És una noia que, quan vol, crida els corbs. Li diuen la noia dels corbs, Ravenlady. Sovint somia desperta i, en somnis, crida les aus amb paraules silencioses que es perden entremig dels sentits, entre el gust i l'olfacte o, potser, entre el tacte i la percepció extrasensorial. Els corbs la senten, però. Sigui on sigui, quan els crida, una munió de plomes negres apareixen al seu voltant, li difuminen els traços, com si passéssim vigorosament la punta dels dits per sobre d'unes línies negres de carbó pintades en un paper. El batec de les ales dels corbs desfà la seva figura, la des-construeix extremitat a extremitat, la torna etèria, tel·lúrica, com un fantasma. Quan per fi els corbs s'enlairen cap al cel i l'espai s'allibera de negror, la noia ja no hi és. Després, o simultàniament, la veuen en un altre racó del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada