Il·lusió

Voldria començar a escriure pel final de la història, just després del “i foren feliços per sempre més” i moure’m cap endavant, ensopegant amb cada petita escena dramàtica, subratllant amb cura una mirada compartida, deixant a l’entrellum, potser, un petó espiat d’amagatotis, posant una llambregada de misteri a com es van conèixer, qui va parlar primer i quines paraules foren les que trencaren el desencís i engendraren l’embruix. Voldria poder escriure un conte amb moltes elles, i eles geminades, amb moltes paraules boniques, com ara besllumada, o xiuxiuejar, o difuminades, o enjogassats, amb una cadència melodiosa, una mica lànguida, que acompanyés la lletra en una trajectòria sinuosa pels prats verds del somriure gramatical, semàntic i fonètic. Voldria pintar imatges amb ales a les pàgines, i ulls meravellats, i cabells rinxolats, blanquíssims, i cors que no es trenquin de forma atzarosa, sinó només quan sigui necessari per la coherència de la història. Voldria escapar-me del vidre, desballestar la valència dels electrons, desllorigar l’eix de rotació que arrela la introducció, nus i desenllaç a la manca d’originalitat, foragitar la consciència del coneixement que és l’inconscient el qui escriu, i que ho fa amb l’altra mà i amb els ulls envelats. Voldria poder-me endur una engruna de la vostra ànima, revendre-la al dimoni, o bescanviar-la per un got d’absenta, o un ram de violetes, tornar-vos-la a la matinada, mig beguda i amb una nova capa de pintura a sobre, potser amb la roba tenyida d’estrelles. Voldria trobar-me una làmpada amb un geni dins i descobrir com, aleshores, no li demanaria res de tot això.