Intro-specció

Sostinc, amb la mà dreta, el fragment de vidre trencat que he trobat prop de l’escola. L’aresta és viva i em cal anar amb molt de compte de no tallar-me alguna artèria. L’adhesiu vermell representa una sisena part d’una estrella i, quan el vidre era íntegre, les cinc sisenes parts restants, juntament amb molts altres adhesius de colors virolats, pretenien assolir l’objectiu d’il·luminar els ulls dels nens que estudien a aquella escola, impregnar-los de l’esperit nadalenc.

La tapa de ferro colat de la claveguera es pesant i extremadament freda. Amb el vidre he desentortolligat els quatre cargols, llargs com una nit d’hivern, que afermaven el ferro de la tapa al seu marc, també de ferro, al seu torn empastifat, amb ciment, al paviment del carrer. La boca de la claveguera s’obre ara davant meu, el llarg i estret conducte ancestral que em permetrà retornar a les entranyes de la terra on pertanyo.

No es veu ni una ànima pel carrer. El fred ho trenca tot a bocins molt petits, ho esmicola en un polsim de cristalls que s’enganxa a la pell, com l’estrella s’adheria al vidre de l’escola. La negror que em convida és palpable, se’n podria agafar una esgarrapada i sembrar-la en un test i esperar que, ran de primavera, en nasquessin flors de pètals pigats on mai es posaria cap papallona. Sospiro, miro el cel on les estrelles de veritat semblen foradets fets amb una agulla a l’embolcall negre que envolta la terra, de nit. Les cases tenen les llums apagades. Algunes de les finestres deixen intuir una pàtina de condensació al seu interior.

Tantejo amb el peu i ben aviat ensopego amb l’escala atrotinada que s’enfonsa a la profunditat. Molt lluny, sota meu, em sembla percebre soroll d’aigua, viscositat, putrefacció. Cada esglaó fa un so metàl·lic i cruixeix vagament sota el meu pes, amenaçant d’esqueixar-se i facilitar-me el descens.

Deixo caure el fragment de vidre i escolto com espetega contra una superfície sòlida i es trenca en porcions encara més minúscules. Amb la mà que no faig servir per sostenir-me precàriament a l’escala arrossego com puc la tapa de ferro colat i l’encaixo al seu marc, segellant, sobre meu, la boca de la claveguera. Un foradet circular, al bell mig de la tapa, projecta, dins la foscor, un raig de llum vertical, una escletxa de la il·luminació del carrer.

Amb moviments cada vegada més segurs, persegueixo aquella llança de llum blanca fins el fons, fins que els meus peus trepitgen els trossets de vidre. La sisena part de l’estrella, d’un vermell que recorda la sang, s’enganxa a la sola de la meva sabata. A mesura que m’allunyo del petit cercle de llum la foscor esdevé absoluta.