La Felicitat

Una vegada un amic em va dir que tota persona curiosa ha de portar una bossa de plàstic a la butxaca per a ficar-hi les coses que es trobi. Jo n’hi he portat una des de que tinc ús de raó (cap allà als trenta anys). Avui m’he trobat la felicitat, i he provat de ficar-la a la bossa, però no m’hi ha cabut.

Si aquesta fos una narració convencional, en aquests moments, just després del paràgraf introductori en el que es pretén de captar l’atenció del lector, hauria de descriure amb detall i cura com és la bossa que porto a la butxaca i quina mena de coses hi he anat entaforant des de què vaig adquirir aquella condició d’ésser racional, superada de llarg la trentena. Només us diré, però, que la bossa és blanca i quan me la vaig trobar, a la vorera de sota un edifici molt alt, ja hi havia l’únic objecte que encara avui arrossego: un pardal mort, amb ullets negres enfonsats a la closca i plomes iridescents, irregulars, estarrufades i seques. Ja veieu,... tinc ben poca cosa a explicar-vos d’extraordinari.

La felicitat té forma cònica, potser una mica piramidal, amb les vores rugoses per a evitar que rellisqui. És de color estrany, amb reflexos daurats i filigranes pintades que recorden les figures d’un pessebre dibuixat per un daltonià. No pesa pas gaire (ho he comprovat quan l’he aixecada del terra amb una sola mà) i per dins és buida, (encara que reconec que seria força difícil que no fos buida, a fora). Quan l’he moguda he sentit el soroll de campanes i, tombant-la una mica, he vist que duia un batall. Li penjava del vèrtex com si es tractés d’un objecte una mica sinistre, ocult, disposat a caure d’imprevist a l’espatlla d’un ignorant, una nit fosca i tenebrosa d’hivern glaçat.

La felicitat és, doncs, una campana.

Quan me l’he trobada, aquest matí a primera hora, mentre caminava per treure’m la son de les orelles i dels ulls, la felicitat era xica, no més voluminosa que un estoig ple de bolígrafs, de llapis de colors i de maquinetes de fer punta verdes de plàstic esqueixat. Insinuava un cordillet enganxat a una anella a la punta. Si hagués estat un pensament més petita fins i tot s’hauria pogut penjar del coll com qui porta una creu de Caravaca o un ull d’Horus.

L’he reconeguda immediatament. No costa gaire de reconèixer un objecte ancestral que ha estat cobdiciat durant generacions i generacions, envejat fins a la mort, elogiat a la poesia, a la pintura, a l’art d’artistes artesans. Estava al bell mig del camí, entre els còdols que trenquen la llisor de la pujada, prop d’un marge curull d’esbarzers, d’arços i d’argelagues. Lluïa una mica, però no massa: hauria pogut passar i no veure-la, hauria pogut continuar pujant costa amunt, ensopegant amb les branques caigudes, traspuant suor, amb l’esquena gairebé paral·lela al terra, i no l’hauria trobada.

No ha estat així, però, i quan l’he vista el cor se m’ha omplert de joia. Immediatament, de manera imperceptible, amb els moviments compassats dels batecs, la figura cònica ha anat creixent, ha anat adquirint pes i consistència. No m’ha calgut badar la bossa de plàstic per a comprovar que no hi cabria pas. No m’ha calgut ni tan sols acomiadar-me del pobre pardal sec i momificat per tal de fer-li lloc. La felicitat era tan grossa, ara, com jo mateix, tan alta com el marge ple d’argelagues, tan pesant com el desencís que tenyia el cel de roig. El batall repicava amb tons que feien tremolar el mon i la vida, que obrien boques per on sortien gemecs esgarrifats.

La pujada era cada vegada més cantelluda, l’arena sota els peus em robava la seguretat de cada passa i jugava a fer-me caure. Cada vegada estava més cansat. Darrera meu, la felicitat es tornava a fer petita, aviat seria tan minúscula que podria penjar-se del coll amb el cordillet que duia enganxat d’una anella a la punta. Aviat potser, fins i tot, arribaria a desaparèixer, es tornaria invisible per a qualsevol que la busqués i només l’atzar li donaria una esgarrapada d’existència.