Determinisme o lliure voluntat

Un dels temes que més em preocupa, (i darrerament tinc capacitat per a preocupar-me de molts temes,... que diguin que els homes no podem ser multi-tasca), és la dicotomia entre determinisme i lliure voluntat. És a dir, malgrat que, en aparença, ens movem en la direcció que nosaltres volem, no hi ha, en realitat, una força suprema (diguem-ne destí, o divinitat, o causalitat, o força còsmica) que ens guia, molt sútilment, cap allà on ella vol? I no parlo del determinisme entès com a fatalisme, en el que, fem el que fem, des del naixement que portem un petit nan a les espatlles que ens dirigeix amb una brida a les dents i amb un tapa-ulls a banda i banda del cap. Parlo de què, a partir d'un present (que vivim) i d'un passat (que hem viscut), el futur esdevé un sequitur, una direcció lògica inescapable. Amb aquesta reflexió, però, no invento la sopa d'all. En podreu trobar coses aquí amb abundància. Jo, particularment, al llarg de la vida he sofert una sèrie de coincidències o de casualitats tan peculiars que m'han dut a inclinar-me cap a aquesta tendència filosòfica, m'han conduït a rumiar sobre la insostenible lleugeresa de la vida (amb permís del Kundera per la transgressió). Un pas més endavant i ja estaríem parlant del tema Matrix, i aquí us emplaço cap el blog germà del company Antitot, vdeviolencia, que trobareu enllaçat aquí a la dreta.

Tensió i deformació

Avui seré breu, només una reflexió: si apliquem una força sobre un cos (físic, o metafísic) ens apareix una deformació, de manera que el cos s'amotlla a la força aplicada. Quan deixa d'actuar aquesta força o tensió, poden passar dues coses: el cos pot recuperar la seva forma original, i llavors diem que ha tingut una actitut el·làstica; o el cos pot romandre deformat permanentment, i en aquest cas indiquem que el comportament ha estat plàstic. Moltes vegades, però, les dues coses passen alhora, de manera que ens apareix una certa deformació permanent que no acaba de recuperar-se mai del tot o que recupera de manera molt lenta i progressiva (llavors diem que el component viscós és significatiu). Tot això, obviament, pot aplicar-se a les relacions personals, i d'aquí el motiu de la reflexió. Pensem si sóm més el·làstics, plàstics o viscosos....

Relacions bidimensionals

Si els éssers humans fóssim de dues dimensions, la nostra forma seria la d'un cercle. I el nostre moviment, generat per l'atzar, ens portaria d'una banda a l'altra de la geografia del pla pel que ens mouríem. Sovint ensopegaríem amb altres cercles, de diferents tamanys i colors, altres éssers humans de diversa trajectòria. Moltes vegades passaríem de llarg, com a molt compartiríem un lleuger fregament tangencial. En algunes ocasions, però, els cercles s'intersecarien, s'introduirien l'un dins de l'altre (i no em refereixo a qüestions purament sexuals, si bé aquestes també farien acte de presència). El moviment aleatori dels cercles intersecants continuaria actuant, però, i no sobre el conjunt agrupat, sinó sobre cada cercle individual. El temps d'intersecció estaria regit, doncs, pel mateix atzar que governava l'espai intersecat. Els arcs i les sagetes, en circumstàncies molt especials, formarien un caleidoscopi de colors.

Monstres raonables

No costa gaire d'admetre que, realment, la raó engendra monstres. I no només la raó, sinó també el record, l'esperança, l'angoixa, la por. Sota el llit no hi ha mai res que no sigui un grapat de pols i volves dels mitjons però, si volem, podem fer-hi aparéixer el monstre més terrible que la nostra imaginació pugui dibuixar. Només cal que ens estirem sobre el llit i abaixem la barrera. Només cal que desinhibim aquells pensaments que durant el dia, amb la llum i la claror, portem arraconats al fons de les circumvolucions cerebrals. Llavors els monstres creixen, ens inunden, se'ns mengen de viu en viu però només una miqueta, de manera que l'endemà poguem tornar a jugar a ser Déus i a crear-los del no res, o d'un grapat de pols i de volves dels mitjons. I, ben pensat, som nosaltres els monstres de Déu? Ens creà Ell també de pols i volves de mitjons, un dia en el que abaixà la barrera de les seves pors particulars? Hi ha algun procediment, legal, per a desfer-nos de la raó i aniquilar d'una revolada tots els monstres? És més, si eliminem els monstres, podrem menjar-nos les seves galetes? Si nosaltres som els monstres de Déu i, alhora, també esdevenim creadors dels nostres propis monstres a sota el llit, poden els nostres monstres de sota el llit crear, al seu torn, més i més monstres, en una espiral monstruosa que arriba a l'infinit? Un monstre dins un monstre dins un monstre dins un monstre.....

Els altres

Han existit pressions considerables per a defensar l'equidistància espiritual d'aquest blog i mantenir, així, l'equilibri entre la claror i la foscor. Per tant, convé dedicar unes línies als Altres.

L'eterna lluita entre el bé i el mal esdevé, sovint, efímera, transparent. Deixa de ser un intercanvi de cops d'espasa i de trident, un entortolligament d'ales sedoses i ales membranoses, de banyes i cabells rinxolats, per a convertir-se en una abstracció, en un simple concepte, en una idea. Els actors desapareixen en un esclat de llum i el camp de batalla, desert, només soporta el pes de les ombres dels convenis socials, d'una particular educació, d'una cultura que, dins l'edat geològica del planeta, només és un breu badall de fragilitat infinita.