Miro el món des de l'altre costat de la finestra i el veig gris, trist, apagat, brut, cruel, buit de significat, mort. Me'l miro dies i dies, espio com els núvols de tempesta travessen el marc del meu camp de visió, de dreta a esquerra avui, d'esquerra a dreta demà. Em pregunto si són els mateixos núvols que giren cua quan arriben a un lloc determinat del cel, o si, pel contrari, són núvols nous, que es generen més enllà de les muntanyes, que sorgeixen de la humitat de les llàgrimes que plora tothom que observa el mateix món que observo jo des de darrera d'aquesta finestra. Sovint plou, però la pluja no neteja el món, sinó que fa créixer fongs esgarrifosos, dibuixa pel·lícules llefiscoses de colors virolats que impedeixen la reflexió d'una lluna d'una grogor malaltissa. Observo el món des del meu cau, des de les meves pors, i el veig com es podreix dia a dia, com desapareixen els pocs colors que encara quedaven, com els núvols transformen el seu gris en negre. Un dia al matí arriben uns senyors amb unes bates de color blau i la mama em demana que m'aparti de la finestra, que no faci nosa. Els senyors són molt amables i porten unes caixes d'eines molt grans, molt pesades. Proven de fer-me riure però jo només tinc ganes de plorar ja que el món em fa por i em fa llàstima. Treballen molta estona prop de la finestra on jo em passo les hores. Fan molt de soroll: una trencadissa terrible. Després marxen i la mama els dóna uns diners del pot que hi ha darrera la capsa de les galetes, les galetes que tornaven mig boig al papa, quan encara vivia amb nosaltres. M'acosto temerós cap a la finestra i veig que li han canviat el vidre. Llavors espio a fora i els ulls se m'omplen de color. Sense adonar-me'n, les llàgrimes em regalimen per les galtes, el cor em batega més depressa que mai. La mama passa l'escombra i em demana si vull una galeta per berenar.
15 comentaris:
Molt bonic. Els vidres massa vells tenen petites deformacions que ofereixen una imatge distorsionada de l'exterior. M'alegro que t'hagin canviat les finestres de casa.
Ai Poeta, una bona metàfora sobre la típica (però d'allò més encertada) "la vida depèn del cristall amb que la mires"...però saps que no m'ha agradat de l'història?? Que la finestra l'hagin canviat uns senyors, que no hagi estat el propi protagonista el qui, amb una dosi de voluntat i reflexió, així tingut la gosadia d'anar a la botiga de vidres, mirar els allà exposats i triar el quin ell hagués volgut, no el quin li han posat els Altres?
Pq ja saps Poeta, que si la finestra te la posen Ells, et faran veure el món de la manera que ells volen i els interessa...
pero potser la finestra l'ha encomanat la mare i els senyors nomes ha complert l'encàrreg. una mare cansada de veure la tristor del seu fill que l'hi ha volgut canviar el color de la vida. jo ho he entés així.
A vegades no es tan important qui o què fa canviar les coses... tant és si el vidre el canvies tu o un altre, l'important és que el que dirigeix la mirada a través d'ell siguis tu mateix amb tota la teva consciència... Sempre m'han fascinat les finestres, sempre m'ha encuriosit saber qui mira a través d'elles... qui amaguen... qui recullen... qui vetllen...
Un conte preciós poeta... m'ha fet plorar una mica i tot!! Ara no deixis que res embruti la finestra!
Xtonets,
Gràcies amics pels vostres comentaris. La finestra no la canvien ni els senyors, ni és la mare que n'encarrega una de nova. El nen que és protagonista de la història un bon dia es troba mirant el món, el mateix món d'abans, però a través d'un vidre diferent (indiferentment, reitero, de qui la canviï o la faci canviar). El món és el mateix però el nen se'l mira i el veu més bonic que abans. Allà on li havia semblat de veure un fong, ara veu una flor, allà on hi havia un núvol de tempesta, ara veu un núvol blanc en forma d'esperança. El nen ha aprés a mirar i sigui el que sigui que vegi, ho veurà amb uns ulls més alegres, més valents, menys enterenyinats per les llàgrimes i les tristors. En el fons no ha canviat ni el món, ni la finestra, qui ha canviat és el nen, ha deixat enrera una mica d'amargor i ha decidit que, miri cap on miri, mirarà sense por.
Feia dies que no mirava el teu bloc poeta. Però fer-ho m'ha agradat perquè necessitava la mirada tendra d'un observador sensible.
Gràcies amic!
Amic Josep Angel, gràcies per visitar-me ara i adés. Ja sap que les visites als blogs no són un contracte, un els visita quan se'n recorda i quan li ve de gust.
Benvolgut Poeta, enhorabona pel canvi. Felicito al nen per l'opció escollida, tota una mostra de valentia. Espero poder seguir gaudint de les seves entrades al blog, que de ben segur també prendran un canvi de rumb.
M
Hola Poeta!
Passava jo x aki, tafanejant una miqueta :P... i només volia dir-te que m'ha agradat molt el teu conte!
Segons la meva idea, s'ha de voler veure el món d'un altre color, per poder veure'l... es una qüestió de força de voluntat i d'optimisme per així dir-ho. Si no ho intentes, el món sempre pot ser gris o negre i et pots perdre petites pinzellades de color que fan la vida molt més alegre i bonica.
Petons! :P
Gràcies M i Wadyet per les vostres visites i comentaris. Certament, és fàcil perdre's moltes coses interessants del món si un sempre camina amorrat a terra. Però algunes vegades el pes que porta a l'espatlla és tan fort que la columna vertebral es doblega i els ulls no pugen més amunt de mig pam del terra. Cal ser un Ramses II, enfrontar-nos nosaltres sols a tot l'exèrcit enemic a la vora de Kadesh (eren els Hitites?). Però m'estic embolicant i això pertoca al teu blog, Wadyet.
Per cert, petonets a totes. Fins fa relativament poc aquest blog només revia comentaris masculins (bàsicament de l'Antz) i no considerava oportú d'encomanar-li petonets a ell, per molt que la nostra amistat es remonti a l'Alzina Graells a les 6 del matí dels dissabtes.
Aquest blog és una terapia de grup rollo Brian Weiss, Coehlo i tota la pesca??Com s'ha pervertit des de l'època en que només habitava la seva morada un servidor....
Por cierto Wadyet, nunca te había visto hablar así...a ver si te aplicas la receta eh?;P
Y por cierto, esto de dirigirte en catalan sólo con el Poeta, que falta de respeto a los otros no?;P
Veig que havia entès el conte malament jo, pensava que era una abstracció vertical de com ens fan veure el món avui en dia, no pas que el nen, de sobte, allà on hi ha una tifa hi veu l'inici de vida per un bolet...però penso que no és el propi nen el qui canvia la seva visó, és el propi món ("Yo soy yo y mis circunstancias" en deia un...) el qui li fa canviar.
Apa, bona nit!
Mira l'Anti... (i ho dic en català per a q no digui)... no té suficient amb passar-se les hores a Abacus ficant-se amb mi q ara utilitza el blog del seu amic per continuar... Al final no deixare cap comentari i ale... ;P
Respecte a l'altra part en que em menciones... la teoria es fàcil, el dificil és aplicar-ho... q hi farem, tinc els meus defectes...
Si tens alguna cosa més a dir-me... :P
PD:: perdona Poeta per aquest us fraudulent del teu blog!! :P Petonets!!!
Si continuem així, aquest humil post de la finestra tindrà més comentaris que el post que va fer un bon dia el bisbe del meu poble anunciant a bombo i plateret que havia demostrat l'existència de Déu a través de la lectura dels pòsits del café.
I espera't Poeta, que el senyor Q em va dir que d'aquí poc, quan s'hagues immiscuït en la teva filosofia científicovital, irrompria al teu blog amb tota la cabelleria...
I el dia que pengis el putu sermó del karnaval, ja vuràs ja...Ja vas sentir que estaves en ordre de "cerca i captura" d'alguns solsonins per haver vilipendiat el seu progenitor...
Publica un comentari a l'entrada