Espiral de caiguda i retrocès

Es presenten dies d'espiral. L'any vell, amb la seva freda presència, esdevindrà un suau company de caiguda, s'associarà per molt temps amb una abscència, amb un rau-rau, com de gana, al cor. Qui té sentit comú sap quan ha de caure fins el fons i tocar el vòrtex amb les mans, ofegar-se d'una vegada per totes. Altres prefereixen el llarg camí de baixada, la sensació constant de mareig, l'esperança d'un cop d'aire calent que els faci saltar, com un electró neguitós sotracat per un fotó de llum energètica, fins una òrbita espiral més alta per, des d'allà, tornar a iniciar el descens.

Dimecres de cendra

Avui és un dimecres cendrós al cel, com si el sol no ho tingués del tot clar i s'estigués replantejant la seva decisió de sortir. Potser que, abans no acabi el dia, vegem com el sol torna enrere i desfà el camí fet pel cel i es pon per l'est enlloc de l'oest. Donada la disbauxa climatològica que acompanya aquesta tardor, amb un repartiment a l'atzar de dies freds i calorosos, de ventades i de tramuntana procedent del Sahara, qualsevol cosa és possible. Mantinguem-nos oberts a l'imprevist, doncs. Avui, a més, posaré el missatge així, amb la lletra pelada i seca com una fulla d'enciam deixada a la intempèrie de la gebrada, sense foto.

Un corb negre

És una noia que, quan vol, crida els corbs. Li diuen la noia dels corbs, Ravenlady. Sovint somia desperta i, en somnis, crida les aus amb paraules silencioses que es perden entremig dels sentits, entre el gust i l'olfacte o, potser, entre el tacte i la percepció extrasensorial. Els corbs la senten, però. Sigui on sigui, quan els crida, una munió de plomes negres apareixen al seu voltant, li difuminen els traços, com si passéssim vigorosament la punta dels dits per sobre d'unes línies negres de carbó pintades en un paper. El batec de les ales dels corbs desfà la seva figura, la des-construeix extremitat a extremitat, la torna etèria, tel·lúrica, com un fantasma. Quan per fi els corbs s'enlairen cap al cel i l'espai s'allibera de negror, la noia ja no hi és. Després, o simultàniament, la veuen en un altre racó del món.

Un arbre de colors

Un arbre de colors és com una melodia que cau del cel i es desfà a l'ànima del que l'escolta. Es un arbre que, amb la seva verdor, contrasta amb la blancor de la neu; que, amb el seu blau, difumina el negre de la nit; que, amb el seu vermell, destil·la passió. Un arbre de colors que, si el fas girar molt ràpid, et permet visualitzar el futur en un esclat de llum. Per Reis em demanaré un arbre de colors. O, potser, una lluna de Sol.

Desembre de flors

Cel blau d'estrelles,
ulls verds plens de roelles,
vermell als cabells


Això vindria a ser un intent de Haiku cromàtic, inspirat en un seguit d'imatges de diferents autors i diferents estils (fotografia, oli, aquarel·la, muntatge...) que giren a l'entorn d'una noia d'aparença entre èlfica i celta que es passeja pel mig d'un camp ple de roelles. Aquesta noia seria com una espècie de musa, o potser com una nimfa (la distinció entre musa i nimfa esdevé boirosa sovint). Els Haiku, en la seva versió clàssica de 5, 7, 5 són poemes que sovint s'han qualificat de freds, distants, molt contemplatius però poc emotius. Un Haiku és com un monjo tibetà que veu passar la vida i no mou ni un múscul, ni un tendó, ni una parpella. Potser fou Déu qui inventà els Haiku (desconec si Haiku té plural, per això decideixo escriure-ho en singular, sigui quin sigui l'article que acompanyi la paraula).