Oil - Water - Flower

Weeks go by, like a bunch of yellow flowers,

floating away on a sea of oily,

perseverant, dark waters

·

·

Mosaic

La història es divideix en parts, en grans blocs o capítols que comencen amb paraules similars però que, ben aviat, persegueixen els seus camins individuals. Els personatges viuen i moren, com a tota història, i també són feliços, ploren desconsoladament, somien desperts, s’estiren al llit, amb els ulls oberts, sense dormir ni somiar, s’estripen la roba en un moment de passió amorosa, o d’ira, d’odi, de desesperació. Cada volum de la història és independent, si bé hi ha personatges que, com si fossin exploradors d’una gruta submarina que de sobte descobreixen un llac subaquàtic, les parets atapeïdes de cristalls de fluorescència lluentíssima a la llum somorta de les seves llanternes, s’entortolliguen a les línies argumentals i teixeixen nusos de denominació compartida, cruïlles polsoses d’un camí de carro, amb un perfil d’herba al mig de les roderes, que trenquen la fluïdesa del recorregut. I és que la història, les històries, són viscoses, i avancen lentament com un riu de magma, progressivament solidificant-se fins el clímax final, soterrant ciutats repletes de mosaics on s’expliquen rondalles que ningú sap ja distingir si tenen per protagonistes herois o déus, si són tragèdies o comèdies. Als mateixos volums viuen variants d’aquells protagonistes, molt possiblement esquerdillats en la mateixa minúscula fragilitat que els mosaics immortalitzats per la roca líquida, avui tràgics, demà còmics, demà passat no, l’altre, d’una ambigüitat malaltissa, plorant de tant riure o rient per no plorar. No són herois, ni déus, ho són tot i no són res aquells tristos personatges de carn i ossos que s’enfilen per les pàgines d’una història com aquella, tombant, amb el propi pes, i amb el pes de les seves càrregues, els punts i apart, els accents circumflexos, un apòstrof aquí o una vocal neutra, de fonètica discrepant, allà. La història continua, sense cap dubte, qui l’explica té la pell dels llavis tallada del vent i la intempèrie. A les cruïlles polsoses poden llegir-se petjades que comuniquen una vida a qui l’escolti, a l’herba i les argelagues florides, al rierol trencadís de còdols mil·lenaris, als ocells de fugida melodiosa, a les flors argentades que, com cristalls, donen la benvinguda a la llum tènue de qualsevol que gosi meravellar-se de la poètica dels seus pètals.

Entropia

“I recordeu: costa molt poc d’obrir un pot de cigrons i abocar-los tots al terra. Costa molt més de tornar-los a posar dins del pot”.

Amb aquestes paraules el professor acaba la classe, desa els quatre fulls que hi ha escampats sobre la taula, s’espolsa el guix de les mans i recull els treballs per avaluar que li han deixat alguns alumnes. Quan alça els ulls veu el Manel davant seu.

El Manel és un noi molt tímid, no diu mai res a classe, sempre seu a la darrera fila, en un indret menys il·luminat de la sala, lluny de finestres i de fluorescents. Aprova els exàmens amb notes molt justes i els seus treballs no són brillants. Correctes, això sí. Mediocres, també.

“Hola Manel.”

“Hola.”

Amb la mirada, el professor convida el Manel a continuar parlant. Però el Manel calla, no sap per on començar.

“Hi ha alguna cosa que et preocupi?”

“No he entès massa bé això de l’entropia que ha explicat ara al final.”

“És molt senzill. Mira, l’ordre, a l’univers, tendeix a no ser vist amb bons ulls. La tendència és a augmentar el desordre i el principi de l’entropia ens diu precisament això.”

“Però les estrelles formen galàxies, i les galàxies formen cúmuls. No està més endreçat, així, l’univers, que no pas si les estrelles no s’agrupessin i cadascuna anés a la seva?”

“Mirat així potser tens raó. Però llavors tindríem un univers uniformement desordenat, mentre que ara tenim unes esgarrapades d’ordre surant en un mar d’espai buit, el que dóna, a la totalitat del sistema, un desordre major.”

“No ho acabo de veure, no.”

“És com si aboquem un pot de cigrons pel terra de la cuina. Pots dir que augmenta el desordre. Però també pot considerar-se que tenir el terra ben net i tenir tots el cigrons en un pot, des del punt de vista global, implica un desequilibri increïble. Si llencem quatre o cinc quilos de cigrons al terra, la distribució de cigrons serà molt més ordenada que no pas si en tenim vuit pots a l’armari i cap ni un cigró al terra.”

“I això també s’aplica a l’amor, doncs.”

“Perdó?”

“Si. El desordre del sistema és major si es formen parelles que no pas si tothom viu la vida en solitud. Els nuclis amorosos trenquen la uniformitat d’un món de dones i homes agafats individualment, formen pics de densitat romàntica que, estudiats des del punt de vista general o global, són altament entròpics.”

El professor triga uns moments a saber ben bé com respondre a aquest gir de la conversa. El Manel, mentrestant, amb els ulls il·luminats, ha agafat la seva carpeta plena d’apunts i ja s’encamina a la sortida de l’aula. Aquella nit, quan el professor tot just encetarà una ampolla de vi per acompanyar la rodanxa de tonyina amb herbes provençals que s’ha rostit a la planxa, el Manel estarà escrivint una carta a la Mercedes, la noia excepcionalment entròpica que seu al seu costat a la classe d’introducció a la física de partícules.

Intro-specció

Sostinc, amb la mà dreta, el fragment de vidre trencat que he trobat prop de l’escola. L’aresta és viva i em cal anar amb molt de compte de no tallar-me alguna artèria. L’adhesiu vermell representa una sisena part d’una estrella i, quan el vidre era íntegre, les cinc sisenes parts restants, juntament amb molts altres adhesius de colors virolats, pretenien assolir l’objectiu d’il·luminar els ulls dels nens que estudien a aquella escola, impregnar-los de l’esperit nadalenc.

La tapa de ferro colat de la claveguera es pesant i extremadament freda. Amb el vidre he desentortolligat els quatre cargols, llargs com una nit d’hivern, que afermaven el ferro de la tapa al seu marc, també de ferro, al seu torn empastifat, amb ciment, al paviment del carrer. La boca de la claveguera s’obre ara davant meu, el llarg i estret conducte ancestral que em permetrà retornar a les entranyes de la terra on pertanyo.

No es veu ni una ànima pel carrer. El fred ho trenca tot a bocins molt petits, ho esmicola en un polsim de cristalls que s’enganxa a la pell, com l’estrella s’adheria al vidre de l’escola. La negror que em convida és palpable, se’n podria agafar una esgarrapada i sembrar-la en un test i esperar que, ran de primavera, en nasquessin flors de pètals pigats on mai es posaria cap papallona. Sospiro, miro el cel on les estrelles de veritat semblen foradets fets amb una agulla a l’embolcall negre que envolta la terra, de nit. Les cases tenen les llums apagades. Algunes de les finestres deixen intuir una pàtina de condensació al seu interior.

Tantejo amb el peu i ben aviat ensopego amb l’escala atrotinada que s’enfonsa a la profunditat. Molt lluny, sota meu, em sembla percebre soroll d’aigua, viscositat, putrefacció. Cada esglaó fa un so metàl·lic i cruixeix vagament sota el meu pes, amenaçant d’esqueixar-se i facilitar-me el descens.

Deixo caure el fragment de vidre i escolto com espetega contra una superfície sòlida i es trenca en porcions encara més minúscules. Amb la mà que no faig servir per sostenir-me precàriament a l’escala arrossego com puc la tapa de ferro colat i l’encaixo al seu marc, segellant, sobre meu, la boca de la claveguera. Un foradet circular, al bell mig de la tapa, projecta, dins la foscor, un raig de llum vertical, una escletxa de la il·luminació del carrer.

Amb moviments cada vegada més segurs, persegueixo aquella llança de llum blanca fins el fons, fins que els meus peus trepitgen els trossets de vidre. La sisena part de l’estrella, d’un vermell que recorda la sang, s’enganxa a la sola de la meva sabata. A mesura que m’allunyo del petit cercle de llum la foscor esdevé absoluta.