Yggdrasill

Molt més enllà de les neus eternes hi ha un auster bosquet d’arbrets congelats, pràcticament oblidat a la geografia. Són arbrets fràgils com la claror que els il·lumina, melangiosos, amb una ànima vegetal finíssima, un batec de calor i de color que només es veu si es mira de cua d’ull. Els seus branquillons es van trencar fa molt de temps, tant que ningú ho recorda, i ara els arbrets són poc més que arestes de tènue equilibri, un camp blanc de llances que senyalen els perfils de les constel·lacions en un anhel constant, sempre insatisfet, d’explicar la seva història.

Quan tota la terra era verda i blava, molt abans de tot plegat, aquells arbrets creixien ufanosos a l’ombra d’Yggdrasill. El tronc d’Yggdrasill era immens, sortia de l’aire i s’enfilava per la corba dels estels i els acaronava a les seves fulles tornassolades de cotó fluix. Les seves rames aixoplugaven una infinitat d’animalons, molts dels quals naixien, vivien i morien sense veure mai ni l’oceà ni les muntanyes que tenien sota, molt, molt avall.

Si plovia, l’aigua de la pluja formava rius i llacs a les rames d’Yggdrasill, i la riquesa i diversitat de peixos i mol·luscs que podien trobar-s’hi era coneguda arreu del món, originava caravanes de mercaders que recorrien centenars de quilòmetres per meravellar-se davant de tal bellesa i, amb els ulls porucs, tornar cap a les seves ciutats amb les seves tartanes tan buides com al viatge d’anada. L’aigua plovia després d’Yggdrasill en gotes tan minses que sovint calia encoratjar-les a què caiguessin i, quan per fi precipitaven, mullaven el arbrets en una frisança de rosada, a trenc d’alba, que encara ara, sota la llesca de gel, els fa estremir.

Deien que les arrels d’Yggdrasill arribaven fins el centre de la terra, que fou la mateixa llavor creadora de les roques i dels oceans la que també li fecundà l’ànima. També deien que una vegada un àngel havia davallat pel tronc d’Yggdrasill i havia instruït als homes més savis dels poblets propers per a què, quan vingués el fred, no oblidessin d’encendre grans fogueres sota l’Yggdrasill, que anessin amb molt de compte que les flames no defallissin mai. Deien que l’àngel vivia en una caseta de fusta vermella a les rames més altes d’Yggdrasill, i que donava corda al sol i la lluna.

Ho deien però ja no ho diuen. Ningú recorda ja aquell prat verdíssim on creixia l’Yggdrasill, ni la bellugadissa de peixos dels seus llacs, ni la forma com s’enlluernaven els ulls quan miraves molt amunt, fins els estels amanyagats per les fulles tornassolades. Només podrien explicar-ho els arbrets congelats del bosquet de més enllà de les neus eternes, però són tan fràgils, i estan tan cansats, i tenen tan fred, que no s’hi veuen amb cor. Potser és que saben, també, que ni ningú no voldria perdre temps per escoltar-los.