Once

Avui una cosa tan senzilla com enllaçar-vos un youtube d'aquesta pel·lícula i recomanar-vos-la efusivament. Once, del dublinès John Carney

Circ

Roma Romaní no es una princesa como las demás.
Su palacio es un carromato tirado por un viejo jamelgo, su reino no tiene límites y ya ha dado varias veces la vuelta al mundo.
Su padre no tiene corona. Todos sus dientes son de oro y ése es su único tesoro.
Va de pueblo en pueblo, acompañada de toda su corte, para presentar sus actuaciones.
Roma es una artista de circo; su número preferido: atarse una cuerda y girar, girar, girar...hasta tocar las estrellas.

.

(Princesas Olbidadas o Desconocidas, Philippe Lechermeier i Rébecca Dautremer)

..

...

Els propers dies el Circ de la Princesa Roma Romaní s'instal·larà a Terrassa, amb els seus trapezistes, funambulistes, mags, domadors de feres i pallassos. Seran dos dies d'actuacions ininterrompudes, on es confia poder il·luminar els ulls de fins i tot els més exigents, incrèduls o absents. El Circ plegarà les seves carpes el dimarts a la nit, passades les dotze, i s'enfilarà pel cel, amunt, amunt, fins, potser, tocar les estrelles.

Viatge

M’esfilagarso en un obrir i tancar d’ulls, em trenco a bocins tan petits que costaria de reunir-los tots i omplir-ne una galleda. Em desfaig en un núvol de fang evaporat, àtoms i molècules, ribosomes, reticles endoplasmàtics, mitocòndries i un parell o tres de filaments d’àcid nucleic, a tot estirar un peu de cromosoma mal contat. El so és del xerric de la fusta d’un arbre prim i llarg esquerdant-se en un bosc obscur, negra nit, sota la força sobtada d’un cop de vent. Un so que t’entra dins i que recordes anys i panys, com el so de la mola perforant una càries; també la fragància asèptica, entre llimona, pi i mar, de la sala d’espera.

Em trenco, doncs, i cada petit fragment és enregistrat a la base de dades, així com la seva posició relativa envers cada altre petit fragment, en coordenades x, y i z i també en temps. Durant un instant sóc jo, després, possiblement, no sigui res. La consciència també s’estavella en el remolí d’encenalls en què m’he convertit, s’arrela un instant al pensament, un segon de lluentor infinita, de por a la profunditat del cervell rèptil, i silenci. Curiosament, el coneixement de la pròpia existència, l’AW (els primers papers publicats encara l’anomenaven com cal: awareness), no és el darrer que es perd. Hi ha sensacions molt més tossudes, molt més obtuses, molt més internes, l’ànima, potser, la vis viva.

La tirallonga d’uns i zeros, de flashos làser perfectament col·limat, s’enlaira per l’espiral galàctica, perpendicularment al pla de rotació. L’objectiu és molt més lluny, cal mesurar-lo en desenes de milers d’anys llum. Els uns i els zeros, viatjant relativísticament, tenen tot el temps del món.

El receptor entortolligarà les petites senyals lluminoses i n’escriurà cadenes de carboni, amb uns pocs oxígens, nitrògens i ferros per donar-li flaire a humanitat. Disposarà cada àtom al lloc preestablert, llegirà cada minúscula interrelació i, poc més d’unes setmanes dins d’una pel·lícula líquida extremadament viscosa, obriré els ulls. Recordaré el xerric de l’escorça esquinçada de l’arbre solitari, l’olor a llimona, a pi, a mar, la trencadissa. I després, quan menys preparat estigui, recordaré els acomiadaments, les llàgrimes als ulls, la suor freda a les mans, i alçaré els ulls cap el cel, cap aquella teranyina que ni tan sols pot resoldre’s en una galàxia, i somiaré que els uns i els zeros et porten a tu.

Feathers

It is just feathers, it is just bloody feathers, I keep repeating to myself at the same time that I know it is not. It is fuckin’ absolutely not only feathers. It is feathers and bone and it is growing on my back, in my back.

The reflection from the mirror was something. It scared me shitless, literally, I tell you. One thing is to feel some strange lumps under your skin and another quite different thing is to see a pair of growing wings staring back at you from your bathroom mirror, a mere hand spam away from the little cupboard where I store the soon to be expired condoms. And it was not water condensing there from the hot shower I had taken before, I double checked on that. It is black feathers, lustrous as full midnight seen from the inside of a coal mine.

Is there a message here? Is somebody, (God maybe?), trying to tell me something? Humans, there you go, your new guardian angel, be weary, oh demons, of his five inches flaming sword. Should I feel proud of my mutation? Should I open the window and see how I manage to avoid cracking my head against the city skyline?

What I am supposed to do now? Shave? Stick everything under a t-shirt and go for a walk along the beachfront? Go buy some hi-energy seed mix, containing dry insects? Cancel my near future dates? (Wouldn’t have much trouble here). Call the cops? Go live on friggin' David Letterman’s Late Nite Show? Come on in and see the freak, the astonishing sight: the Birdman. Children for half a Penny. Do not be frightened, he is quite harmless!

Perhaps is just a phase I am going through, like when I changed my voice or when my sister grew boobs. Something you end up getting used to. Living with. Even enjoying it if you ask me.

But why me, of all guys? Is it the dope? Is it? If it was, half the guys from the school would have sold their bikes and would be soaring the heavens. Is it because I am the kind of guy you’ve forgotten even before you've laid your eyes upon? Is it to give me an edge? Something for girls to gape at? Or maybe I am just an excuse for a story he does not even know how to finish.

El retall de diari

Seu, amb el cap una mica enterbolit, i es concentra a respirar profundament, sense aixecar massa els ulls. No ha dormit en tota la nit, tota l’estona aquell rau-rau al cervell, com si hi tingués un petit exèrcit de salamandres i les seves cues besllumades no deixessin ni un sol instant d’entortolligar-se i lliscar, humitejades, les unes sobre les altres.

A trenc d’alba s’ha hagut d’aixecar del llit, i la fredor de les rajoles se li ha enfilat per les cames, deixant-li els turmells mig paralitzats de gel, gairebé insensibles. La seva dona dormia al costat, amb la boca molt oberta, els cabells desmanyotats tapant-li pràcticament tota la cara.

S’ha vestit silenciosament, aturant-se un instant per a glopejar una mica d’aigua i eliminar les lleganyes més grosseres que se li enganxaven als fòrnixs oculars. Poc més: no ha agafat ni diners ni abric, ni el retall de diari que, ahir, a la feina, havia desat curosament a la cartera, blegant-lo sobre ell mateix diverses vegades, després d’estar-lo estudiant detingudament, amb la forquilla a mig recorregut entre el plat i la llengua, durant prop d’una hora. Se n’ha emportat les claus, vigilant de no fer-les dringar i despertar la Mercedes.

El Manel ha caminat poc més de mitja hora, perseguint carrers deserts lleugerament inclinats en la direcció de les seves passes. Un escombriaire xiulava alegrement una melodia que només ell sentia a través dels seus auriculars endollats a l’mp3. Devia ser una cançó molt bonica.

Ara seu amb els ulls mig plorosos. Seu a l’arena de la platja, amb les onades visitant-lo no més de dos metres més avall. Respira profundament ja que no es troba massa fi. Es contempla els peus i l’arena, i la petita col·lecció de cristalls acumulats per atzar a deu centímetres a la dreta del seu peu esquerra. Li fa por d’alçar la vista i tornar a veure el mar, de tornar a notar l’aire fresc a les galtes.

El Manel ha viscut a Barcelona tota la vida, però feia més de vint anys que no veia el mar.

Robertson Davies

"A pretty girl is like a melody," hummed Roger.
"Excuse me," said Cobbler, turning toward him, "but I must contradict you. A pretty girl is nothing of the kind. A melody, if it is any good, has a discernible logic; a pretty girl can exist without the faintest vestige of sense."

Robertson Davies
Tempest-Tost

.

She herself was a victim of that lust for books which rages in the breast like a demon, and which cannot be stilled save by the frequent and plentiful acquisition of books. This passion is more common, and more powerful, than most people suppose. Book lovers are thought by unbookish people to be gentle and unworldly, and perhaps a few of them are so. But there are others who will lie and scheme and steal to get books as wildly and unconscionably as the dope-taker in pursuit of his drug. They may not want the books to read immediately, or at all; they want them to possess, to range on their shelves, to have at command. They want books as a Turk is thought to want concubines -- not to be hastily deflowered, but to be kept at their master's call, and enjoyed more often in thought than in reality. Solly was in a measure a victim of this unscrupulous passion, but Freddy was wholly in the grip of it.

Robertson Davies
Tempest-Tost

.

Many authors write like amateur blacksmiths making their first horseshoe; the clank of the anvil, the stench of the scorched leather apron, the sparks and the cursing are palpable, and this appeals to those who rank "sincerity" very high. Nabokov is more like a master swordsmith making a fine blade; nothing is amiss, nothing is too much, there is no fuss, and the finished product must be handled with great care, or it will cut you badly.

Robertson Davies
In a review of Nabokov's Lolita

.

The professor who lectured on Shakespeare seemed to be entrapped in a grotesque, retrospective love affair with every one of Shakespeare's heroines. I think he even had a feeling that he could have made a respectable faculty wife out of Lady Macbeth.

Robertson Davies
Shakespeare over the Port

.

Si encara no heu llegit Robertson Davies, llegiu-lo, llegiu-lo, llegiu-lo,.....

Words

‘Twas once a little boy
Almost a grown man
Who wanted to have an oath sworn
And thus by his very own hand
A prophecy was born
In which no word he'd write no more
or suffer a fate
Far worse than hunger and war
And live in words I create
On a song,
Forever

But, alas,
He grew old and weary
And a ^ time came ^ to pass
When his wedding was ready
And he thought it nice for a groom
To pledge his lo _______ ve for his bride
On a song,
Forever

Ink sealed his doom
Time and destiny abhor pride
Turned him into words
And from that day he is known
By the coast and beyond doors
As the black and white boy
Whose life’s on a song,
Forever

El recambró de les escombres

“Manel,… si no saps què fer, passa l’escombra de la saleta”

El Manel és un homenet de mitjana edat, força gris, força invisible, força mediocre, força de moltes coses però no suficient de res com per a destacar. No és un heroi ni un antiheroi, no composen cançons ni escriuen contes on ell sigui el protagonista. Vesteix clàssic, porta les ulleres una mica brutes, però no prou com per a convertir la seva neteja en una situació imprescindible. Sovint s’ajup i es trossa els cordons de la sabata esquerra. Pel carrer entafora sempre les mans a les butxaques i fa anys que no ha trepitjat un bar ni molt menys un cinema. No li agrada cap esport però els mira al televisor per passar l’estona ja que tampoc no li agrada llegir ni escoltar música.

El recambró de les escombres i els fregalls també conté diverses ampolles de lleixiu, un parell d’esprais pels vidres, un ambientador de recanvi pel lavabo, set rotlles de paper de cuina, una bossa plena de bosses cargolades, dotze pots de conserva de pebrots vermells en vinagre i un senyor vestit completament de negre, amb corbata, barret i mocadoret de fil sobresortint de la butxaca superior esquerra de l’americana, agenollat al mig del recambró.

“Perdoni si li sembla impertinent la meva pregunta però, podria dir-me, si li plau, què està fent vostè al recambró de les escombres i com ha entrat a casa meva?”, proposa el Manel com a qüestió introductòria al senyor de negre.

“Estic controlant una singularitat”, respon el senyor de negre, efectivament sense apartar els ulls d’un punt indefinit que podria portar, com a coordenades, i prenent com a centre cartesià el nas del senyor de negre, 10 centímetres a l’eix de les x i 2 centímetres a l’eix de les z.

“Si em permet interrompre’l un moment, doncs, li pregaria que m’expliqués que és una singularitat, quina funció està desenvolupant la mateixa al recambró de les escombres i qui és vostè”, el Manel ha encès la bombeta que penja del sostre com una aranya solitària, omplint el recambró de les escombres d’una llum grogosa, una mica somorta ja que la bombeta llueix una superfície on fa anys que s’acumula la pols.

“No em distregui, o perdré la singularitat de vista”, es permet transmetre el senyor de negre, amb prou feines movent el llavi inferior.

“Li sabria greu, si no ha de suposar una alteració de la seva percepció visual d’això que vostè anomena singularitat, d’allargar-me l’escombra que té a la seva dreta?”

“Amb molt de gust”, l’home del barret i el mocadoret estira el braç, captura l’escombra i la cedeix al Manel, que l’agafa per darrera l’espatlla esquerra del mateix.

“Bé, doncs, no era la meva intenció de molestar-lo. Fins una altra”. La resistència de la bombeta del sostre encara desprèn tonalitats ataronjades quan el Manel tanca la porta del recambró de les escombres i es posa, xiulant una alegre cançó de bressol, a escombrar la saleta.

Bubble

A bubble to share with a small yellowish flower, surfing over the world, flowing with currents, fashion, wind, light of stars. Shapes swirling on its surface, reflecting convex words back at you, a shadow of hues which overwhelms all senses, ponder reality or imagination. Strangeness molds itself into a spherical space as it uncurls from the great void of nothingness. The thinnest of walls separates my bubble from the land outside, walls aglow with oily patterns, carriers of ephemeral wisdom, to be read before it is rewritten by some other invisible hand. As a bubble I began and as a bubble I shall end: a sonic whisper and I’ll be gone….. forever.

Desitjos Ocults

L’home frega la làmpada amb la màniga esquerra del seu jersei de llana vermella. El geni apareix, trencant la tranquil·litat de la tarda a bocins, emplenant el menjador de boira i entelant lleugerament un parell o tres de fotografies emmarcades on s’aprecia una home amb un jersei vermell mirant el televisor, un home amb un jersei vermell assegut en una cadira i el mateix home amb el jersei vermell observant amb ulls clucs la làmpada que reposa dins la vitrina que hi ha a la dreta del sofà. La boira es condensa, per efecte del fred que fa al menjador, i el geni adquireix una certa densitat i translucidesa. L’home se’l mira amb ulls incrèduls i un somriure asimètric a la fesomia. Desplaça una mica, per sobre l'hule de la taula, el plat de mongetes tendres que s’havia preparat per sopar, i es fa espai per a deixar la làmpada, que encara subjectava a la mà dreta. Fa dies que no es pentina ni s’afaita ja que, igualment, fa dies que no surt de casa ni va a treballar: és Nadal i encara té dies de vacances pendents de l’estiu que, si no aprofita, perdrà inexorablement la setmana entrant. El televisor és apagat i la pantalla bombada (és un televisor vell) reflecteix distorsionadament l’home del jersei vermell i el geni, ara davant seu, tancant-li el pas cap a la cuina il·luminada amb un fluorescent que fa pampallugues durant més de mitja hora després d’encendre’l i fins que no s’ha escalfat.

“Et concedeixo tres desitjos”, anuncia, previsiblement, el geni.

L’home del jersei vermell el contempla amb els mateixos ulls clucs i somriure desigual i asincrònic. Estaria temptat d’agafar la forquilla i tastar un fragment de mongeta tendra, no sigui que s’hagi refredat massa i calgui tornar-ho a posar tot plegat al foc, ara que ja ha passat aigua de la paella i l’ha dipositat dins la pica de l’aigüera. No és mou, però.

El geni l’espera, expectant, surant amunt i avall a l’aire fred del menjador, com un tap de suro dins d’un llac descrivint ondulatòriament i transversal el pas horitzontal i llunyà d’una barqueta a motor. A fora, la nit que s’acosta ho fa amb el soroll d’una ambulància i un efecte doppler: molt possiblement es tracti d’un veí que ha abusat dels dolços i del licor.

Els anys des de què es va comprar la làmpada i la va posar a la vitrina del costat del sofà ha rumiat molt la resposta a aquella pregunta. Hi ha rumiat tant que, imperceptiblement, obre la boca i respon:

“Voldria, com a primer desig, i conscient que n’estic malbaratant un però, alhora, delerós d’economitzar la resta de desitjos i de poder-los gestionar amb la cura que es mereixen, per respecte al meu propi jo individual i per coherència amb el teu desinteressat interès i preocupació pel meu benestar física i psíquic, demanar-te que em descriguis quins són, per ordre estricte, els dos desitjos següents que realment vull demanar-te”.