Desitjos Ocults

L’home frega la làmpada amb la màniga esquerra del seu jersei de llana vermella. El geni apareix, trencant la tranquil·litat de la tarda a bocins, emplenant el menjador de boira i entelant lleugerament un parell o tres de fotografies emmarcades on s’aprecia una home amb un jersei vermell mirant el televisor, un home amb un jersei vermell assegut en una cadira i el mateix home amb el jersei vermell observant amb ulls clucs la làmpada que reposa dins la vitrina que hi ha a la dreta del sofà. La boira es condensa, per efecte del fred que fa al menjador, i el geni adquireix una certa densitat i translucidesa. L’home se’l mira amb ulls incrèduls i un somriure asimètric a la fesomia. Desplaça una mica, per sobre l'hule de la taula, el plat de mongetes tendres que s’havia preparat per sopar, i es fa espai per a deixar la làmpada, que encara subjectava a la mà dreta. Fa dies que no es pentina ni s’afaita ja que, igualment, fa dies que no surt de casa ni va a treballar: és Nadal i encara té dies de vacances pendents de l’estiu que, si no aprofita, perdrà inexorablement la setmana entrant. El televisor és apagat i la pantalla bombada (és un televisor vell) reflecteix distorsionadament l’home del jersei vermell i el geni, ara davant seu, tancant-li el pas cap a la cuina il·luminada amb un fluorescent que fa pampallugues durant més de mitja hora després d’encendre’l i fins que no s’ha escalfat.

“Et concedeixo tres desitjos”, anuncia, previsiblement, el geni.

L’home del jersei vermell el contempla amb els mateixos ulls clucs i somriure desigual i asincrònic. Estaria temptat d’agafar la forquilla i tastar un fragment de mongeta tendra, no sigui que s’hagi refredat massa i calgui tornar-ho a posar tot plegat al foc, ara que ja ha passat aigua de la paella i l’ha dipositat dins la pica de l’aigüera. No és mou, però.

El geni l’espera, expectant, surant amunt i avall a l’aire fred del menjador, com un tap de suro dins d’un llac descrivint ondulatòriament i transversal el pas horitzontal i llunyà d’una barqueta a motor. A fora, la nit que s’acosta ho fa amb el soroll d’una ambulància i un efecte doppler: molt possiblement es tracti d’un veí que ha abusat dels dolços i del licor.

Els anys des de què es va comprar la làmpada i la va posar a la vitrina del costat del sofà ha rumiat molt la resposta a aquella pregunta. Hi ha rumiat tant que, imperceptiblement, obre la boca i respon:

“Voldria, com a primer desig, i conscient que n’estic malbaratant un però, alhora, delerós d’economitzar la resta de desitjos i de poder-los gestionar amb la cura que es mereixen, per respecte al meu propi jo individual i per coherència amb el teu desinteressat interès i preocupació pel meu benestar física i psíquic, demanar-te que em descriguis quins són, per ordre estricte, els dos desitjos següents que realment vull demanar-te”.

Nit Eterna

Tota la nit aquella remor insistent que no el deixa dormir, aquell xiuxiueig mal pronunciat que li fa posar els pèls del clatell de punta. Tota la nit aquella foscor artificial que deixa passar un fil de llum per sota la porta metàl·lica de la seva cel·la. Tota la nit observant aquella escletxa de llum, veient-hi ombres irregulars, un moviment continu de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta, un etern anar i venir que li omple el cap de tota mena de pensaments que, a la foscor, s’amplifiquen i foragiten el son.

De bon matí els seus segrestadors li portaran una mica d’esmorzar: una llesca de pa sec i un tros de formatge, sovint un got de llet freda. Més tard, una peça o dues de fruita i uns quants ossos mal rostats. De vegades s’aturaran i li tallaran les puntes de la barba i les ungles més llargues de les mans i dels peus. Se n’enduran l’orinal si ja està ple. Li deixaran una mica d’aigua per a rentar-se la cara i per a beure. Tancaran la porta i tornarà la foscor només il·luminada per la franja de llum de sota la porta.

Els seus segrestadors són nans. Els ha vist moltes vegades al llarg dels anys de captivitat. Són tots iguals i n’hi ha molts; li seria impossible de decidir quants n’hi ha exactament. Potser trenta, potser dos-cents cinquanta. No li arriben ni a la cintura si es posa dret, encara que la seva barba i el seu barret verd els fa semblar més alts i potser més violents,... si provés d’escapar-se. De fet, ho ha pensat moltes vegades, de provar de fugir: aprofitar el moment en què li obren la porta per a saltar d’una revolada, tombar els nans més propers i engegar a córrer escales amunt. Escales amunt ja que està segur que el tenen tancat en un soterrani, en una cova natural enterrada a la profunditat del món. Ho sap perquè cada any, quan torna de la Nit Eterna, li posen una vena davant dels ulls i li fan baixar molts graons agafant-lo de les mans. Fins i tot els ha comptat: tres-cents seixanta-quatre.

Els nans treballen nit i dia. Sense aturar-se mai a descansar. O, tal vegada, hi ha encara molts més nans i treballen per torns impossibles de distingir els uns dels altres. Tots treballen cantant, produint aquell xiuxiueig que tan li entra dins del cap a còpia de sentir-lo setmana rera setmana, any rera any. Construeixen objectes de plàstic, de cartró, de fusta, de metall. Aparells electrònics i enginys mecànics. Ho fan tot amb les seves mans minúscules d’urpes punxegudes com tornavisos. Ho controlen tot amb els seus ullets negres, bellugadissos, lleugerament miops.

Ell es distreu mirant com les ombres passen per sota la porta i recordant els prats verds que havia vist de jove, abans que el fessin presoner. Gairebé li sembla recordar un primer amor si no fos per la tenebrositat plena d’insectes de la seva cel·la.

Però el pitjor no és la captivitat. El pitjor de tot plegat és la Nit Eterna. Aquella nit, un cop l’any, els nans entren al seu cau, li arreglen una mica la barba i els cabells i el fan vestir amb roba molt llampant, aprofitant, quan està despullat, per a rentar-lo de cap a peus amb aigua gelada, fregant-li bruscament les parts més sensibles. Li lliguen la vena davant dels ulls i el condueixen fins la superfície glaçada, plena de neu i d’estels. Allà tremola de fred i de terror per les bèsties que l’esperen, per les banyes que amenacen qualsevol intent d’evasió.

Els nans el fan pujar dalt del trineu carregat de paquets, de bosses i de regals. Són els objectes que, amb tanta alegria, han fabricat al llarg de tot l’any amb les seves ungles de tornavís. Són les nines, els trens elèctrics, les consoles de videojocs i els taulers d’escacs que han construït mentre xiuxiuejaven distretament la seva cançó de bressol.

La Nit Eterna el portarà fins al costat de tots els nens i nenes del món, quan dormen i el temps s’atura, sota la mirada atent i sempre desconfiada dels rens de banyes descomunals. Cada nen i nena rebrà un regal, un petit detall de l’assortiment que els nans han dissenyat especialment per a ells. La Nit Eterna del 24 de desembre que, amb el rostre il·luminat per l’escletxa de llum, veu acostar-se inexorablement. La nit que acabarà, com cada any, quan els nans tornin a entaforar-lo a la seva cel·la d’ombres distants i insectes insitents.

Ho.

Ho.

Ho.

Neil Gaiman, espero que em perdonis.... (per cert, Bon Nadal)

Prismes

L’absent-estèsia local de la tarda em fa veure papa-ll(e)ones negres al voltant dels ulls, ales esteses a l’aire calent que s’enfila dels intersticis del radiador, em di-fum-ina l’esperit i l’estavella del dolor que tot just traspua anells de per-fum blau grogós per sota el nervi trigemin. Les figures geo-mètriques que m’envolten, la taula, la pantalla de l’ordinador, els diplomes porosos i evaporats de la paret, els discs compactes, perden el seu caràcter euclidià, tergi-vers-en minúscules proporcions de la seva identitat a espais de dimensions superiors, pròximes al mateix acte creador. Són diverses les longituds d’ona que m’omplen les retines, no només visibles, sinó també ultra-violades i, si miro de reüll, hi penetren lascivament, de(s)biaix, els vermells irisats del raig gamma més inestablement còsmic, o cosmopolita. The shadows have just tried to overpower me into submission but I keep on writing, furious fucking fingers like a flash on the front surface of frequency (hav’ I told u I lack a tooth?). Pungents aromes orgànics, sabors curulls de diafragmes oberts com el cel de Minnesota, glàndules que recompten ex-cre(a)cions acíniques, una rere l’altra, esdevenen un vòrtex cito-plasmàtic de verticalitat estalag-mítica: un simple pas més endavant i tot trencaria el mirall i sortia a l’altra banda, cauria de panxa a terra a una habitació naturalment masculina, lògicament ordenada, hiperbòlicament real.

Another Raindog Walking the Blues

Com sol passar, l'any vell empeny el nou i el Tom Waits retorna a la meva vida, ara que fa poc més d'un any de la publicació del seu magnífic triple Orphans. Vull fer-vos-en partíceps, conscient com sóc de la desconeixença d'aquest personatge desencaixat de veu arrossegada, de la reticència lògica i natural a entrar a la seva música, dels prejudicis que la seva figura eclèctica pot suposar dins del mainstream de la música. Així, per si en teniu ganes, us deixo tres petites joies. La primera és un directe de On the Nickel, del seu disc Heartattack and Wine; la segona una peça tristíssima del Alice, anomenada Poor Edward; finalment, una actuació al show del David Letterman, amb entrevista posterior (que no té desperdici) i All the World is Green, del seu Blood Money. Espero que li doneu una oportunitat i que us deixeu captivar pel que, per mi, és un dels grans genis musicals de les darreres dècades. Com sempre, però, la vostra opinió pot divergir.

Fulles blanques de tardor

Surt al bosc a caminar, respira l’aire de la tarda, fresc sota el sol, una mica minvant, cobert d’un cotó fluix de núvols de transparència i densitat indefinides. Passa el palmell de la mà per l’escorça trencadissa d’un pi, els peus silenciosos sobre la catifa vegetal. Les fulles són minúscules en aquesta solana, tenen l’amplada de l’angle que conforma l’escletxa entre el bé i el mal, els arbusts ressecs augmenten la sensació de solitud: són argelagues, de floració groguíssima, ran de primavera. Li cal cercar una obaga, un racó més humit on els arbres persegueixin la fotosíntesi amb el delit d’un infant perseguint un gatet, on les fulles siguin sucoses com un mango ben madur. Segueix la costa avall, doncs, i s’endinsa en un sotabosc molt diferent, hermètic, com una secta cismàtica medieval. El xiuxiueig del riu el distreu per uns instants del seu objectiu però aviat continua caminant, ara amb les mans a la butxaca ja que comença a notar una mica de fresca. Els arbres són més alts aquí, competeixen per un raig de sol, una selecció natural que, amb les generacions vegetals, gairebé els ha conduït a tocar el cel amb les fulles, a esdevenir un i tot amb la divinitat de cel·lulosa que els vigila de molt amunt, C6H10O5. Molt aviat es topa amb el que estava buscant: una fulla enorme, caiguda d’un dels arbres més esvelts d’aquell bosquet. Encara conserva part de la seva verdor, però el color es fa més mústic cap als extrems. Amb cura s’ajup, escoltant com li espeteguen els genolls, i, molt lentament, amb reverència, aixeca la fulla. Confia trobar-hi un conte allà, arrapat sota la verdor, amagat de la intempèrie i dels petits i mesquins ulls dels escriptors de pa sucat amb oli: no n’hi ha cap. Decebut, es torna a posar les mans a les butxaques i s’encamina cap a casa per a preparar-se un té de mitja tarda.

Sistema Binari

Dos sols s’enfonsen al mar, un mar d’una verdor que recorda l’òxid que es forma sobre una moneda de coure antiga, deixada a la intempèrie. L’esfera ovalada del primer degoteja llàgrimes de color i de foc sobre l’aigua, forma un conus de llum que talla la llesca de mar fins arribar als ulls del personatge que seu en una roca, més enllà de la platja deserta.

El segon sol, més petit i menys intens, és alt encara a l’horitzó, ofereix prou claror com per a definir les ninetes líquides de l’observador, la pau dibuixada al rostre. Un grup d’aus retalla el cel en geometries cuneïformes d’escriptura magnètica i la figura alça el cap un moment, segueix el seu vol fins que es perden dins el bosc densíssim de la seva dreta, enmig de la cridòria cacofònica que albira la nit que s’atansa.

La petita cabana expel·leix una columna de fum pràcticament transparent, un simple sospir que arrossega una certa flaire de peix acaronat per la flama. A través de la porta o, sovint, per alguna obertura lateral, s’aprecia el moviment d’una altra figura dins la foscor bellugadissa de les quatre parets de fang i de troncs, sota el sostre de fulles amples com la universalitat de la fotosíntesi. Ben aviat s’encendran petites fonts de llum dins la cabana, gots de cristall replets de la substància fosforescent que neix en una cova a dos dies i mig de camí des de la platja.

El primer dels sols pràcticament ha desaparegut ja, creant una tangent interna amb la corba del cinquè planeta d’aquell sistema binari. La figura seu i contempla els estels que comencen a aparèixer sobre seu, una infinitud de cuques de llum teixint diagrames a la negror creixent del firmament. Observant el cel de cua d’ull s’espia el curs de la Gran Nau, la major concentració d’estrelles que constitueix el tall transversal de la galàxia. Milions i milions d’estrelles i milions i milions de galàxies, més enllà, lluny de la capacitat de resolució visual de la figura que seu i reposa i mira amunt amb els ulls molt oberts.

“Què fas, que no vols venir a sopar?”, crida una veu des de dins la cabana, on tot just ara la il·luminació reflecteix un personatge de mans amples i cabells llargs i rinxolats.

“Ara vinc”, respon l’altra figura que seu a la roca. S’aixeca i camina fins la cabana, el seu perfil esvelt es retalla a la porta un instant. Després desapareix a l’interior.

“Què feies allà fora?”

La conversa es desfà a la foscor i a la xiscladissa d’ocells del bosc que comença més enllà de la cabana i, nosaltres, en allunyar-nos de la llum fosforescent, ja no compartim més paraules de les que es pronuncien. Només, en un darrer instant, notem més que no sentim la resposta:

“Pensava si, de totes les estrelles que es veuen al cel, n’hi haurà alguna com les nostres, que tingui una planeta amb vida intel·ligent capaç de fer-se preguntes com aquesta”

MM

L'Antz en té la culpa, l'Antz en té la culpa, l'Antz en té la culpa.... l'home de la samarreta estripada, les dues costelles enfonsades i el trau al front anava repetint la lletania mentre s'encaminava cap al cotxe que l'hauria de conduïr cap a casa a altes hores de la nit. Confiava que les forces reguladores del trànsit no l'aturessin aquella vegada, que ningú no molestés el seu trajecte fins el seu cau, que els seus ulls pintats de negre no delatessin la regressió hipnòtica que suposaren aquelles dues hores de concert, la visió de les mateixes profunditats de l'espiral, el retrobament amb Cthulhu a l'arquetípica foscor de l'inici de l'existència, i la del final. Un espectacle romà però vist des de l'arena del circ, els cocodrils del zoològic sense el vidre de protecció.... L'Antz en té la culpa, l'Antz en té la culpa, l'Antz en té la culpa.... MM en concert, esperem romandre vius per explicar-ho.

Scent of Roses

As I see myself falling around a star which name I ignore, I fear for the light shinning on my eyes. Blindness comes and goes; it spins its own negativity. The smell of roses lingers in the air: the spacecraft seems abloom with petals, red buds that are nothing else than the decompressed suits of my companions, those whose journey was suddenly truncated by the gravitational pull of the star and its effects on the already too compromised hull of the craft. I had just the time to stretch my limbs inside the suit when life rushed through multiple punctures in the hull, a stream of vanishing love, and despair, and desire, and, towards the end, death. Stagnation appears in the shape of small glittering sparks on my retinas, in the ever increasing difficulty to breathe anything except the scent of roses. The star revolves as I free fall through the remains of the craft which was used to conquer worlds and galaxies and, from now on, will only conquer oblivion. The light of the star, the anoxic stimulation of my eyes, all work towards the goal of easing my last minutes away, mashing my thoughts into an unidentifiable mass of incoherent near unconsciousness. Flowering redness brings a perfume that should not be here, the perfume of a thousand roses sickeningly squashed to death by the hasty emergence of a star at the precise location where all the navigational charts only displayed the emptiness of space. As I slowly ebb myself away, I steal one last glimpse of the star and I realize, as the minutiae of small details shakes itself loose from rational thought, that it is not a star after all: it is just a rose.

·

Nova entrada i nou blog: Bellesa Visual, us convido a visitar-lo

El nen dels malsons

Una vegada hi havia un nen que cada nit, quan anava a dormir, tenia un malson. Dimonis, monstres de tota mena, caigudes abismals, angoixes insuportables. En tenia un cada nit, puntualment, i es despertava suat, amb un crit ofegat a la gola, amb els ulls de sobte esbatanats a la foscor de l’habitació que compartia amb el seu germà petit.

Decidí no dormir més. Si no dormia no tindria malsons. Si no tancava els ulls, mai més tornaria a despertar-se amb la terror arrelada al cos. Es feu gran, visqué la seva vida com tothom, amb unes poques variants que li donaren individualitat, i no dormí mai més. Els malsons, però, no desaparegueren, s’acumularen dins seu, esperaren, pacients, amb la paciència de l’eternitat, a què el nen, l’home, l’avi, acluqués els ulls per darrera vegada.

.

.

I si teniu una estoneta, visiteu aquesta pàgina i jugueu una mica

El Devorador de Problemes

Avui concedeixo l'espai al senyor Drew Flaherty, artista australià que ens ofereix la possibilitat d'afegir el nostre problema (o problemes) a una llarga llista que es mantindrà oberta durant unes setmanes, fins que caigui de la part inferior d'aquesta pàgina de vidre, on podeu trobar la magnífica aplicació -sí, sí, això vol dir que cal desplegar aquesta pàgina fins el final, amb el perill notable que comporta la visualització, per molt fugisera que sigui, de les reflexions, narracions i pertorbacions ja publicades, si bé sempre podeu tancar un momentet els ulls. A partir de l'instant en què desaparegui d'aquest indret que és meu i vostre, el problema escrit serà fagocitat per una colla de dimonis escuats i camacurts que, acte seguit, l'eructaran en forma d'ozó líquid que contribuirà a apedaçar l'atmosfera i a salvar-nos de la cremor ultraviolada i apocal·líptica dels rajos solars. Es una metamorfosi agraïda, a la que us convido a col·laborar (i us farà falta el flash, però tinc confiança que el vostre ordinador no en va curt, de flash).

La noia pèl-roja

Em desperto amb una noia pèl-roja al costat i penso que dec estar somiant. Somio, doncs, que em desperto amb una noia pèl-roja al costat, una noia desconeguda, de faccions incertes (dorm d’esquena a mi), de figura lleugerament fonedissa sota els llençols. Només espio el seu cabell, vermell com la posta de sol, i una agrupació de pigues, a l’espatlla dreta, com un cúmul d’estels llunyans que, sense cap dubte, un cop desxifrat el missatge que anuncia la seva particular disposició, la vida seria més planera i senzilla.

La llum entra esbiaixada pels porticons mal ajustats d’una finestra vella de fusta. És de dia ja, només pot ser de dia si estic despert i veig entrar la llum. Si bé també pot ser que, com sospito, estigui somiant que estic despert i veig la llum i la noia pèl-roja, pel que l’hora real del rellotge pot ser qualsevol, de dia o de nit. Els llençols dibuixen una cintura de vidre, uns malucs semicirculars, unes cames llargues, fines, delicades, uns peus que gairebé treuen el caparró pel capdavall del llit.

Si paro l’orella, sento com respira, pausadament. Una respiració i, al cap d’una estoneta, una altra. Podria incorporar-me una mica sobre el colze i provar de veure-li la cara, però em fa por de despertar-la amb el meu moviment. Reposo el cap sobre el coixí, doncs, i escolto com l’aire frega els seus llavis en ser pronunciat, com una paraula, en mig del somni. M’imagino els llavis molsuts, rosats, amb una ombra breu del maquillatge que els definia anit. Només els imagino, no els puc recordar.

Som a un hotel, prop de la platja. Percebo les onades del mar, una mica més enllà de la finestra, oloro la sal a l’aigua, oloro les restes del seu perfum als cabells, a les meves mans, un pensament de canyella, potser, o uns pètals de rosa banyats en oli de gessamí. La llum es filtra pels rinxols vermells, es dispersa prismàticament en un arc de Sant Martí de colors, verd, taronja, groc, violeta, que, després, reflecteixen una imatge de perfecta bellesa al mirall de la paret del davant del llit.

Tot just ara m’adono, doncs, que hi ha un mirall davant, emmarcat amb la mateixa fusta esqueixada que segueix les arestes de la finestra. Miro la noia pèl-roja que dorm al meu costat i, després em miro a mi. Veig la caputxa fosca que amaga només fràgilment la blancor del meu crani, la negror sense fons de les òrbites, la mandíbula plena de queixals perfectament visibles a la llum esbiaixada que traspua per les escletxes de la finestra, el braç estirat i la mà que subjecta un objecte llarg, metàl·lic, un mànec i un tallant en forma de mitja lluna. L’esglai se n’emporta el somni, l’esfilagarsa a la foscor de la nit, al llit d’una habitació anònima d’un pis petit i mal il·luminat de l’extraradi de la ciutat on la noia pèl-roja, jo, ja mai més tornaré a somiar, ni adormida, ni desperta.

Imatges

El vent fa tombar les pàgines del llibre, les dibuixa i les desfà com el batec d’un cor o d’unes ales, les fa girar, ara lentament, ara més ràpid, com si fruís del tacte aspre del paper blanc, de les lletres fines i delicades, de l’escriptura densa i elegant.

El llibre és obert per la meitat i reposa sobre una pedra en forma de cap de lleó, amb vetes vermelles de coure o, potser, de ferro oxidat. Al voltant del llibre hi ha un desert d’arena negra, clar contrast de les pàgines lluminoses, mirall de sol i de cel blau. El desert s’obre a l’horitzó com una pàtina de líquid congelat i això ens fa pensar que, sigui qui sigui el qui posà el llibre sobre el cap de lleó, fa tant de temps que va marxar que el propi vent que empeny les pàgines també devorà les seves petjades a l’arena negra.

El vent bufa i el llibre s’atura en una pàgina. Veiem tres gossos foscos, amb clapes més clares a l’esquena i a les potes del davant d’un d’ells. Es mouen per un bosc de pins cremats, amb les orelles dretes, ensumant el terra i les poques branques d’herba que surten de la cendra. Esternuden sovint però no per això deixen d’ensumar el color verd. Comença a ploure amb força i la cendra esdevé una pasta fangosa on rellisquen els gossos. Avancen pel bosc i ara els veiem d’esquena, com s’allunyen sota l’aigua.

Les pàgines del llibre s’ajeuen les unes sobre les altres. Observem un avió a la pista d’aterratge, aturat, amb l’escala tocant el terra de quitrà. Un autobús circula amb parsimònia fins a frenar completament a l’alçada de l’escala de l’avió. Surt gent de l’autobús, gent de tots els colors i de totes les edats. Alguns porten bosses vermelles a les mans, altres arrosseguen un paraigua, altres condueixen nens o ancians. Mica a mica s’enfilen per l’escala. Deixem la imatge just quan el primer dels passatgers és rebut per una cordial noia amb uniforme blau marí i cabells rossos.

El llibre no té les pàgines numerades. La primera segueix la segona en una continuïtat mai trencada per una xifra al peu de pàgina. Una nova visió ens porta un objecte groc de plàstic, format per dues peces fàcilment encaixades entre elles. Sembla una forquilla i una cullera de forma desproporcionada però veiem que, en unir les dues peces de plàstic groc, esdevé una pinça. La pinça compleix la seva existència quan unes mans la fan servir per a distribuir abundants mesures de pasta cargolada multicolor, enciam, tomàquet, ou dur i olives en dos plats blancs de diàmetre considerable.

El vent bufa i les pàgines fan un remolí i volen posar-se a volar. El llibre roman estoicament ancorat sobre el cap de lleó. Quan s’arriba a un nou equilibri guaitem com un núvol de pols es contrau en qüestió de minuts, es torna espès com una sopa d’hivern, s’escalfa pel fregament de les seves partícules, s’encén, crema i explota amb l’energia de la creació, es converteix en una bola de foc que consumeix hidrogen i heli i n’obté metalls, en un objecte celestial que ha conquerit els secrets de l’alquímia: en una estrella. Al seu voltant, just quan la imatge comença a difuminar-se, espiem una corrua de planetes orbitant amb la diligència de l’inexorable.

Poc després, els astres han estat substituïts per una superfície glaçada, immensa, blanca sota la claror de la lluna. Sobre aquesta superfície corre un home amb la figura deformada, tibat per un trineu i una colla de gossos blancs, d’ulls blaus. Darrere seu, molt més enllà de la corba de la terra, un altre home i un altre trineu. El segon home persegueix el primer per motius venjatius encara que, malgrat tot, la creació del primer la causà directament el segon. Desapareix la nostra contemplació quan el gel es trenca sota el pes del primer home i del seu trineu. Encara tenim prou temps com per a intuir el patiment dels gossos i el seu agònic final.

Les fulles volten amb el vent. Quan s’aturen podem veure les lletres del llibre i també podem llegir la seva cançó. És un so alegre i dolç que procedeix d’una flauta de fusta tocada per un nen, al costat d’un ramat d’ovelles. Molt a prop seu hi ha un barranc i, just a l’altre costat, observem l’impecable fredor d’una, de dues, o de tres parets de vidre que s’alcen cap al cel. El nen porta fang a les sabates i seu sota un arbre de fulles petites.

La pàgina que s’obre davant de nosaltres no és pas diferent de les altres. Conté lletres delicades i una mica recargolades. Hi observem una pedra amb la forma d’un cap de lleó, amb unes venes de color vermellós. La pedra reposa al mig d’un desert d’arena negra, d’horitzó a horitzó. Si ens hi fixem, però, veurem unes petjades que s’allunyen de la pedra en una direcció qualsevol. Només hi ha petjades que s’allunyen, no n’hi ha cap acostant-se a la pedra. Sobre la pedra hi reposa un llibre tancat, de tapes gruixudes de color marró, amb lletres daurades representant el títol. La imatge s’apropa al llibre i podem llegir aquestes lletres, encara que no les podem veure amb perfecta nitidesa. Diuen així: TRACTAT SOBRE LA TEORIA DE L’ATZAR. La darrera cosa que apreciem és el soroll del vent, arrossegant-se pel desert d’arena negra.

Stereophonics

Trenco una mica el silenci de les paraules, el neguit vertiginós de treure coses de dins i posar-n'hi altres d'iguals o pitjors (els espais no queden mai lliures), la distant cacofonia que desfà moltes tardes fins a convertir-les en poc més que un seguit d'hores baixes, i enllaço unes gotes de música (allò que abans deien: "momentos musicales") de mà d'una de les bandes que més bé defineixen les melodies i els ritmes que m'agraden: Stereophonics. Comencem per un clàssic de tota la vida, Maybe Tomorrow, del seu disc You Gotta Go There To Come Back. Després hi afegim un directe amb els Black Crowes, amb la cançó Twice As Hard, del disc Shake Your Money Maker dels Crowes. Finalment, i no és un vídeo en sentit estricte, la cançó Soldiers Make Good Targets, del seu novíssim disc Pull The Pin. Un empatx de bona música per què sí, per què avui em ve de gust. Espero que a vosaltres, fidels lectors, també.

Painting in the Dark

One for freedom, two for poet, three for happiness, you’ll never get…. As words flow and time unravels forward, you stare, empty handed and empty eyed, at the blue and green and orange hues of the sky, believing it could as well be an ocean, someplace black and deep and silent and forgiving where it ought to be so easy to drown, to breath down on life and light and hope and pain, and exhale the only thing that’s left: you may call it delusion, you might prefer despair. As morning moves into afternoon and the music repeats itself in endless loops of strings and drums and weary voices, you dance by its tune, you sit here, scaring words into being on this blank page, writing wriggling, screaming, butterflies with scabbed wings which, nevertheless, taint your fingertips as you run them over the fresh ink of their existence. One for doom, two for a curse, three for prayer, expect much worse…

La Fotografia

L’home es posa la mà a la butxaca i frega, amb la punta dels dits, la superfície finíssima de la fotografia. Es un gest que repeteix una i una altra vegada al llarg del dia (i, algunes vegades, al llarg de la nit). Sempre és la mà dreta la que busca mecànicament la butxaca de l’americana, persegueix l’aresta de la fotografia primer i, després, amb els capcirons, acarona la imatge com qui acarona una flor, una papallona, una peça de roba sedosa. Fa anys que repeteix el mateix gest, des de què dorm al carreró de darrera del restaurant grec, des de què es cobreix amb capses de cartró recollides de la porta dels grans magatzems, des de què espera amb delit que el cambrer turc li porti, per la porta de sortida d’emergència del restaurant, un plat curull de caps de gamba i d’escamarlà que els clients han deixat sense xuclar. S’estira al carreró i gaudeix de la finor de la fotografia; s’asseu al carrer de les botigues, amb una mà estesa demanant almoina i l’altra entaforada a la butxaca de l’americana, una americana que fa més de cinc anys que no s’ha tret de sobre i que ja s’ha convertit en la seva pròpia pell; fa cua als lavabos públics, a cinc graus sota zero, i pràcticament no nota el tacte de la fotografia a la punta congelada dels seus dits.

Ningú ha vist mai aquella fotografia. L’home no l’ha tret mai de la butxaca de l’americana, en té prou amb tocar-la, no necessita veure-la. De fet, fa molts i molts anys que coneix de memòria la imatge que mostra la fotografia (millor, que mostrava, amb el contacte, el fregament, la manca d’higiene, la figura s’ha anat desdibuixant fins a esdevenir una taca difosa i irreconeixible). Qualsevol que deixi una moneda a la mà estesa de l’home observarà el seu colze cargolat, l’altra mà fugissera dins la butxaca, imaginarà que l’home té una deformitat al braç dret, o que guarda un bé molt preuat dins d’aquella butxaca. I és que la fotografia és el tresor més gran d’aquell bon home, d’aquell pobre rodamón que comparteix el carreró amb un drogoaddicte de setze anys que sol amenaçar-lo amb una ampolla trencada si li recomana que torni a casa, si li recorda que ell, ell sí, ell encara és a temps de viure una mica abans de morir, que no cal que demostri a ningú que el pou no té fons i que la caiguda espiral té voltes infinites, si més no, no cal que li demostri a ell, a ell no, ell ja ho sap perfectament, ha caigut moltes vegades al pou i quan li sembla que ha tocat fons, el terra cedeix i continua caient.

Passen les setmanes, els mesos i els anys i l’home viu al carreró de darrera del restaurant grec i, un bon dia, també hi mor, una nit massa freda d’hivern, amb el vidre corbat d’una ampolla de vodka com a única companyia, sota les capses de cartró que havien contingut corbates i mocassins, directament importats d’Itàlia, pels clients més exigents dels grans magatzems. Triguen tres dies a trobar-lo: per aquell carreró no hi passa gairebé ningú, només els escombriaires municipals, quan la quantitat de brossa acumulada amenaça a escampar-se cap el carrer principal, el carrer de les botigues, a molestar el pas atrafegat dels consumidors. El porten cap al dipòsit i li treuen la roba, l’americana, els pantalons, les sabates, foradades i apedaçades amb trossos de fusta. Els cal forçar la mà dreta, per tal d’alliberar-la de la butxaca de l’americana, i tallen la roba amb unes tisores. L’home no porta a sobre cap document que l’identifiqui, no poden esbrinar si té algun familiar a qui calgui avisar, algun amic a qui li sàpiga greu la seva mort i que vulgui fer-se càrrec de les despeses pertinents. Els únics efectes personals són un rellotge vell aturat a dos quarts de dotze, un pinte, tres monedes estrangeres de diferent valor i una clau blegada pel mig. No troben cap fotografia. De fet, ningú els ha avisat que potser en trobarien una.

...

Segons paraules de l'Antz, molt encertades, aquest gos sembla que tingui consciència de la seva existència i, per això, fa la mirada trista

Paraules

Hi ha paraules que són arrodonides, amb les vores molt ben definides, que dóna la sensació que fa temps que es perfilen, que s’esculpeixen a grans cops de maceta i escarpell i que, quan es pronuncien, surten dels llavis amb el pes d’una sentència, de vida o de mort. Altres, lleugeres, incongruents, flueixen per l’aire i s’envolen a la primera alenada, amb prou feines arriben al receptor que les espera, o al que no les espera. Algunes són tan incisives que sembla que duguin arestes metàl·liques i de vidre a la seva superfície, penetren dins del crani i tallen visceralment tot el que es troben al seu pas, ferint o curant. N’hi ha poques que porten una llumeta dins, intermitent, molt tènue, que cal mirar-la de cua d’ull ja que espiant-la fixament no s’aprecia: es posen sobre la galta com un petó i romanen dins del cor, abrigant-lo de calor. Existeixen paraules que, un cop dites, comencen a caminar per elles soles, sovint caminen pel camí de les lloses d’or, d’altres vegades s’endinsen pel carreró dels vidres trencats i de les agulles hipodèrmiques on només viuen rodamóns amb fotografies desgastades a les butxaques. Hi ha paraules que, malgrat fer mal, es repeteixen una i una altra vegada, es van enregistrant a l’ànima amb solcs cada vegada més profunds, estavellen el color i el transformen en tristesa. Altres les portem a dins i són belles, precioses, d’un tornassolat que s’escaparia dels sentits i que il·luminaria els ulls d’una llum esclatant de plaer: però no les exterioritzem, les fermem darrera les dents serrades, les engolim fins a l’estómac i les dissolem amb tots els àcids que som capaços de produir, les convertim en paraules tan negres com aquelles que portaven les arestes de metall i les estelles de fusta; sovint, un cop digerides, brollen a través de la mirada. L’existència s’inventa les paraules per esdevenir conscient i, en fer-ho, es condemna a ella mateixa a haver-les de pronunciar i, gairebé sempre, a equivocar-se en la fonètica.

...

Pràcticament fa un any de l'inici d'aquest blog i, durant aquest temps, amb les més de 50 entrades que hi he anat confeccionant, he tingut oportunitat d'emprar tota aquesta tipologia de paraules, i encara més. El món dóna voltes i la vida també i, malgrat tot, les paraules apareixen i desapareixen en un esclat de fum i de colors. Moltes vegades, pràcticament sempre, no sé d'on vénen i, molt menys encara, cap on es dirigeixen.

Maledicció

“Quantes classes de malediccions hi ha?, va preguntar el cavaller d’armadura fosca, folrada per dins de pell de camell asiàtic.

“Tantes com vulguis i sempre segons el que estiguis disposat a pagar per elles”. El xaman era un home vell i feixuc, desgastat per la vida i d’extremitats fluïdes. Un defecte de naixement l’havia marcat com a xaman de les terres sòbries del nord. De petit aprengué ràpidament l’art de la invocació i la nigromància i, sobre tot, la ciència de la retòrica. Més gran cregué necessari fomentar la seva deformitat amb l’acumulació de nombrosos anells a la segona falange dels dits.

El cavaller havia causat un gran enrenou a la petita agrupació d’edificacions de fusta i de fang. Els més vells recordaven, amb la terror amplificada de l’escena repetida, en malsons, una i altra nit, les llargues columnes de guerrers que havien travessat les muntanyes nevades per endur-se ramats i cremar pallers. Aquells cavallers, però, portaven armadures lluents, amb capes vermelles al vent i muntures fermes, negres, d’ull viu: cavalls de guerra. El personatge que seia davant del xaman era trist i noble, amb ulls melangiosos i molt intensos.

“Et puc pagar bé si la feina és ben feta”. El cavaller sostenia, a la mà dreta, una bossa de cuiro mastegat.

“La meva feina és, sempre, ben feta. Si no ho fos ja no seria viu”.

“Encara sóc a temps de matar-te”. El cavaller alçà els ulls i mirà el foc.

“Estic molt més preparat que tu per a morir però sé que tu moriràs molt abans que jo. Ara només l’odi et fa viure. Quan aconsegueixis el que vols de mi la teva pròpia ràbia desinflarà la poca vida que et queda”.

“No et creguis amb dret d’escriure el meu destí”. Novament una amenaça.

“Només reconec el meu deure de llegir el que ja està escrit. Tothom, quan neix, porta un llibre blanc sota l’ànima. Cada pàgina s’escriu a poc a poc i és la vida qui l’escriu. Només pot escriure’s una pàgina cada vegada, la pàgina del futur immediat que va darrera del present viscut. La resta del llibre no porta cap anotació. És blanc com la nit sense estels”. El xaman parlava sense gairebé moure els llavis.

“I és en aquesta pàgina on has vist la meva mort?”

“La mort sempre la veig reflectida als ulls. Al destí només puc llegir-hi les causes i les conseqüències de la mort. Res més insignificant que això”.

“Creus, doncs, que la meva mort serà merescuda?”

“Gairebé totes les morts ho són, de merescudes. Sempre hi ha raons per a justificar una mort i tot depèn del punt de vista de qui vulgui justificar-la. En el teu cas la mort et vindrà a buscar quan tu l’estaràs esperant”.

“És trist esperar la mort”.

“Sempre és trist d’esperar un esdeveniment trist”.

El xaman conversava mentre, amb les mans, treballava una peça de cristall, donant-li mil reflexes i polint totes les arestes irregulars. El foc esqueixava la pell negra d’un tronc d’alzina. A fora, a les fosques, la gent respirava sense fer soroll. El cavaller mirava les mans del xaman i callava. Ningú no va interrompre el silenci.

“Estar segur de voler el que vols?”

“Tant segur com podré estar mai de cap cosa”.

“La teva muller patirà molt i no podrà suportar la mort del seu amant”.

“Sóc conscient del dolor que vull causar amb la meva decisió”.

“Però la teva muller t’estima”.

“Ningú pot estimar dos homes alhora i no trair-ne un amb la mirada”.

“No crec en el que dius”. Una pausa. “Malgrat tot, respecto la teva fermesa”.

“Faràs el que et demano, doncs?”

“Si”. Fou una afirmació seca i tallant com un ganivet. “La seva pell es desfarà, a poc a poc. Li sortiran grans butllofes inflades al coll i semblarà que vagin a esclatar. La seva recuperació serà lenta i els seus familiars i amics celebraran amb joia la seva millora. La recaiguda serà instantània i brutal. S’arrencarà els ulls amb les ungles. El dolor serà salvatge, insuportable, inhumà. Demanarà a crits la mort però la mort se’l mirarà amb fàstic i no voldrà abraçar-lo”.

Silenci.

El cavaller obre ulls plens de llàgrimes.

Silenci.

S’aixeca, llança la bossa de pell mastegada als peus del xaman. Marxa cap a l’oest. Cap a Camelot.

Fear of Falling

Me’n vaig a dormir amb una moneda d’or sobre cada parpella, la fredor del metall m’inunda els somnis una vegada més, me’ls adorna de personatges impossibles i de paisatges iridiscents, psicodèlics. La sorra em paralitza les extremitats, em deixa el cos a la mercè absoluta del somni. No em puc moure, si bé sóc conscient que estic somiant i, així, el somni encara esdevé més real, una pel·lícula que es projecta a la retina i que m’explica una història de la qual sóc el protagonista, una història en la que la gravetat del planeta em tiba avall, avall. Somio que somio i que vull despertar-me i que no puc, i el somni avança dins la nit, es manté paral·lel a l’agulla petita del rellotge de la tauleta de nit, perseguint una hora rere una altra com qui persegueix un raig de llum que, en provar de tocar-lo, es projecta a la pell, trenca la seva trajectòria, col·lapsa els milions de quilòmetres que ha viatjat des del sol i esdevé, com en el somni, un no res. El senyor dels somnis em parla, és un home que vesteix de negre de cap a peus, un etern, i quan parla no puc fer més que escoltar-lo ja que, sovint, parla per experiència. Les monedes, sobre les parpelles, són per pagar el barquer, si no em desperto, si la caiguda, en el somni, juxtaposa la realitat i l’arrossega cap dins, cap a la platja d’arena negra que limita les aigües sempre tranquiles de la llacuna estígia. De lluny, em sembla sentir la remor d'uns rems acostant-se, si bé també podria ser el camió d'escombraries, al carrer, fent la darrera ronda nocturna de contenidors.

Us he deixat amb una història del senyor dels somnis, el Sandman, de la ploma del mestre Neil Gaiman

Obstacles arquitectònics

L’home de la guitarra torna a casa a primeres hores de la matinada, amb el caminar lleugerament inestable però destrament adequat donades les característiques del carrer on viu, en obres de forma constant i perenne. S’acosta a la porta i, abans d’alçar els ulls, ja sap que, com cada dia, ells hauran barrat l’accés a la mateixa amb tota mena d’objectes, la majoria recollits del mobiliari urbà del propi carrer. L’experiència dels darrers divendres i dissabtes li diu, doncs, que l’aventura de la nit encara no ha acabat i que, per poder-se considerar obsequiat amb un merescut descans, primer li cal superar una nova prova de resistència física. Els darrers dies ha identificat, davant la porta, rodes de cotxe, reixes de ferro forjat de les que es fan servir per a les boques de claveguera, fustes de diverses dimensions, emprades pels operaris del carrer per a cobrir els forats que han anat perforant al llarg del dia anterior, tubs de plàstic de color vermell i negre, de procedència impossible d’establir, fragments de bigues d’acer que el nostre heroi no pot ni imaginar-se com han pogut ser carregades fins davant de la seva porta i l’extracció de les quals ha suposat l’aplicació directa de la llei de la palanca, pedres picades i sense picar i estanys plens de peixos de colors. Aquell dia, però, la mirada no li desvetlla cap obstrucció davant de la porta. Això li sembla impossible i el fa sospitar que els mateixos que s’entretenen impedint-li el pas amb nocturnitat i traïció, ara probablement l’estiguin observant des d’algun racó amagat del carrer, preparats per a saltar-li al coll i fer-lo caure, trencant-li un parell de costelles o enfonsant-li una o dues vèrtebres dorsals. Per molt que reposa una estona i escolta amb atenció qualsevol xiuxiueig, el guitarrista no detecta cap ombra ni cap moviment sospitós. Amb molta precaució acosta la mà al pom de la porta però, amb un somriure, s’atura en sec. Els seus enemics sens dubte han endollat la part metàl·lica de la porta a la instal·lació elèctrica del carrer. Es treu una pallaresa de la butxaca i, vigilant de no separar els dits del mànec del ganivet, desfà els cargols del pany, fins a descollar-lo completament i deixar-lo caure al terra del carrer. No s’aprecia cap cable ni cap configuració electrònica perillosa. Confiat, doncs, de la seva sort, empeny la porta per enfilar-se escales amunt cap el seu pis i cap al llit que el crida. La porta no es mou. Comprova el terra, esperant descobrir un adhesiu que enganxi el sota de la porta amb el pedrís d’entrada. Res. Ho intenta de nou. La porta no es belluga ni un centímetre. Ara ho veu clarament: aquell dia els seus enemics s’han superat a ells mateixos i han barrat la porta per dins. Resignat, vençut, però content de poder donar tanta diversió a aquell parell de facinerosos que, si no fos per ell, poc tindrien a fer els divendres i dissabtes a la nit, extreu la guitarra de la funda, s’asseu a la vorera i, amb un primer punteig de cordes, es posa a tocar un blues.

Qualsevol coincidència amb la Rai-alitat és, això, pura coincidència!

Passat, futur i present

Si mirem un ocell volar, podem dir que l’ocell es troba al lloc on l’estem veient?: és evident que no és així. Estem observant l’ocell en el punt on es trobava en el precís instant en què el raig de llum que emeten les partícules subatòmiques de les seves plomes comença el recorregut que el portarà fins a estimular les retines dels nostres ulls i, després, un cop transformada la llum en impuls elèctric nerviós, que viatjarà fins l’àrea cortical de la visió. Donat que aquests recorreguts no són iguals a zero i com que les velocitats de la llum i de l’impuls elèctric, per molt notables que siguin, no són infinites, sempre estarem espiant el passat de l’ocell. Si posem la mà sobre una flama no podem dir que ens estem cremant ja que la sensació de dolor també ha hagut de viatjar a través d’una sèrie de sinapsis neuronals des de la mà fins al nostre còrtex cerebral. El tacte, l’olfacte, l’oïda, la visió i el gust són sentits que requereixen un cert interval de processat i que, per tant, en el moment en què a nosaltres ens dóna la sensació que estem tocant o olorant, en realitat estem percebent una cosa que s’esdevenia fa uns instants. Vivim en el passat, en un passat que es transforma en futur. On és el present? Existeix el present? Són més reals els somnis, en quant a creacions purament internes, que la realitat? Tal vegada només vivim el present quan somiem.

Aquesta filosofada s’origina en una conversa amb l’Antz un dissabte a la tarda al Castell, regada amb abundants dosis de licor i cafeïna, i enllaça amb l’Horus del blog de la Wadyet, que, amb la seva saviesa antiga ens anuncia que “ha vist l’ahir i coneix el demà”, sense fer cap menció de l’avui.

Marlango

Mirant el cel de Manresa s'observa una fina llesca de lluna blanca. Vindria de gust lligar-hi una corda de guitarra, com si fos una arpa astronòmica, i puntejar-hi una breu melodia. Així, aprofitant que el dia 25 surt a la venda el darrer treball de Marlango: The Electrical Morning, us deixo un youtube del seu primer single: Hold Me Tight. Per cert, Marlango deuen el seu nom a una noia anomenada Suzie Marlango que, segons el Tom Waits (que apareix ara i adés per aquestes pàgines de vidre), gaudia vestint jerseis de llana d'angora. De regal, la que per mi és una de les millors cançons del segon disc Automatic Imperfection: Pequeño Vals, una cançó que, cada vegada que l'escolto, se'm posa la pell de gallina i em porta al seu directe al Palau de la Música. Sense més preàmbuls, doncs:

Hivern

La tardor arrossega l'estiu com aquell nen que, ben arrapat a les faldilles de la seva mare, tiba per apropar-la una mica més a l'aparador i ensenyar-li el cotxe vermell i blanc, extremadament aerodinàmic, que reposa darrera mig centímetre de vidre, el mateix que demanarà als reis. La tardor l'arrossega, i l'estiu cedeix, com l'amant que, després de moltes setmanes, o mesos, d'estira i arronsa i de paraules boniques i d'ampolles de vi compartides, ens acompanya fins el llit, encara que només sigui per desitjar-nos boranit i tancar-nos la llum mentre ens adormim mirant-la o mirant-lo. La tardor pinta de blaus els ulls dels que miren les fulles grogues dels arbres, de verds els que espien fugir les orenetes negres, de marrons els que passen els dits per sobre la primera gebrada blanca de l'any, els que saben que, malgrat que l'any ja n'ha vist moltes, de gebrades, aquella és com si fos la primera. La tardor para la traveta a l'estiu i el fa caure, com cauen les gotes esfèriques dels que observen com flueix el temps des de l'esglai de saber que mai més tornarà aquell minut que tot just estan vivint, per molt preciós que sigui, o per molt terrible. La tardor s'enfila per les costelles i s'adhereix al cor, el fa bategar més lentament, com si tingués ganes d'aturar-lo. Mentrestant, mica a mica, amb la letàrgia del fred, l'hivern congela els peus a la vida i tot es pinta de tornassol, com la nit plena d'estels perennes, d'aquells que, com que no cauen, tampoc no concedeixen cap desig.

Un Bolet

L’home surt del portal de casa seva, com cada matí, però avui decideix no anar a treballar. Avui passejarà pel bosc i respirarà l’olor dels arbres i de les fulles de pi i dels bassals d’aigua estancada amb granotes i de les petites flors violetes i grogues. S’enfila al cotxe i es dirigeix cap a l’autopista que el portarà lluny de la ciutat, lluny del fum, de la gent, de la pressa, de la intolerància. Posa un CD, una cosa relaxada, un Tom Waits dels primers anys, o un Ben Harper. Després prem el volant i gira amb força, torçant cap a la dreta a la sortida cinquanta-tres. Segueix una carretera local, molt tortuosa, amb vegetació abundant a ambdós costats. Canta fluixet la melodia de la cançó que està sonant I never saw my hometown until I stayed away too long, I never heard the melody until I needed the song. Darrera seu, els reflexes platejats de la ciutat queden lluny, s’esborronen en la boira baixa que és contaminació atmosfèrica. Mentre comença una nova cançó, el mirallet retrovisor s’omple de llum, una llum brillant com el sol mateix, més intensa encara. Passats uns instants es perfila el bolet, que s’alça fins el cel en una gestació accelerada de núvols. L’home no para el cotxe, segueix conduint a la mateixa velocitat relaxada, xiulant breument quan el Waits enceta Ice Cream Man, pensant que a ell també li vindria de gust un gelat ara, de gerds, o de torró o, potser, de tiramisú. Quan el cel es tenyeix de negre i vermell i comença a caure cendra espessa com l’oli, l’home atura el cotxe prop d’un rierol, encén una cigarreta i pensa que, malgrat tot, aquell ha estat un bon dia

The other side of Midnight

Midnight has come and gone, just like the owl hooting outside the window, a flurry of feathers disappearing into the darkness. Still awake, or perhaps not, I sip a glass of red lipped grapefruit juice, straight from the fridge. I write as it comes, I don’t even know which language I am using, might be French by the sound of it, or Ukrainian. The black leather of my skin, just around the corners of my eyes, stretches to full extent as the screen to the other dream starts to split open, like a blood flower, or maybe it is just my sleep deprived imagination playing tricks on a restive mind. There should be some sense to it all, there should, at least, be a way to discover why the earth cries for help at the back of my head. Does it ask me to jump? I haven’t taken my medication today, I know I should but I just couldn’t bother. Grapefruit is better, especially when it is the colour of red lips. But then, pills wouldn’t allow me to keep writing this nonsense, they would scramble my words into meaningfulness. A blue pill is for the living, a yellow one for the dead, if you take both at the same time you may be asked to choose your poison. Midnight has certainly flown past me today, I couldn’t ascertain whether it was dark before, but it surely is now. As dark as the inside of an inside out sock. As dark as the white teeth of a penguin. As red as the good voice that screams for me to stop. Or, perhaps it is not a voice; it might just be my imagination, or an owl outside the window.

ps: Do not call the cops or the guys with the white coats yet, I might just be fine

La tomba de l'àngel

Just per darrera de l’església queda un petit cementiri, envoltat d’una paret de pedra de poc més de mig metre d’alçada, on creixen no més d’onze làpides i creus velles de ferro forjat. Algunes de les tombes encara reben una visita ara i adés, un fill, un amic, una esposa que acarona amb ulls plorosos un ramet de flors silvestres abans de deixar-les sobre l’herba. Després, un grapat de papallones de colors diversos descriuran cercles i hipèrboles entremig de les flors, s’enlairaran cap el cel en trajectòries que les portaran molt lluny del petit cementiri, guiades per les lleugeres oscil·lacions magnètiques de la terra.

Algunes de les làpides són molt i molt antigues, tant que els noms que portaven escrits ja s’han esborrat amb la pluja i el sol i el gel i ja no hi ha mai ningú, ni els més vells del poble, que recordi qui reposa sota l’herba. Algunes deixen intuir dos noms, possiblement uns esposos o uns germans, morts de febre de molt petitons. Altres, perseguint el relleu amb la punta dels dits, descobreixen un sol nom amagat darrera els líquens tornassolats que cobreixen la pedra.

Una de les làpides no porta cap nom, ni deixa entreveure cap pista que mai n’hi hagi hagut cap. És una làpida rectangular de pedra negra, acabada amb un bust completament erosionat per les inclemències meteorològiques però que, a través d’un cert exercici d’imaginació, podria semblar el d’un àngel.

Al poble coneixen aquella tomba com la tomba de l’àngel. Molts creuen que, efectivament, hi ha un àngel enterrat sota l’herba. Expliquen la història d’un àngel de cabells rinxolats, preciós com la nit de primavera curulla d’estels, amb unes ales que, obertes de bat a bat, podien abraçar el món i esmicolar tota tristesa, tota desesperació, tota por, tota crueltat, amb uns ulls clars com l’aigua més cristal·lina, desproveïts de qualsevol indici de maldat. Un àngel que baixà del paradís i s’enamorà d’una noia del poble mentre l’observà collint mores i maduixes, estenent la roba que la mare havia rentat, escridassant els ànecs i les gallines que s’escapaven del tancat. Diuen que l’àngel es tallà les ales per no haver de tornar cap el cel. Diuen que renuncià a la mortalitat i que els seus ulls es pintaren d’una pinzellada d’humanitat i, com que era molt savi, s’entristiren una mica.

Les persones del poble que conten la història de la tomba de l’àngel no saben si la noia també s’enamorà d’ell o si fou un amor no correspost. Desconeixen si sota l’herba hi ha un o dos jocs d’ossos, no saben qui manà esculpir aquell bust que el temps ha desfet, han oblidat part de la història, la menys important, la menys màgica. De fet, alguns sospiten que ni tant sols fou un àngel sinó un xicot d’un poble veí.

Les violetes creixen tot l’any a la tomba de l’àngel i el seu color atrau papallones blanques que després s’enlairen cap el cel, amunt, amunt, fins que es perden de vista entre núvols que semblen ales de cotó fluix.

Children's Story

Una història trista llegida pel Tom Waits. L'original és de Georg Büchner i vindria a ser una espècie de conte per explicar a un nen petit abans d'anar a dormir (si volem assegurar-li una nit plena de malsons i un trauma infantil que li perduri al llarg de la vida i que li impedexi mirar mai el cel de nit)



Once upon a time there was a poor child,
with no father and no mother
And everything was dead
And no one was left in the whole world
Everything was dead
And the child went on search, day and night
And since nobody was left on the earth,
he wanted to go up into the heavens
And the moon was looking at him so friendly
And when he finally got to the moon,
the moon was a piece of rotten wood
And then he went to the sun
And when he got there, the sun was a wilted sunflower
And when he got to the stars, they were little golden flies.
Stuck up there, like the shrike sticks 'em on a blackthorn
And when he wanted to go back, down to earth,
the earth was an overturned piss pot
And he was all alone, and he sat down and he cried
And he is there till this day
All alone...
Okay, there's your story!
Night-night!

Evolució

Com que l’herba creix més ufanosa i no veu els predadors, el mico es posa dret i esdevé home. Canvien els hàbits alimentaris i la mandíbula es fa petita, donant espai al cervell. En 20.000 anys es passa del foc a la bombeta; en 100 de la bombeta al làser. L’home llegeix els seus cromosomes i, després, aprèn a modificar-los, s’esculpeix generació a generació, es cancel·la malalties i s’augmenta la intel·ligència. La llei de Moore diu que cada 2 anys es duplica la velocitat de processament electrònic i l’home ho aprofita per a substituir cada òrgan per una peça de plàstic o de metall amb un circuït integrat, allargant la vida fins als 200 anys. Carrega a internet cada olor, cada imatge, cada so, cada tacte que ha experimentat mai, cada anhel, cada memòria, cada coneixement, i ho emmagatzema tot a servidors de molts yottabytes. Quan el seu cos orgànic desapareix, continua vivint a la xarxa, compartint i barrejant la seva informació amb la dels altres fins que es difumina la seva individualitat. No li cal construir naus per a viatjar a altres planetes o galàxies, en té prou a enviar una senyal formada per uns i zeros, energia en estat pur que s’amplifica amb la llum dels estels, que interfereix amb els uns i els zeros de les altres civilitzacions. Els forats negres només allarguen la longitud d’ona, no esborren informació: l’home domina l’espai i el temps. Quan l’univers s’acaba, ja ha saltat a universos paral·lels, ja viatja per dimensions elevades, ja no li cal recordar els seus orígens i ja no li cal, mai més, sentir-se sol.

Gaia

Imaginem-nos un món amb tulipes blanques i tulipes negres. Les tulipes blanques reflecteixen la llum solar i la tornen a l’atmosfera, impedeixen que el planeta s’escalfi. Les negres absorbeixen els rajos del sol i fan augmentar la temperatura global del món. Les tulipes blanques creixen més aferrissadament quan fa calor, per tant, a mesura que augmenta la temperatura del planeta els prats de tulipes blanques es fan més nombrosos, creixen més ufanosos, el món es pinta de blanc. La reflexió de rajos solars creix exponencialment i la temperatura disminueix, el que dóna peu a un floriment massiu de tulipes negres, que prefereixen la fresca. Hi ha una oscil·lació en blanc i negre, una respiració global del món. Llavors l’home baixa de l’arbre, crema els camps de tulipes blanques i hi planta gasolineres.

Símptomes

Benvolgudes lectores i benvolguts lectors:

Avui m'he llevat amb mal de panxa, mal de cap, mareig, dolor a les extremitats i articulacions, i he pensat: "Per fi les vacances es posen interessants". M'he anat arrossegant tot el dia per casa fins a decidir-me a emprendre la baixada fins l'avern, lloc on tinc disposat l'ordinador. Ara sóc baix, la pujada ja serà una altra història.

He cregut convenient escriure un nou post, en cas que sigui el darrer, per tal què, més endavant, si el silenci del traspàs s'apodera de mi, no cregueu que són un maleducat (que també). Us convido a deixar-me un epitafi als comentaris.

No sé si aniré cap amunt o cap avall. Intueixo que el descens d'avui a la tarda només ha fet que començar i que, pels meus actes, no mereixo res més que el foc etern (i redemptor), ran de costelles. Faré mans i mànigues per parlar bé de tots vosaltres (especialment de l'Antz, que és qui més malifetes ha fet i fa), en cas que en un futur també us toqui trobar-vos amb l'àngel caigut de les banyes vermelles.

Mentrestant, em solidaritzo amb la RL i tampoc no poso cap imatge. De fet, no he trobat res de prou definitori del meu estat físico-mental, excepte alguna imatge extreta d'alguns dels episodis més foscos d'X-files.

Sense cap altre particular, doncs, me'n torno al del·liri (sí, també sembla que tinc una mica de febre però no acostumo a mesurar-la mai, em fixo, per a quantificar-la, en la complexitat de colors i formes de les al·lucinacions que m'assetgen).

La Felicitat

Una vegada un amic em va dir que tota persona curiosa ha de portar una bossa de plàstic a la butxaca per a ficar-hi les coses que es trobi. Jo n’hi he portat una des de que tinc ús de raó (cap allà als trenta anys). Avui m’he trobat la felicitat, i he provat de ficar-la a la bossa, però no m’hi ha cabut.

Si aquesta fos una narració convencional, en aquests moments, just després del paràgraf introductori en el que es pretén de captar l’atenció del lector, hauria de descriure amb detall i cura com és la bossa que porto a la butxaca i quina mena de coses hi he anat entaforant des de què vaig adquirir aquella condició d’ésser racional, superada de llarg la trentena. Només us diré, però, que la bossa és blanca i quan me la vaig trobar, a la vorera de sota un edifici molt alt, ja hi havia l’únic objecte que encara avui arrossego: un pardal mort, amb ullets negres enfonsats a la closca i plomes iridescents, irregulars, estarrufades i seques. Ja veieu,... tinc ben poca cosa a explicar-vos d’extraordinari.

La felicitat té forma cònica, potser una mica piramidal, amb les vores rugoses per a evitar que rellisqui. És de color estrany, amb reflexos daurats i filigranes pintades que recorden les figures d’un pessebre dibuixat per un daltonià. No pesa pas gaire (ho he comprovat quan l’he aixecada del terra amb una sola mà) i per dins és buida, (encara que reconec que seria força difícil que no fos buida, a fora). Quan l’he moguda he sentit el soroll de campanes i, tombant-la una mica, he vist que duia un batall. Li penjava del vèrtex com si es tractés d’un objecte una mica sinistre, ocult, disposat a caure d’imprevist a l’espatlla d’un ignorant, una nit fosca i tenebrosa d’hivern glaçat.

La felicitat és, doncs, una campana.

Quan me l’he trobada, aquest matí a primera hora, mentre caminava per treure’m la son de les orelles i dels ulls, la felicitat era xica, no més voluminosa que un estoig ple de bolígrafs, de llapis de colors i de maquinetes de fer punta verdes de plàstic esqueixat. Insinuava un cordillet enganxat a una anella a la punta. Si hagués estat un pensament més petita fins i tot s’hauria pogut penjar del coll com qui porta una creu de Caravaca o un ull d’Horus.

L’he reconeguda immediatament. No costa gaire de reconèixer un objecte ancestral que ha estat cobdiciat durant generacions i generacions, envejat fins a la mort, elogiat a la poesia, a la pintura, a l’art d’artistes artesans. Estava al bell mig del camí, entre els còdols que trenquen la llisor de la pujada, prop d’un marge curull d’esbarzers, d’arços i d’argelagues. Lluïa una mica, però no massa: hauria pogut passar i no veure-la, hauria pogut continuar pujant costa amunt, ensopegant amb les branques caigudes, traspuant suor, amb l’esquena gairebé paral·lela al terra, i no l’hauria trobada.

No ha estat així, però, i quan l’he vista el cor se m’ha omplert de joia. Immediatament, de manera imperceptible, amb els moviments compassats dels batecs, la figura cònica ha anat creixent, ha anat adquirint pes i consistència. No m’ha calgut badar la bossa de plàstic per a comprovar que no hi cabria pas. No m’ha calgut ni tan sols acomiadar-me del pobre pardal sec i momificat per tal de fer-li lloc. La felicitat era tan grossa, ara, com jo mateix, tan alta com el marge ple d’argelagues, tan pesant com el desencís que tenyia el cel de roig. El batall repicava amb tons que feien tremolar el mon i la vida, que obrien boques per on sortien gemecs esgarrifats.

La pujada era cada vegada més cantelluda, l’arena sota els peus em robava la seguretat de cada passa i jugava a fer-me caure. Cada vegada estava més cansat. Darrera meu, la felicitat es tornava a fer petita, aviat seria tan minúscula que podria penjar-se del coll amb el cordillet que duia enganxat d’una anella a la punta. Aviat potser, fins i tot, arribaria a desaparèixer, es tornaria invisible per a qualsevol que la busqués i només l’atzar li donaria una esgarrapada d’existència.

L'altra perspectiva

El dia del sorteig s’assignaren exactament tantes places com cabines de criogenització hi havia als refugis: 1024 en total, ni una més, ni una menys. La meitat homes i la meitat dones, de procedència genètica molt diferent, tots sans, menors de 35 anys, amb titulació universitària diversa però amb un nombre major d’enginyeries, ciències de la salut i història. Així, doncs, no fou un sorteig entre tots els homes i dones del planeta, sinó que es dugué a terme una tria prèvia, es passà tota la humanitat per un sedàs de geometria molt ben delimitada i, després, la sort acabà de perfilar els 1024 escollits.

Dies abans del cataclisme es programaren els robots de manteniment i es començaren a segellar els refugis, un darrera l’altre. Seixanta-quatre cabines de criogenització per refugi. La resta d’homes i dones, els no escollits, actuaren de forma diferent: uns s’estiraren a l’herba i tancaren els ulls, altres s’emborratxaren fins a perdre la consciència, altres dedicaren les hores prèvies al cataclisme per a retrobar-se amb ells mateixos, o per a recuperar la fe, o per a renegar contra l’existència, el destí i l’atzar (si bé els tres conceptes no són més que arestes del mateix triangle).

El refugi número onze és prop d’Osaka i conté seixanta-quatre cabines, com tots els refugis. Però l’ocupen seixanta-cinc humans: 32 homes i 33 dones. La història de la cabina número cinquanta-dos és una història més vella que la del propi planeta. No tindria sentit explicar-la, tothom pot imaginar-se’n la línia argumental principal, els detalls són anecdòtics i no tenen importància.

Les cabines són com taüts. Fan poc més de dos metres de llarg per un metre d’ample i contenen una quantitat indescriptible d’aparells electrònics, de sensors de mesura de múltiples constants (o variables) vitals, de tubs de conducció de líquids, de sòlids, d’electricitat. Un home de mida mitjana no deixa massa espai sobrer, un cop tancada la coberta de plexiglàs transparent. La cabina número cinquanta-dos alberga dues persones: un home i una dona. El grupet armat de robots, fora del refugi número onze, és idèntic al dels altres refugis.

Les probabilitats de superar un procés de criogenització són d’una de cada tres i disminueixen a mesura que augmenta l’interval de temps transcorregut entre la congelació i la descongelació. Un interval d’un segle divideix per deu. Les probabilitats es calculen a partir d’una massa corporal mitjana. Una massa corporal que sigui el doble de la mitjana divideix per quatre.

La cabina número cinquanta-dos del refugi número onze explica una història. És una història eterna com la vida, no destaca més que qualsevol altra. No val la pena escriure més, tothom pot adonar-se que no és res de l’altre món. Els robots, fora del refugi, fan la seva feina, tal i com se’ls programà. Ells no saben cap història i, si en sabessin una, no tindrien cap necessitat d’explicar-la. Per ells no hi ha principi ni final, no hi ha alegria ni tristesa. Per ells tot és etern.

Norah Jones

Després del concert d'ahir de la Norah Jones, m'és imprescindible compartir amb vosaltres una mica d'aquesta preciositat (visual i acústica). Així, doncs, sense més dil·lació: Rosie's Lullaby

El Cub de Sierpinski

Imaginem-nos un cub. El seu volum és h x h x h, on h és la longitud d'una de les seves arestes. La seva superfície és h x h x 6. Fins aquí anem bé. Lógicament, però, ara comença la paradoxa. Agafem i dividim cada cara del cub en 9 cubets, com si fos el famós i inacabable cub de Rubik. Agafem el cubet central de cada grup de 9 cubets i ens el mengem, tal i com apareix a la segona imatge començant per l'esquerra de la figura (podem imaginar-nos que el cubet és un tros de formatge de bri, si volem). El volum total del cub s'ha reduït ja que li hem retirat 7 cubets petits, un per cada cara i un central (si volem, seria h x h x h -( (h/3 x h/3 x h/3) x 7) , i els parèntesi no farien falta però així potser encara hi ha algun lector agosarat que segueix el fil). La superfície, però, ha augmentat, hi ha més quantitat del cub original oberta a l'exterior, corresponent a totes les cares internes dels cubets amb què havíem dividit cada cara (seria, a veure si ho faig bé: (h/3 x h/3) x 8 x 6 + (h/3 x h/3) x 4 x 6, i els parèntesi tampoc fan falta ara). Ara agafem cada cubet i el dividim en 9 sub-cubets, i ens mengem el sub-cubet del mig de cada cubet, tal i com es mostra més cap a la dreta. I no cal que ens parem aquí, podem continuar dividint i menjant fins que ens en cansem i quedem ben tips de formatge, trencant cubets i sub-cubets en cubs més i més petits. El resultat és que el volum total de l'estructura tendeix a zero però, en canvi, la superfície total tendeix a infinit. Això és un cub de Sierpinski, també conegut com a una esponja de Menger. El disseny de la Torre Eiffel de París es basa en el mateix principi: màxima resistència estructural amb mínima quantitat de ferro.

El qui hagi arribat a aquest punt es mereix una petita declaració de principis: "Mai més tornaré a llegir un post del Poeta sense abans prendre'm un parell de carejillus".

Apocal·lipsi en 7 línies i mitja

Els àngels bufen i les trompetes sonen. Les estrelles cauen a grapats del cel i s’enfonsen en rius, tenyint-los de sang. Les ànimes formen corrues espesses com l’alè fètid del que emergeix de les pors i de la terra. Tothom és jutjat d’acord amb la seva vida i els seus fets. Dictada la sentència, s’escull claror o foscor. Els gripaus traspuen nimfes d’ales i cames sedoses com els cabells del que portava el setè segell. Després, tot s’acaba en un esclat de fum i de colors. És un cercle, però, i tot torna a començar.

wtf?

Aparegut, originàriament, a: http://www.paperdevidre.net/pdf_pdv/n42.pdf

Robots

La nit passeja la seva mirada sobre l’asfalt moll de la carretera i hi descobreix petites imperfeccions que, amb els anys, els canvis de temperatura, el gel, es convertirien en esquerdes de bifurcacions caòtiques i irrepetibles. No hi ha lluna, i amb prou feines estels. La nit és perfecta en la seva calma i la seva foscor, és com un oblit d’existència. El silenci és pràcticament tangible, inabastable.

Les irregularitats del ferm són reparades periòdicament per l’equip de robots de manteniment encarregats d’aquell quadrant de longituds i latituds. Són robots energèticament sostenibles i tots ells arrosseguen, en equilibri sobre la seva maquinària, una placa solar de prop de dos metres quadrats. El pas dels robots trenca, per unes hores, la monotonia d’aquell fragment de carretera, alarma la població de corbs que habiten la frondosa vegetació d’ambdós costats de la via. Després torna la quietud i els robots avancen cap una nova posició, prèviament programada als seus cervells electrònics. Els propis robots compten amb nanotecnologia que els repara quan cal i els confereix una vida mitjana de diversos milers d’anys. La propera vegada que travessin aquella particular coordenada de la xarxa viària tindran, exactament, el mateix aspecte, si bé la vegetació que els envoltarà serà més frondosa i els crits dels corbs més estridents.

La nit es va esfilagarsant per llevant, deixant respirar llargues llenques de sol per sota dels núvols baixos. La foscor perd transparència ran de terra, i les formes comencen a dibuixar-se, primer equívoques, després més sòlides.

El dia del cataclisme uns pocs elegits per sorteig s’entaforaren dins de refugis, a desenes de metres de profunditat. La criogenització i la robòtica havien avançat molt durant els mesos i anys immediatament anteriors. Es congelaren humans i es programaren robots amb ordres estrictes que, tan aviat com la concentració de gasos atmosfèrics esdevingués novament respirable, calia que traguessin els segells de les portes cuirassades dels refugis i revertissin el procés. També se’ls programà per a prendre decisions autònomes i actuar de la forma que creguessin més adequada per a no només mantenir sinó també millorar l’estat del planeta.

La verdor dels prats i dels boscos és indescriptible. La transparència de l’aire i la frescor de l’aigua reflecteixen el sol, a mesura que s’enfila pel cel on els comptadors de radiació atmosfèrica fa segles que indiquen nivells perfectament segurs per a la vida humana. Els robots, amb el futur del planeta a les seves mans, reparen carreteres i ciutats, eliminen restes de contaminació de mars i rierols.

Davant dels refugis reposen grupets de robots, molt especialitzats, igualment equipats amb nanotecnologia de manteniment i energèticament sostenibles. Porten diversos tipus d’armes i les apunten dia rere dia, any rere any, en la direcció de les portes cuirassades. Prenen les decisions més oportunes per a salvaguardar el futur del planeta, tal i com foren programats just abans del cataclisme.