La nit passeja la seva mirada sobre l’asfalt moll de la carretera i hi descobreix petites imperfeccions que, amb els anys, els canvis de temperatura, el gel, es convertirien en esquerdes de bifurcacions caòtiques i irrepetibles. No hi ha lluna, i amb prou feines estels. La nit és perfecta en la seva calma i la seva foscor, és com un oblit d’existència. El silenci és pràcticament tangible, inabastable.
Les irregularitats del ferm són reparades periòdicament per l’equip de robots de manteniment encarregats d’aquell quadrant de longituds i latituds. Són robots energèticament sostenibles i tots ells arrosseguen, en equilibri sobre la seva maquinària, una placa solar de prop de dos metres quadrats. El pas dels robots trenca, per unes hores, la monotonia d’aquell fragment de carretera, alarma la població de corbs que habiten la frondosa vegetació d’ambdós costats de la via. Després torna la quietud i els robots avancen cap una nova posició, prèviament programada als seus cervells electrònics. Els propis robots compten amb nanotecnologia que els repara quan cal i els confereix una vida mitjana de diversos milers d’anys. La propera vegada que travessin aquella particular coordenada de la xarxa viària tindran, exactament, el mateix aspecte, si bé la vegetació que els envoltarà serà més frondosa i els crits dels corbs més estridents.
La nit es va esfilagarsant per llevant, deixant respirar llargues llenques de sol per sota dels núvols baixos. La foscor perd transparència ran de terra, i les formes comencen a dibuixar-se, primer equívoques, després més sòlides.
El dia del cataclisme uns pocs elegits per sorteig s’entaforaren dins de refugis, a desenes de metres de profunditat. La criogenització i la robòtica havien avançat molt durant els mesos i anys immediatament anteriors. Es congelaren humans i es programaren robots amb ordres estrictes que, tan aviat com la concentració de gasos atmosfèrics esdevingués novament respirable, calia que traguessin els segells de les portes cuirassades dels refugis i revertissin el procés. També se’ls programà per a prendre decisions autònomes i actuar de la forma que creguessin més adequada per a no només mantenir sinó també millorar l’estat del planeta.
La verdor dels prats i dels boscos és indescriptible. La transparència de l’aire i la frescor de l’aigua reflecteixen el sol, a mesura que s’enfila pel cel on els comptadors de radiació atmosfèrica fa segles que indiquen nivells perfectament segurs per a la vida humana. Els robots, amb el futur del planeta a les seves mans, reparen carreteres i ciutats, eliminen restes de contaminació de mars i rierols.
Davant dels refugis reposen grupets de robots, molt especialitzats, igualment equipats amb nanotecnologia de manteniment i energèticament sostenibles. Porten diversos tipus d’armes i les apunten dia rere dia, any rere any, en la direcció de les portes cuirassades. Prenen les decisions més oportunes per a salvaguardar el futur del planeta, tal i com foren programats just abans del cataclisme.
Les irregularitats del ferm són reparades periòdicament per l’equip de robots de manteniment encarregats d’aquell quadrant de longituds i latituds. Són robots energèticament sostenibles i tots ells arrosseguen, en equilibri sobre la seva maquinària, una placa solar de prop de dos metres quadrats. El pas dels robots trenca, per unes hores, la monotonia d’aquell fragment de carretera, alarma la població de corbs que habiten la frondosa vegetació d’ambdós costats de la via. Després torna la quietud i els robots avancen cap una nova posició, prèviament programada als seus cervells electrònics. Els propis robots compten amb nanotecnologia que els repara quan cal i els confereix una vida mitjana de diversos milers d’anys. La propera vegada que travessin aquella particular coordenada de la xarxa viària tindran, exactament, el mateix aspecte, si bé la vegetació que els envoltarà serà més frondosa i els crits dels corbs més estridents.
La nit es va esfilagarsant per llevant, deixant respirar llargues llenques de sol per sota dels núvols baixos. La foscor perd transparència ran de terra, i les formes comencen a dibuixar-se, primer equívoques, després més sòlides.
El dia del cataclisme uns pocs elegits per sorteig s’entaforaren dins de refugis, a desenes de metres de profunditat. La criogenització i la robòtica havien avançat molt durant els mesos i anys immediatament anteriors. Es congelaren humans i es programaren robots amb ordres estrictes que, tan aviat com la concentració de gasos atmosfèrics esdevingués novament respirable, calia que traguessin els segells de les portes cuirassades dels refugis i revertissin el procés. També se’ls programà per a prendre decisions autònomes i actuar de la forma que creguessin més adequada per a no només mantenir sinó també millorar l’estat del planeta.
La verdor dels prats i dels boscos és indescriptible. La transparència de l’aire i la frescor de l’aigua reflecteixen el sol, a mesura que s’enfila pel cel on els comptadors de radiació atmosfèrica fa segles que indiquen nivells perfectament segurs per a la vida humana. Els robots, amb el futur del planeta a les seves mans, reparen carreteres i ciutats, eliminen restes de contaminació de mars i rierols.
Davant dels refugis reposen grupets de robots, molt especialitzats, igualment equipats amb nanotecnologia de manteniment i energèticament sostenibles. Porten diversos tipus d’armes i les apunten dia rere dia, any rere any, en la direcció de les portes cuirassades. Prenen les decisions més oportunes per a salvaguardar el futur del planeta, tal i com foren programats just abans del cataclisme.
5 comentaris:
Òstia noi! I qui són aquests robots vigilants en en aquest llenguatge figuratiu?
Són maltparits els diumenges, eh tiu?
Potser un concert del John Mayall?
Senyor Martines.... no hi ha figuracions a la història, només una descripció pura i dura. Ara que, si vol, un pot buscar la metàfora de què estem dins del refugi i hi ha robots a fora que no ens en deixen sortir... però això ja és donar 3 tombs, i encara no som a Sant Antoni.
I cert, els diumenges són terribles.
Vaja, uns robots programats amb ordres contradictòries... per una banda, revertir el procés de crionització quan la terra fos novament habitable..., per l'altra, fer tots els possibles per cuidar el planeta. Evidentment... aquests són uns robots ben savis i han pres la decisió encertada de no tornar la vida als humans. És la única manera de salvar el planeta. Una reflexió molt interessant aquesta entrada al blog. No sé si ho he interpretat correctament, si no és així, amic poeta, ja em corregiràs.
Interpretació correcta amic/amiga anònim/anònima. Davant de la contradicció d'ordres, cal observar quina d'elles té una major prioritat!!
La inspiració prové, suposo, de les obres de l'Asimov sobre robots, que recomano a tothom.
Publica un comentari a l'entrada