Tota la nit aquella remor insistent que no el deixa dormir, aquell xiuxiueig mal pronunciat que li fa posar els pèls del clatell de punta. Tota la nit aquella foscor artificial que deixa passar un fil de llum per sota la porta metàl·lica de la seva cel·la. Tota la nit observant aquella escletxa de llum, veient-hi ombres irregulars, un moviment continu de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta, un etern anar i venir que li omple el cap de tota mena de pensaments que, a la foscor, s’amplifiquen i foragiten el son.
De bon matí els seus segrestadors li portaran una mica d’esmorzar: una llesca de pa sec i un tros de formatge, sovint un got de llet freda. Més tard, una peça o dues de fruita i uns quants ossos mal rostats. De vegades s’aturaran i li tallaran les puntes de la barba i les ungles més llargues de les mans i dels peus. Se n’enduran l’orinal si ja està ple. Li deixaran una mica d’aigua per a rentar-se la cara i per a beure. Tancaran la porta i tornarà la foscor només il·luminada per la franja de llum de sota la porta.
Els seus segrestadors són nans. Els ha vist moltes vegades al llarg dels anys de captivitat. Són tots iguals i n’hi ha molts; li seria impossible de decidir quants n’hi ha exactament. Potser trenta, potser dos-cents cinquanta. No li arriben ni a la cintura si es posa dret, encara que la seva barba i el seu barret verd els fa semblar més alts i potser més violents,... si provés d’escapar-se. De fet, ho ha pensat moltes vegades, de provar de fugir: aprofitar el moment en què li obren la porta per a saltar d’una revolada, tombar els nans més propers i engegar a córrer escales amunt. Escales amunt ja que està segur que el tenen tancat en un soterrani, en una cova natural enterrada a la profunditat del món. Ho sap perquè cada any, quan torna de la Nit Eterna, li posen una vena davant dels ulls i li fan baixar molts graons agafant-lo de les mans. Fins i tot els ha comptat: tres-cents seixanta-quatre.
Els nans treballen nit i dia. Sense aturar-se mai a descansar. O, tal vegada, hi ha encara molts més nans i treballen per torns impossibles de distingir els uns dels altres. Tots treballen cantant, produint aquell xiuxiueig que tan li entra dins del cap a còpia de sentir-lo setmana rera setmana, any rera any. Construeixen objectes de plàstic, de cartró, de fusta, de metall. Aparells electrònics i enginys mecànics. Ho fan tot amb les seves mans minúscules d’urpes punxegudes com tornavisos. Ho controlen tot amb els seus ullets negres, bellugadissos, lleugerament miops.
Ell es distreu mirant com les ombres passen per sota la porta i recordant els prats verds que havia vist de jove, abans que el fessin presoner. Gairebé li sembla recordar un primer amor si no fos per la tenebrositat plena d’insectes de la seva cel·la.
Però el pitjor no és la captivitat. El pitjor de tot plegat és la Nit Eterna. Aquella nit, un cop l’any, els nans entren al seu cau, li arreglen una mica la barba i els cabells i el fan vestir amb roba molt llampant, aprofitant, quan està despullat, per a rentar-lo de cap a peus amb aigua gelada, fregant-li bruscament les parts més sensibles. Li lliguen la vena davant dels ulls i el condueixen fins la superfície glaçada, plena de neu i d’estels. Allà tremola de fred i de terror per les bèsties que l’esperen, per les banyes que amenacen qualsevol intent d’evasió.
Els nans el fan pujar dalt del trineu carregat de paquets, de bosses i de regals. Són els objectes que, amb tanta alegria, han fabricat al llarg de tot l’any amb les seves ungles de tornavís. Són les nines, els trens elèctrics, les consoles de videojocs i els taulers d’escacs que han construït mentre xiuxiuejaven distretament la seva cançó de bressol.
La Nit Eterna el portarà fins al costat de tots els nens i nenes del món, quan dormen i el temps s’atura, sota la mirada atent i sempre desconfiada dels rens de banyes descomunals. Cada nen i nena rebrà un regal, un petit detall de l’assortiment que els nans han dissenyat especialment per a ells. La Nit Eterna del 24 de desembre que, amb el rostre il·luminat per l’escletxa de llum, veu acostar-se inexorablement. La nit que acabarà, com cada any, quan els nans tornin a entaforar-lo a la seva cel·la d’ombres distants i insectes insitents.
Ho.
Ho.
Ho.
De bon matí els seus segrestadors li portaran una mica d’esmorzar: una llesca de pa sec i un tros de formatge, sovint un got de llet freda. Més tard, una peça o dues de fruita i uns quants ossos mal rostats. De vegades s’aturaran i li tallaran les puntes de la barba i les ungles més llargues de les mans i dels peus. Se n’enduran l’orinal si ja està ple. Li deixaran una mica d’aigua per a rentar-se la cara i per a beure. Tancaran la porta i tornarà la foscor només il·luminada per la franja de llum de sota la porta.
Els seus segrestadors són nans. Els ha vist moltes vegades al llarg dels anys de captivitat. Són tots iguals i n’hi ha molts; li seria impossible de decidir quants n’hi ha exactament. Potser trenta, potser dos-cents cinquanta. No li arriben ni a la cintura si es posa dret, encara que la seva barba i el seu barret verd els fa semblar més alts i potser més violents,... si provés d’escapar-se. De fet, ho ha pensat moltes vegades, de provar de fugir: aprofitar el moment en què li obren la porta per a saltar d’una revolada, tombar els nans més propers i engegar a córrer escales amunt. Escales amunt ja que està segur que el tenen tancat en un soterrani, en una cova natural enterrada a la profunditat del món. Ho sap perquè cada any, quan torna de la Nit Eterna, li posen una vena davant dels ulls i li fan baixar molts graons agafant-lo de les mans. Fins i tot els ha comptat: tres-cents seixanta-quatre.
Els nans treballen nit i dia. Sense aturar-se mai a descansar. O, tal vegada, hi ha encara molts més nans i treballen per torns impossibles de distingir els uns dels altres. Tots treballen cantant, produint aquell xiuxiueig que tan li entra dins del cap a còpia de sentir-lo setmana rera setmana, any rera any. Construeixen objectes de plàstic, de cartró, de fusta, de metall. Aparells electrònics i enginys mecànics. Ho fan tot amb les seves mans minúscules d’urpes punxegudes com tornavisos. Ho controlen tot amb els seus ullets negres, bellugadissos, lleugerament miops.
Ell es distreu mirant com les ombres passen per sota la porta i recordant els prats verds que havia vist de jove, abans que el fessin presoner. Gairebé li sembla recordar un primer amor si no fos per la tenebrositat plena d’insectes de la seva cel·la.
Però el pitjor no és la captivitat. El pitjor de tot plegat és la Nit Eterna. Aquella nit, un cop l’any, els nans entren al seu cau, li arreglen una mica la barba i els cabells i el fan vestir amb roba molt llampant, aprofitant, quan està despullat, per a rentar-lo de cap a peus amb aigua gelada, fregant-li bruscament les parts més sensibles. Li lliguen la vena davant dels ulls i el condueixen fins la superfície glaçada, plena de neu i d’estels. Allà tremola de fred i de terror per les bèsties que l’esperen, per les banyes que amenacen qualsevol intent d’evasió.
Els nans el fan pujar dalt del trineu carregat de paquets, de bosses i de regals. Són els objectes que, amb tanta alegria, han fabricat al llarg de tot l’any amb les seves ungles de tornavís. Són les nines, els trens elèctrics, les consoles de videojocs i els taulers d’escacs que han construït mentre xiuxiuejaven distretament la seva cançó de bressol.
La Nit Eterna el portarà fins al costat de tots els nens i nenes del món, quan dormen i el temps s’atura, sota la mirada atent i sempre desconfiada dels rens de banyes descomunals. Cada nen i nena rebrà un regal, un petit detall de l’assortiment que els nans han dissenyat especialment per a ells. La Nit Eterna del 24 de desembre que, amb el rostre il·luminat per l’escletxa de llum, veu acostar-se inexorablement. La nit que acabarà, com cada any, quan els nans tornin a entaforar-lo a la seva cel·la d’ombres distants i insectes insitents.
Ho.
Ho.
Ho.
Neil Gaiman, espero que em perdonis.... (per cert, Bon Nadal)
7 comentaris:
Osti tu, no se m'hauria acudit mai, el pare noel segrestat pels seus elfs i obligat a repartir regals la única nit e l'any amb permís per sortir de la cel·la. Molt més interessant que el que ens explicaven de petits. Si, senyor, m'ha agradat. Bon conte poeta.
Molt bona història poeta!!
Bon nadal! I que el pobre captiu et porti molts regals!!
Mmmmm... entonces por eso Rudolf tiene la naricita roja???? Es la alarma, por si el preso se escapa!!!! :P
Muy buen cuento Poeta, como siempre!!!! :P
Muaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaks!!!!
Tinc un dubte Poeta: qui e´s el segrestat, Ortega Lara o la farmacèutica d'Olot??Kins dubtes, kins dubtes...;P
No se pq però ja em sonava aquest conte, és dels finots que tens, malgrat sigui Poeta feat. Gaiman
Apa, ara un sobre la vaca del Pessebre i un altre de l'àngel de l'anunciació i ja podràs publicar allà on sempre has desitjat: el Full Parroquial.
L'amic Antz, coneixedor de la meva obra reconeix l'estil i recorda... Cert, aquest conte ve d'antic, si bé l'he revisat i actualitzat (és a dir, l'he guardat en format .docx del office2007). I no pateixis, que en tinc un parell al sarró pels propers dies, però no són de temàtica nadalenca ni molt menys publicables a la Fulla Parroquial (masculina o femenina?), amb o sense permís del Josep Àngel!!
Merci pels comments!!
;*
Hola Poeta. Un interessant conte. Que tinguis un Molt Bon Nadal!!!
Un conte bonic capaç d'esquerdar sense trencar...
... Petonets
Publica un comentari a l'entrada