El clima que era ben boig ara recobra una pisca d'equilibri i fins i tot jo torno a escriure.
El món s'ha tergiversat durant aquestes darreres setmanes. S'ha tornat dement com el temps. Fins i tot allò més estable ha trontollat. Els ocells ho han notat i molts han fugit. Però cap on podem fugir? Per fugir del que cal fugir, és a dir, de nosaltres mateixos, cal morir. La mort que és oblit i és llibertat. Si ningú no et recorda, un cop mort, esdevens mortal de veritat. L'oblit i la immortalitat són antagònics.
Es per això que escric? Vull que un cop mort algú descobreixi aquest blog i em recordi? Vull ressuscitar a través d'unes paraules manllevades al diccionari?
Si les paraules poden donar la vida,... què pot donar la mort? Els silencis?
1 comentari:
La mort, una aurora...
...com deia aquella
Publica un comentari a l'entrada