Un dels temes que més em preocupa, (i darrerament tinc capacitat per a preocupar-me de molts temes,... que diguin que els homes no podem ser multi-tasca), és la dicotomia entre determinisme i lliure voluntat. És a dir, malgrat que, en aparença, ens movem en la direcció que nosaltres volem, no hi ha, en realitat, una força suprema (diguem-ne destí, o divinitat, o causalitat, o força còsmica) que ens guia, molt sútilment, cap allà on ella vol? I no parlo del determinisme entès com a fatalisme, en el que, fem el que fem, des del naixement que portem un petit nan a les espatlles que ens dirigeix amb una brida a les dents i amb un tapa-ulls a banda i banda del cap. Parlo de què, a partir d'un present (que vivim) i d'un passat (que hem viscut), el futur esdevé un sequitur, una direcció lògica inescapable. Amb aquesta reflexió, però, no invento la sopa d'all. En podreu trobar coses aquí amb abundància. Jo, particularment, al llarg de la vida he sofert una sèrie de coincidències o de casualitats tan peculiars que m'han dut a inclinar-me cap a aquesta tendència filosòfica, m'han conduït a rumiar sobre la insostenible lleugeresa de la vida (amb permís del Kundera per la transgressió). Un pas més endavant i ja estaríem parlant del tema Matrix, i aquí us emplaço cap el blog germà del company Antitot, vdeviolencia, que trobareu enllaçat aquí a la dreta.
4 comentaris:
Primer de tot, agrair-li la menció explícita que em dedica en aquest pot, maese T.
Jo penso que les coincidències són meres coincidències, que no hi ha un pla diví o astral tramat per un ens Superior...o si!! Sempre i quan, tal i com insinues, vivim en una Matrix i responem a les ordres introduïes a una Màquina Súprema d'un freak que juga amb les nostres vides.
Caminante no hay camino, se hace camino al andar... pq sinó, creuem-nos de braços i esperem el nostre destí...però qui no diu que aquesta acció ja no estigui concebuda i traçada pel pla diví??
Com sempre, company T, caiem en una espiral sense fi, un peix que es mossega la cua...
Cert, cert,... només podem estar segurs de que no podem estar segurs de res. Quina sort tenen els que només pensen en la propera estada al "central del sonido"
i no només aquests Poeta, que sempre els posem com a exemple d'éssers inconscients..sinó els de l'altre extrem, el de classe alta, que el seu s propòsits es determinen en base quan tornaran als Alps, al camp de golf o a la torre de Playa bavaro...
el què no entenc és el teu comentari, se m'ha escapat en relació amb el teu post O_o
Fa referència a què seríem tots més feliços si no ens estéssim qüestionant temes com aquest.
Res, que em puja la febre de tant en tant.
Publica un comentari a l'entrada