Si els éssers humans fóssim de dues dimensions, la nostra forma seria la d'un cercle. I el nostre moviment, generat per l'atzar, ens portaria d'una banda a l'altra de la geografia del pla pel que ens mouríem. Sovint ensopegaríem amb altres cercles, de diferents tamanys i colors, altres éssers humans de diversa trajectòria. Moltes vegades passaríem de llarg, com a molt compartiríem un lleuger fregament tangencial. En algunes ocasions, però, els cercles s'intersecarien, s'introduirien l'un dins de l'altre (i no em refereixo a qüestions purament sexuals, si bé aquestes també farien acte de presència). El moviment aleatori dels cercles intersecants continuaria actuant, però, i no sobre el conjunt agrupat, sinó sobre cada cercle individual. El temps d'intersecció estaria regit, doncs, pel mateix atzar que governava l'espai intersecat. Els arcs i les sagetes, en circumstàncies molt especials, formarien un caleidoscopi de colors.dimecres, de març 14, 2007
Relacions bidimensionals
Si els éssers humans fóssim de dues dimensions, la nostra forma seria la d'un cercle. I el nostre moviment, generat per l'atzar, ens portaria d'una banda a l'altra de la geografia del pla pel que ens mouríem. Sovint ensopegaríem amb altres cercles, de diferents tamanys i colors, altres éssers humans de diversa trajectòria. Moltes vegades passaríem de llarg, com a molt compartiríem un lleuger fregament tangencial. En algunes ocasions, però, els cercles s'intersecarien, s'introduirien l'un dins de l'altre (i no em refereixo a qüestions purament sexuals, si bé aquestes també farien acte de presència). El moviment aleatori dels cercles intersecants continuaria actuant, però, i no sobre el conjunt agrupat, sinó sobre cada cercle individual. El temps d'intersecció estaria regit, doncs, pel mateix atzar que governava l'espai intersecat. Els arcs i les sagetes, en circumstàncies molt especials, formarien un caleidoscopi de colors.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Ke bonic Poeta k bonic...D'això que n'has fet en aquets post se'n diu llenguatge visual, ja que ens has transportat en un no-espai regit per unes lleis calidoscòpiques que fluïen pels nostres sentits...
Tot i això, quan he llegit el títol del post, em pensava que et referies a un altre tipus de relacions bidimensionals on la matemàtica tb hi juga un paper important ;P
PD: Comentari Potencialment Censurable
Efectivament, la matemàtica, com a ciència pura, esdevé imprescindible en el moment de perfilar les trajectòries en un pla, segons el model Cartesià o en geometria euclidiana.
ps: Recorda'm, quans ens vegem, de tallar-te una o dues extremitats
Tal i com es denota en la imatge adjunta, quan dos o més cercles interseccionen s'esdevé un espai nou, de diferent color...però uns quants dubtes:
-Que passa quan els dos cercles són del mateix color?Poden existir dos cercles d'igual tonalitat o hi ha matisos que els diferencien eternament?Que s'esdevé, llavos?
-Quan dos cercles es yuxtaposen en el mateix pla, deixen d'existir individualment i passen a formar-ne, exclusivament, un de nou sense vestigis de l'original?
-Euclides hagués donat el vist-i-plau a aquest post?
Interessants preguntes company de l'ànima i de trapelleries antitot. Intentaré respondre-les poc a poc:
1)Poden existir cercles del mateix color? Sí, sempre i quant tinguin la mateixa proporció de R, G i B. Si dos cercles del mateix color intersecten, ens trobarem amb una àrea del mateix color que els cercles originaris, però amb més lluminositat.
2)Què passa si els dos cercles es juxtaposen (sic) al mateix plà? Bé, el terme seria intersecten, no juxtaposen. Si es juxtaposessin només compartirien un punt de la seva membrana, i no tindríem res més interessant que el típic "frotage" del metro en hora punta. Aquí ens interessa la intersecció. Doncs bé, el tema és molt problemàtic ja que, per aconseguir intersecar, els cercles bidimensionals han de morir. Com ho poden fer, sinó, per a introduir-se l'un dins de l'altre sense que suposi una discontinuitat momentània de les seves membranes? I, en el moment en què el cercle mascle es trenca per a deixar entrar el cercle femella (aprofito la metàfora humana, però podríem posar-hi els protagonistes que volguéssim, de les races i sexes que volguéssim i en les combinacions que volguéssim), doncs, això, en el moment en què el cercle s'obre per deixar l'espai suficient com per a permetre l'entrada del seu company o companya, doncs llavors ja deixa de ser un cercle. Quina paradoxa. Aquesta teoria és vàlida sempre i quant el cercle que s'introdueix no cedeixi part de la seva estructura per a convertir-la en membrana del cercle receptor, en una perfecta simbiosi circular que ja voldrien algunes parelles tridimensionals.
Aprofito l'avinentesa per a reflexionar sobre el fet que si sortim al carrer a l'hora en què el Sol es troba al zènit, just sobre nostre, les nostres sombres siguin, molt possiblement circulars. Un humà tridimensional es projecta sobre un pla bidimensional en forma de cercle (i, abans que no repliquis, estimat Antz, estic fent una aproximació que exclou la possible disposició dels apèndixs erèctis o cavernosos).
Suposo, amic Trinxet, que amb aquest tema no cal que l'il·lustri amb un llibre que explora aquesta qüestió, ja que, sinó recorod malament, ja el té en el seu poder fruit de la generositat d'un servidor.;P
Cert, cert,... i tan aviat com m'ho permeti el cicle barroc i altres lectures, m'endinsaré en el fabulós món de planilàndia, gràcies, com bé diu, a la seva il·lustre generositat!
Publica un comentari a l'entrada