Entropia

“I recordeu: costa molt poc d’obrir un pot de cigrons i abocar-los tots al terra. Costa molt més de tornar-los a posar dins del pot”.

Amb aquestes paraules el professor acaba la classe, desa els quatre fulls que hi ha escampats sobre la taula, s’espolsa el guix de les mans i recull els treballs per avaluar que li han deixat alguns alumnes. Quan alça els ulls veu el Manel davant seu.

El Manel és un noi molt tímid, no diu mai res a classe, sempre seu a la darrera fila, en un indret menys il·luminat de la sala, lluny de finestres i de fluorescents. Aprova els exàmens amb notes molt justes i els seus treballs no són brillants. Correctes, això sí. Mediocres, també.

“Hola Manel.”

“Hola.”

Amb la mirada, el professor convida el Manel a continuar parlant. Però el Manel calla, no sap per on començar.

“Hi ha alguna cosa que et preocupi?”

“No he entès massa bé això de l’entropia que ha explicat ara al final.”

“És molt senzill. Mira, l’ordre, a l’univers, tendeix a no ser vist amb bons ulls. La tendència és a augmentar el desordre i el principi de l’entropia ens diu precisament això.”

“Però les estrelles formen galàxies, i les galàxies formen cúmuls. No està més endreçat, així, l’univers, que no pas si les estrelles no s’agrupessin i cadascuna anés a la seva?”

“Mirat així potser tens raó. Però llavors tindríem un univers uniformement desordenat, mentre que ara tenim unes esgarrapades d’ordre surant en un mar d’espai buit, el que dóna, a la totalitat del sistema, un desordre major.”

“No ho acabo de veure, no.”

“És com si aboquem un pot de cigrons pel terra de la cuina. Pots dir que augmenta el desordre. Però també pot considerar-se que tenir el terra ben net i tenir tots el cigrons en un pot, des del punt de vista global, implica un desequilibri increïble. Si llencem quatre o cinc quilos de cigrons al terra, la distribució de cigrons serà molt més ordenada que no pas si en tenim vuit pots a l’armari i cap ni un cigró al terra.”

“I això també s’aplica a l’amor, doncs.”

“Perdó?”

“Si. El desordre del sistema és major si es formen parelles que no pas si tothom viu la vida en solitud. Els nuclis amorosos trenquen la uniformitat d’un món de dones i homes agafats individualment, formen pics de densitat romàntica que, estudiats des del punt de vista general o global, són altament entròpics.”

El professor triga uns moments a saber ben bé com respondre a aquest gir de la conversa. El Manel, mentrestant, amb els ulls il·luminats, ha agafat la seva carpeta plena d’apunts i ja s’encamina a la sortida de l’aula. Aquella nit, quan el professor tot just encetarà una ampolla de vi per acompanyar la rodanxa de tonyina amb herbes provençals que s’ha rostit a la planxa, el Manel estarà escrivint una carta a la Mercedes, la noia excepcionalment entròpica que seu al seu costat a la classe d’introducció a la física de partícules.