El dia del sorteig s’assignaren exactament tantes places com cabines de criogenització hi havia als refugis: 1024 en total, ni una més, ni una menys. La meitat homes i la meitat dones, de procedència genètica molt diferent, tots sans, menors de 35 anys, amb titulació universitària diversa però amb un nombre major d’enginyeries, ciències de la salut i història. Així, doncs, no fou un sorteig entre tots els homes i dones del planeta, sinó que es dugué a terme una tria prèvia, es passà tota la humanitat per un sedàs de geometria molt ben delimitada i, després, la sort acabà de perfilar els 1024 escollits.
Dies abans del cataclisme es programaren els robots de manteniment i es començaren a segellar els refugis, un darrera l’altre. Seixanta-quatre cabines de criogenització per refugi. La resta d’homes i dones, els no escollits, actuaren de forma diferent: uns s’estiraren a l’herba i tancaren els ulls, altres s’emborratxaren fins a perdre la consciència, altres dedicaren les hores prèvies al cataclisme per a retrobar-se amb ells mateixos, o per a recuperar la fe, o per a renegar contra l’existència, el destí i l’atzar (si bé els tres conceptes no són més que arestes del mateix triangle).
El refugi número onze és prop d’Osaka i conté seixanta-quatre cabines, com tots els refugis. Però l’ocupen seixanta-cinc humans: 32 homes i 33 dones. La història de la cabina número cinquanta-dos és una història més vella que la del propi planeta. No tindria sentit explicar-la, tothom pot imaginar-se’n la línia argumental principal, els detalls són anecdòtics i no tenen importància.
Les cabines són com taüts. Fan poc més de dos metres de llarg per un metre d’ample i contenen una quantitat indescriptible d’aparells electrònics, de sensors de mesura de múltiples constants (o variables) vitals, de tubs de conducció de líquids, de sòlids, d’electricitat. Un home de mida mitjana no deixa massa espai sobrer, un cop tancada la coberta de plexiglàs transparent. La cabina número cinquanta-dos alberga dues persones: un home i una dona. El grupet armat de robots, fora del refugi número onze, és idèntic al dels altres refugis.
Les probabilitats de superar un procés de criogenització són d’una de cada tres i disminueixen a mesura que augmenta l’interval de temps transcorregut entre la congelació i la descongelació. Un interval d’un segle divideix per deu. Les probabilitats es calculen a partir d’una massa corporal mitjana. Una massa corporal que sigui el doble de la mitjana divideix per quatre.
La cabina número cinquanta-dos del refugi número onze explica una història. És una història eterna com la vida, no destaca més que qualsevol altra. No val la pena escriure més, tothom pot adonar-se que no és res de l’altre món. Els robots, fora del refugi, fan la seva feina, tal i com se’ls programà. Ells no saben cap història i, si en sabessin una, no tindrien cap necessitat d’explicar-la. Per ells no hi ha principi ni final, no hi ha alegria ni tristesa. Per ells tot és etern.
Dies abans del cataclisme es programaren els robots de manteniment i es començaren a segellar els refugis, un darrera l’altre. Seixanta-quatre cabines de criogenització per refugi. La resta d’homes i dones, els no escollits, actuaren de forma diferent: uns s’estiraren a l’herba i tancaren els ulls, altres s’emborratxaren fins a perdre la consciència, altres dedicaren les hores prèvies al cataclisme per a retrobar-se amb ells mateixos, o per a recuperar la fe, o per a renegar contra l’existència, el destí i l’atzar (si bé els tres conceptes no són més que arestes del mateix triangle).
El refugi número onze és prop d’Osaka i conté seixanta-quatre cabines, com tots els refugis. Però l’ocupen seixanta-cinc humans: 32 homes i 33 dones. La història de la cabina número cinquanta-dos és una història més vella que la del propi planeta. No tindria sentit explicar-la, tothom pot imaginar-se’n la línia argumental principal, els detalls són anecdòtics i no tenen importància.
Les cabines són com taüts. Fan poc més de dos metres de llarg per un metre d’ample i contenen una quantitat indescriptible d’aparells electrònics, de sensors de mesura de múltiples constants (o variables) vitals, de tubs de conducció de líquids, de sòlids, d’electricitat. Un home de mida mitjana no deixa massa espai sobrer, un cop tancada la coberta de plexiglàs transparent. La cabina número cinquanta-dos alberga dues persones: un home i una dona. El grupet armat de robots, fora del refugi número onze, és idèntic al dels altres refugis.
Les probabilitats de superar un procés de criogenització són d’una de cada tres i disminueixen a mesura que augmenta l’interval de temps transcorregut entre la congelació i la descongelació. Un interval d’un segle divideix per deu. Les probabilitats es calculen a partir d’una massa corporal mitjana. Una massa corporal que sigui el doble de la mitjana divideix per quatre.
La cabina número cinquanta-dos del refugi número onze explica una història. És una història eterna com la vida, no destaca més que qualsevol altra. No val la pena escriure més, tothom pot adonar-se que no és res de l’altre món. Els robots, fora del refugi, fan la seva feina, tal i com se’ls programà. Ells no saben cap història i, si en sabessin una, no tindrien cap necessitat d’explicar-la. Per ells no hi ha principi ni final, no hi ha alegria ni tristesa. Per ells tot és etern.