La tomba de l'àngel

Just per darrera de l’església queda un petit cementiri, envoltat d’una paret de pedra de poc més de mig metre d’alçada, on creixen no més d’onze làpides i creus velles de ferro forjat. Algunes de les tombes encara reben una visita ara i adés, un fill, un amic, una esposa que acarona amb ulls plorosos un ramet de flors silvestres abans de deixar-les sobre l’herba. Després, un grapat de papallones de colors diversos descriuran cercles i hipèrboles entremig de les flors, s’enlairaran cap el cel en trajectòries que les portaran molt lluny del petit cementiri, guiades per les lleugeres oscil·lacions magnètiques de la terra.

Algunes de les làpides són molt i molt antigues, tant que els noms que portaven escrits ja s’han esborrat amb la pluja i el sol i el gel i ja no hi ha mai ningú, ni els més vells del poble, que recordi qui reposa sota l’herba. Algunes deixen intuir dos noms, possiblement uns esposos o uns germans, morts de febre de molt petitons. Altres, perseguint el relleu amb la punta dels dits, descobreixen un sol nom amagat darrera els líquens tornassolats que cobreixen la pedra.

Una de les làpides no porta cap nom, ni deixa entreveure cap pista que mai n’hi hagi hagut cap. És una làpida rectangular de pedra negra, acabada amb un bust completament erosionat per les inclemències meteorològiques però que, a través d’un cert exercici d’imaginació, podria semblar el d’un àngel.

Al poble coneixen aquella tomba com la tomba de l’àngel. Molts creuen que, efectivament, hi ha un àngel enterrat sota l’herba. Expliquen la història d’un àngel de cabells rinxolats, preciós com la nit de primavera curulla d’estels, amb unes ales que, obertes de bat a bat, podien abraçar el món i esmicolar tota tristesa, tota desesperació, tota por, tota crueltat, amb uns ulls clars com l’aigua més cristal·lina, desproveïts de qualsevol indici de maldat. Un àngel que baixà del paradís i s’enamorà d’una noia del poble mentre l’observà collint mores i maduixes, estenent la roba que la mare havia rentat, escridassant els ànecs i les gallines que s’escapaven del tancat. Diuen que l’àngel es tallà les ales per no haver de tornar cap el cel. Diuen que renuncià a la mortalitat i que els seus ulls es pintaren d’una pinzellada d’humanitat i, com que era molt savi, s’entristiren una mica.

Les persones del poble que conten la història de la tomba de l’àngel no saben si la noia també s’enamorà d’ell o si fou un amor no correspost. Desconeixen si sota l’herba hi ha un o dos jocs d’ossos, no saben qui manà esculpir aquell bust que el temps ha desfet, han oblidat part de la història, la menys important, la menys màgica. De fet, alguns sospiten que ni tant sols fou un àngel sinó un xicot d’un poble veí.

Les violetes creixen tot l’any a la tomba de l’àngel i el seu color atrau papallones blanques que després s’enlairen cap el cel, amunt, amunt, fins que es perden de vista entre núvols que semblen ales de cotó fluix.