Robertson Davies

"A pretty girl is like a melody," hummed Roger.
"Excuse me," said Cobbler, turning toward him, "but I must contradict you. A pretty girl is nothing of the kind. A melody, if it is any good, has a discernible logic; a pretty girl can exist without the faintest vestige of sense."

Robertson Davies
Tempest-Tost

.

She herself was a victim of that lust for books which rages in the breast like a demon, and which cannot be stilled save by the frequent and plentiful acquisition of books. This passion is more common, and more powerful, than most people suppose. Book lovers are thought by unbookish people to be gentle and unworldly, and perhaps a few of them are so. But there are others who will lie and scheme and steal to get books as wildly and unconscionably as the dope-taker in pursuit of his drug. They may not want the books to read immediately, or at all; they want them to possess, to range on their shelves, to have at command. They want books as a Turk is thought to want concubines -- not to be hastily deflowered, but to be kept at their master's call, and enjoyed more often in thought than in reality. Solly was in a measure a victim of this unscrupulous passion, but Freddy was wholly in the grip of it.

Robertson Davies
Tempest-Tost

.

Many authors write like amateur blacksmiths making their first horseshoe; the clank of the anvil, the stench of the scorched leather apron, the sparks and the cursing are palpable, and this appeals to those who rank "sincerity" very high. Nabokov is more like a master swordsmith making a fine blade; nothing is amiss, nothing is too much, there is no fuss, and the finished product must be handled with great care, or it will cut you badly.

Robertson Davies
In a review of Nabokov's Lolita

.

The professor who lectured on Shakespeare seemed to be entrapped in a grotesque, retrospective love affair with every one of Shakespeare's heroines. I think he even had a feeling that he could have made a respectable faculty wife out of Lady Macbeth.

Robertson Davies
Shakespeare over the Port

.

Si encara no heu llegit Robertson Davies, llegiu-lo, llegiu-lo, llegiu-lo,.....

Words

‘Twas once a little boy
Almost a grown man
Who wanted to have an oath sworn
And thus by his very own hand
A prophecy was born
In which no word he'd write no more
or suffer a fate
Far worse than hunger and war
And live in words I create
On a song,
Forever

But, alas,
He grew old and weary
And a ^ time came ^ to pass
When his wedding was ready
And he thought it nice for a groom
To pledge his lo _______ ve for his bride
On a song,
Forever

Ink sealed his doom
Time and destiny abhor pride
Turned him into words
And from that day he is known
By the coast and beyond doors
As the black and white boy
Whose life’s on a song,
Forever

El recambró de les escombres

“Manel,… si no saps què fer, passa l’escombra de la saleta”

El Manel és un homenet de mitjana edat, força gris, força invisible, força mediocre, força de moltes coses però no suficient de res com per a destacar. No és un heroi ni un antiheroi, no composen cançons ni escriuen contes on ell sigui el protagonista. Vesteix clàssic, porta les ulleres una mica brutes, però no prou com per a convertir la seva neteja en una situació imprescindible. Sovint s’ajup i es trossa els cordons de la sabata esquerra. Pel carrer entafora sempre les mans a les butxaques i fa anys que no ha trepitjat un bar ni molt menys un cinema. No li agrada cap esport però els mira al televisor per passar l’estona ja que tampoc no li agrada llegir ni escoltar música.

El recambró de les escombres i els fregalls també conté diverses ampolles de lleixiu, un parell d’esprais pels vidres, un ambientador de recanvi pel lavabo, set rotlles de paper de cuina, una bossa plena de bosses cargolades, dotze pots de conserva de pebrots vermells en vinagre i un senyor vestit completament de negre, amb corbata, barret i mocadoret de fil sobresortint de la butxaca superior esquerra de l’americana, agenollat al mig del recambró.

“Perdoni si li sembla impertinent la meva pregunta però, podria dir-me, si li plau, què està fent vostè al recambró de les escombres i com ha entrat a casa meva?”, proposa el Manel com a qüestió introductòria al senyor de negre.

“Estic controlant una singularitat”, respon el senyor de negre, efectivament sense apartar els ulls d’un punt indefinit que podria portar, com a coordenades, i prenent com a centre cartesià el nas del senyor de negre, 10 centímetres a l’eix de les x i 2 centímetres a l’eix de les z.

“Si em permet interrompre’l un moment, doncs, li pregaria que m’expliqués que és una singularitat, quina funció està desenvolupant la mateixa al recambró de les escombres i qui és vostè”, el Manel ha encès la bombeta que penja del sostre com una aranya solitària, omplint el recambró de les escombres d’una llum grogosa, una mica somorta ja que la bombeta llueix una superfície on fa anys que s’acumula la pols.

“No em distregui, o perdré la singularitat de vista”, es permet transmetre el senyor de negre, amb prou feines movent el llavi inferior.

“Li sabria greu, si no ha de suposar una alteració de la seva percepció visual d’això que vostè anomena singularitat, d’allargar-me l’escombra que té a la seva dreta?”

“Amb molt de gust”, l’home del barret i el mocadoret estira el braç, captura l’escombra i la cedeix al Manel, que l’agafa per darrera l’espatlla esquerra del mateix.

“Bé, doncs, no era la meva intenció de molestar-lo. Fins una altra”. La resistència de la bombeta del sostre encara desprèn tonalitats ataronjades quan el Manel tanca la porta del recambró de les escombres i es posa, xiulant una alegre cançó de bressol, a escombrar la saleta.

Bubble

A bubble to share with a small yellowish flower, surfing over the world, flowing with currents, fashion, wind, light of stars. Shapes swirling on its surface, reflecting convex words back at you, a shadow of hues which overwhelms all senses, ponder reality or imagination. Strangeness molds itself into a spherical space as it uncurls from the great void of nothingness. The thinnest of walls separates my bubble from the land outside, walls aglow with oily patterns, carriers of ephemeral wisdom, to be read before it is rewritten by some other invisible hand. As a bubble I began and as a bubble I shall end: a sonic whisper and I’ll be gone….. forever.

Desitjos Ocults

L’home frega la làmpada amb la màniga esquerra del seu jersei de llana vermella. El geni apareix, trencant la tranquil·litat de la tarda a bocins, emplenant el menjador de boira i entelant lleugerament un parell o tres de fotografies emmarcades on s’aprecia una home amb un jersei vermell mirant el televisor, un home amb un jersei vermell assegut en una cadira i el mateix home amb el jersei vermell observant amb ulls clucs la làmpada que reposa dins la vitrina que hi ha a la dreta del sofà. La boira es condensa, per efecte del fred que fa al menjador, i el geni adquireix una certa densitat i translucidesa. L’home se’l mira amb ulls incrèduls i un somriure asimètric a la fesomia. Desplaça una mica, per sobre l'hule de la taula, el plat de mongetes tendres que s’havia preparat per sopar, i es fa espai per a deixar la làmpada, que encara subjectava a la mà dreta. Fa dies que no es pentina ni s’afaita ja que, igualment, fa dies que no surt de casa ni va a treballar: és Nadal i encara té dies de vacances pendents de l’estiu que, si no aprofita, perdrà inexorablement la setmana entrant. El televisor és apagat i la pantalla bombada (és un televisor vell) reflecteix distorsionadament l’home del jersei vermell i el geni, ara davant seu, tancant-li el pas cap a la cuina il·luminada amb un fluorescent que fa pampallugues durant més de mitja hora després d’encendre’l i fins que no s’ha escalfat.

“Et concedeixo tres desitjos”, anuncia, previsiblement, el geni.

L’home del jersei vermell el contempla amb els mateixos ulls clucs i somriure desigual i asincrònic. Estaria temptat d’agafar la forquilla i tastar un fragment de mongeta tendra, no sigui que s’hagi refredat massa i calgui tornar-ho a posar tot plegat al foc, ara que ja ha passat aigua de la paella i l’ha dipositat dins la pica de l’aigüera. No és mou, però.

El geni l’espera, expectant, surant amunt i avall a l’aire fred del menjador, com un tap de suro dins d’un llac descrivint ondulatòriament i transversal el pas horitzontal i llunyà d’una barqueta a motor. A fora, la nit que s’acosta ho fa amb el soroll d’una ambulància i un efecte doppler: molt possiblement es tracti d’un veí que ha abusat dels dolços i del licor.

Els anys des de què es va comprar la làmpada i la va posar a la vitrina del costat del sofà ha rumiat molt la resposta a aquella pregunta. Hi ha rumiat tant que, imperceptiblement, obre la boca i respon:

“Voldria, com a primer desig, i conscient que n’estic malbaratant un però, alhora, delerós d’economitzar la resta de desitjos i de poder-los gestionar amb la cura que es mereixen, per respecte al meu propi jo individual i per coherència amb el teu desinteressat interès i preocupació pel meu benestar física i psíquic, demanar-te que em descriguis quins són, per ordre estricte, els dos desitjos següents que realment vull demanar-te”.

Nit Eterna

Tota la nit aquella remor insistent que no el deixa dormir, aquell xiuxiueig mal pronunciat que li fa posar els pèls del clatell de punta. Tota la nit aquella foscor artificial que deixa passar un fil de llum per sota la porta metàl·lica de la seva cel·la. Tota la nit observant aquella escletxa de llum, veient-hi ombres irregulars, un moviment continu de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta, un etern anar i venir que li omple el cap de tota mena de pensaments que, a la foscor, s’amplifiquen i foragiten el son.

De bon matí els seus segrestadors li portaran una mica d’esmorzar: una llesca de pa sec i un tros de formatge, sovint un got de llet freda. Més tard, una peça o dues de fruita i uns quants ossos mal rostats. De vegades s’aturaran i li tallaran les puntes de la barba i les ungles més llargues de les mans i dels peus. Se n’enduran l’orinal si ja està ple. Li deixaran una mica d’aigua per a rentar-se la cara i per a beure. Tancaran la porta i tornarà la foscor només il·luminada per la franja de llum de sota la porta.

Els seus segrestadors són nans. Els ha vist moltes vegades al llarg dels anys de captivitat. Són tots iguals i n’hi ha molts; li seria impossible de decidir quants n’hi ha exactament. Potser trenta, potser dos-cents cinquanta. No li arriben ni a la cintura si es posa dret, encara que la seva barba i el seu barret verd els fa semblar més alts i potser més violents,... si provés d’escapar-se. De fet, ho ha pensat moltes vegades, de provar de fugir: aprofitar el moment en què li obren la porta per a saltar d’una revolada, tombar els nans més propers i engegar a córrer escales amunt. Escales amunt ja que està segur que el tenen tancat en un soterrani, en una cova natural enterrada a la profunditat del món. Ho sap perquè cada any, quan torna de la Nit Eterna, li posen una vena davant dels ulls i li fan baixar molts graons agafant-lo de les mans. Fins i tot els ha comptat: tres-cents seixanta-quatre.

Els nans treballen nit i dia. Sense aturar-se mai a descansar. O, tal vegada, hi ha encara molts més nans i treballen per torns impossibles de distingir els uns dels altres. Tots treballen cantant, produint aquell xiuxiueig que tan li entra dins del cap a còpia de sentir-lo setmana rera setmana, any rera any. Construeixen objectes de plàstic, de cartró, de fusta, de metall. Aparells electrònics i enginys mecànics. Ho fan tot amb les seves mans minúscules d’urpes punxegudes com tornavisos. Ho controlen tot amb els seus ullets negres, bellugadissos, lleugerament miops.

Ell es distreu mirant com les ombres passen per sota la porta i recordant els prats verds que havia vist de jove, abans que el fessin presoner. Gairebé li sembla recordar un primer amor si no fos per la tenebrositat plena d’insectes de la seva cel·la.

Però el pitjor no és la captivitat. El pitjor de tot plegat és la Nit Eterna. Aquella nit, un cop l’any, els nans entren al seu cau, li arreglen una mica la barba i els cabells i el fan vestir amb roba molt llampant, aprofitant, quan està despullat, per a rentar-lo de cap a peus amb aigua gelada, fregant-li bruscament les parts més sensibles. Li lliguen la vena davant dels ulls i el condueixen fins la superfície glaçada, plena de neu i d’estels. Allà tremola de fred i de terror per les bèsties que l’esperen, per les banyes que amenacen qualsevol intent d’evasió.

Els nans el fan pujar dalt del trineu carregat de paquets, de bosses i de regals. Són els objectes que, amb tanta alegria, han fabricat al llarg de tot l’any amb les seves ungles de tornavís. Són les nines, els trens elèctrics, les consoles de videojocs i els taulers d’escacs que han construït mentre xiuxiuejaven distretament la seva cançó de bressol.

La Nit Eterna el portarà fins al costat de tots els nens i nenes del món, quan dormen i el temps s’atura, sota la mirada atent i sempre desconfiada dels rens de banyes descomunals. Cada nen i nena rebrà un regal, un petit detall de l’assortiment que els nans han dissenyat especialment per a ells. La Nit Eterna del 24 de desembre que, amb el rostre il·luminat per l’escletxa de llum, veu acostar-se inexorablement. La nit que acabarà, com cada any, quan els nans tornin a entaforar-lo a la seva cel·la d’ombres distants i insectes insitents.

Ho.

Ho.

Ho.

Neil Gaiman, espero que em perdonis.... (per cert, Bon Nadal)

Prismes

L’absent-estèsia local de la tarda em fa veure papa-ll(e)ones negres al voltant dels ulls, ales esteses a l’aire calent que s’enfila dels intersticis del radiador, em di-fum-ina l’esperit i l’estavella del dolor que tot just traspua anells de per-fum blau grogós per sota el nervi trigemin. Les figures geo-mètriques que m’envolten, la taula, la pantalla de l’ordinador, els diplomes porosos i evaporats de la paret, els discs compactes, perden el seu caràcter euclidià, tergi-vers-en minúscules proporcions de la seva identitat a espais de dimensions superiors, pròximes al mateix acte creador. Són diverses les longituds d’ona que m’omplen les retines, no només visibles, sinó també ultra-violades i, si miro de reüll, hi penetren lascivament, de(s)biaix, els vermells irisats del raig gamma més inestablement còsmic, o cosmopolita. The shadows have just tried to overpower me into submission but I keep on writing, furious fucking fingers like a flash on the front surface of frequency (hav’ I told u I lack a tooth?). Pungents aromes orgànics, sabors curulls de diafragmes oberts com el cel de Minnesota, glàndules que recompten ex-cre(a)cions acíniques, una rere l’altra, esdevenen un vòrtex cito-plasmàtic de verticalitat estalag-mítica: un simple pas més endavant i tot trencaria el mirall i sortia a l’altra banda, cauria de panxa a terra a una habitació naturalment masculina, lògicament ordenada, hiperbòlicament real.

Another Raindog Walking the Blues

Com sol passar, l'any vell empeny el nou i el Tom Waits retorna a la meva vida, ara que fa poc més d'un any de la publicació del seu magnífic triple Orphans. Vull fer-vos-en partíceps, conscient com sóc de la desconeixença d'aquest personatge desencaixat de veu arrossegada, de la reticència lògica i natural a entrar a la seva música, dels prejudicis que la seva figura eclèctica pot suposar dins del mainstream de la música. Així, per si en teniu ganes, us deixo tres petites joies. La primera és un directe de On the Nickel, del seu disc Heartattack and Wine; la segona una peça tristíssima del Alice, anomenada Poor Edward; finalment, una actuació al show del David Letterman, amb entrevista posterior (que no té desperdici) i All the World is Green, del seu Blood Money. Espero que li doneu una oportunitat i que us deixeu captivar pel que, per mi, és un dels grans genis musicals de les darreres dècades. Com sempre, però, la vostra opinió pot divergir.

Fulles blanques de tardor

Surt al bosc a caminar, respira l’aire de la tarda, fresc sota el sol, una mica minvant, cobert d’un cotó fluix de núvols de transparència i densitat indefinides. Passa el palmell de la mà per l’escorça trencadissa d’un pi, els peus silenciosos sobre la catifa vegetal. Les fulles són minúscules en aquesta solana, tenen l’amplada de l’angle que conforma l’escletxa entre el bé i el mal, els arbusts ressecs augmenten la sensació de solitud: són argelagues, de floració groguíssima, ran de primavera. Li cal cercar una obaga, un racó més humit on els arbres persegueixin la fotosíntesi amb el delit d’un infant perseguint un gatet, on les fulles siguin sucoses com un mango ben madur. Segueix la costa avall, doncs, i s’endinsa en un sotabosc molt diferent, hermètic, com una secta cismàtica medieval. El xiuxiueig del riu el distreu per uns instants del seu objectiu però aviat continua caminant, ara amb les mans a la butxaca ja que comença a notar una mica de fresca. Els arbres són més alts aquí, competeixen per un raig de sol, una selecció natural que, amb les generacions vegetals, gairebé els ha conduït a tocar el cel amb les fulles, a esdevenir un i tot amb la divinitat de cel·lulosa que els vigila de molt amunt, C6H10O5. Molt aviat es topa amb el que estava buscant: una fulla enorme, caiguda d’un dels arbres més esvelts d’aquell bosquet. Encara conserva part de la seva verdor, però el color es fa més mústic cap als extrems. Amb cura s’ajup, escoltant com li espeteguen els genolls, i, molt lentament, amb reverència, aixeca la fulla. Confia trobar-hi un conte allà, arrapat sota la verdor, amagat de la intempèrie i dels petits i mesquins ulls dels escriptors de pa sucat amb oli: no n’hi ha cap. Decebut, es torna a posar les mans a les butxaques i s’encamina cap a casa per a preparar-se un té de mitja tarda.

Sistema Binari

Dos sols s’enfonsen al mar, un mar d’una verdor que recorda l’òxid que es forma sobre una moneda de coure antiga, deixada a la intempèrie. L’esfera ovalada del primer degoteja llàgrimes de color i de foc sobre l’aigua, forma un conus de llum que talla la llesca de mar fins arribar als ulls del personatge que seu en una roca, més enllà de la platja deserta.

El segon sol, més petit i menys intens, és alt encara a l’horitzó, ofereix prou claror com per a definir les ninetes líquides de l’observador, la pau dibuixada al rostre. Un grup d’aus retalla el cel en geometries cuneïformes d’escriptura magnètica i la figura alça el cap un moment, segueix el seu vol fins que es perden dins el bosc densíssim de la seva dreta, enmig de la cridòria cacofònica que albira la nit que s’atansa.

La petita cabana expel·leix una columna de fum pràcticament transparent, un simple sospir que arrossega una certa flaire de peix acaronat per la flama. A través de la porta o, sovint, per alguna obertura lateral, s’aprecia el moviment d’una altra figura dins la foscor bellugadissa de les quatre parets de fang i de troncs, sota el sostre de fulles amples com la universalitat de la fotosíntesi. Ben aviat s’encendran petites fonts de llum dins la cabana, gots de cristall replets de la substància fosforescent que neix en una cova a dos dies i mig de camí des de la platja.

El primer dels sols pràcticament ha desaparegut ja, creant una tangent interna amb la corba del cinquè planeta d’aquell sistema binari. La figura seu i contempla els estels que comencen a aparèixer sobre seu, una infinitud de cuques de llum teixint diagrames a la negror creixent del firmament. Observant el cel de cua d’ull s’espia el curs de la Gran Nau, la major concentració d’estrelles que constitueix el tall transversal de la galàxia. Milions i milions d’estrelles i milions i milions de galàxies, més enllà, lluny de la capacitat de resolució visual de la figura que seu i reposa i mira amunt amb els ulls molt oberts.

“Què fas, que no vols venir a sopar?”, crida una veu des de dins la cabana, on tot just ara la il·luminació reflecteix un personatge de mans amples i cabells llargs i rinxolats.

“Ara vinc”, respon l’altra figura que seu a la roca. S’aixeca i camina fins la cabana, el seu perfil esvelt es retalla a la porta un instant. Després desapareix a l’interior.

“Què feies allà fora?”

La conversa es desfà a la foscor i a la xiscladissa d’ocells del bosc que comença més enllà de la cabana i, nosaltres, en allunyar-nos de la llum fosforescent, ja no compartim més paraules de les que es pronuncien. Només, en un darrer instant, notem més que no sentim la resposta:

“Pensava si, de totes les estrelles que es veuen al cel, n’hi haurà alguna com les nostres, que tingui una planeta amb vida intel·ligent capaç de fer-se preguntes com aquesta”