Boires il·luminades

Imaginem-nos en un cotxe, a altes hores de la nit, en una carretera plena de revolts tancats i canvis imprevisibles de pendent. Mantenim la màxima atenció a la carretera, a la línia blanca, sempre contínua, que ens guia el camí a seguir. Fins que entrem en una regió de boira molt espessa, d’aquelles que gairebé poden tallar-se amb el ganivet. Fa estona que portem les llums llargues ja que és una zona força boscosa i no podem refiar-nos de què ens surti una guineu o un porc senglar i se’ns posi al bell mig de la carretera. En el moment que el cotxe entra a la boira, però, s’esdevé una paradoxa, que és el motiu d’aquest escrit i que és el punt de reflexió que voldria deixar aquí: a la boira hi veiem millor amb les llums curtes que amb les llargues. Cal, doncs, que, quan ens trobem en una època boirosa de la nostra vida, posem les llums curtes o, el que els anglesos anomenen, més encertadament, low beams, és a dir, llums baixes, llums que s’amorren més al terra que les high beams? Cal que no mirem més enllà, sinó que ens deixem guiar per la llum que il•lumina el terreny que ens és més proper, el més conegut? El problema s’esdevé quan cada vegada fem servir llums més curtes, més baixes, fins arribar a utilitzar una llum que només il•lumina l’interior del cotxe. Allà, potser, només serem capaços de veure-hi foscor.

Nit que es fa dia

Són les 13 de la matinada i hauria d'estar ben pla al llit, amb els ulls plens de la sorra fina que escampa nit rera nit el senyor dels somnis, el Sandman, hauria de sentir com la nit s'escapa de la consciència, com les hores del campanar d'una esglesia indefinida no repeteixen els batecs d'un rellotge mig esquerdat però que, malgrat la foscor, encara puntua el pas del temps, com qui puntua les respostes encertades d'un examen tipus test que ens conduirà a una assignatura més a la vida o que, en el cas de suspendre'l, ens permetrà definir la tristesa, o la resignació, o la ràbia, o el despreci, i solidificar el sentiment que portem arrelat a dins i sedimentar-lo seguint les arestes de la cara del professor que n'ha redactat les preguntes, el mateix professor que sovint no sap cap de les respostes, no ja de l'examen tipus test, que tampoc, sinó de la forma de concretar abstraccions, de decantar les seves pors, destilar-les en una campana alimentada per una flama blava que es mou amb l'aire generat per l'agulla petita, la dels segons, la que ajuda a escriure imatges com les que es formen quan el cervell comença a desconnectar-se, just el moment abans que el lladruc del gos de la veïna es barreja, en el somni, amb el crit gutural del drac de dos caps i tres cues que, invariablement, se'ns menja abans, o després, que ens despertem novament, a les 14 de la matinada, i sentim el batec rovellat del mateix rellotge de campanar, però ara és un batec doble, com si tingués dos cors en un, com si, de sobte, necessités més sang al cap per a poder deixar d'escriure i anar-se'n a dormir.

La muralla de Planck

Un bon dia l'univers començà, i ho feu amb una gran explosió: el Big Bang. I durant un temps conegut com a temps de Planck, i que correspon a 10 elevat a -43 segons, totes les forces estaven juntes, la gravetat s'unia a l'espai i al temps i tots eren molt amics (o possiblement amants). Passat aquest temps les forces es van separar i van enfilar els seus camins particulars. Ara els científics volen estudiar aquella unió, volen descobrir els ets i els uts d'aquella brevíssima relació. Però les lleis de la física no ho permeten. Projecten els seus telescopis cap a l'espai, provant tant si com no de trobar llum que hagi estat viatjant durant tot aquest temps i que, per tant, sigui procedent d'aquells instants inicials. Però no se'n surten. És el que es coneix com a mur (o muralla) de Planck. No podem saber què va passar en aquells moments de disbauxa original i creadora. I jo em pregunto (segur que esperàveu aquest moment!): I si resulta que un dia aconsegueixen estampar un telescopi contra aquesta muralla i descobreixen que, al darrera, no hi ha res? O, i si s'hi troben les forces fent malifetes? O encara, i si es topen amb Déu mirant-los de fit a fit i preguntant-los com és que han entrat sense trucar? Després anem pel carrer i veiem persones que porten una muralla de Planck plantada a la cara i tindríem ganes d'entaforar-los un telescopi al nas. Finalment, hi ha altres ocasions que la Muralla de Planck la porto jo i em surten parrafades tan difícils de llegir com aquesta mateixa. La meva muralla de Planck, malauradament, no es trenca amb un clatellot de telescopi.

Pell de Serp

Una petita desviació de la filosofia d'aquest blog per a presentar una proposta musical solsonina amarada de rock'n'roll.

Meteorit

Periòdicament em persegueixen els somnis apocalíptics, ara potser menys que abans (l'home que viu sota el pont no té somnis de què li roben la casa, oi?). Sigui com sigui, avui llegeixo al diari que la setmana passada van veure una bola de foc que recorregué el cel de tota la península ibèrica (encara no se sap exactament en quina direcció). Es tracta, lògicament, d'un meteorit, pel que sembla del tamany de prop d'un metre i d'una tonelada de pes. Els rocs d'aquest tamany solen encendre's i descomposar-se a l'atmosfera, i caure a trossos molt més petits a la terra. No representen cap perill, a menys que un sigui tan malaurat com per a posar-se sota la trajectòria d'un d'aquests breus fragments. Cada vegada que llegeixo una notícia d'aquest tipus, però, reflexiono sobre la fragilitat de l'existència humana (tan general com individual) i de la perillositat de posar tots els ous al mateix cistell.

A Be Ce Dari (idea per a conte)

Hi havia una vegada un home que estava obsessionat amb l'abecedari. Quan anava a dinar al restaurant, sempre demanava primer l'amanida, després el café, a continuació l'entrecot i, ja per acabar, el flam. A casa seva es va fer contruir una extensa biblioteca, i seguint els passos d'un personatge de Sartre, llegia els autors per ordre estricte, iniciant les seves lectures amb Paul Auster i finalitzant-les amb Zoe Valdés. Sempre posava primer els discos d'Abba que els de ZZtop. La seva primera nòvia es deia Anna, i quan va conéixer la Xana li va proposar matrimoni ja que sospità que seria la dona de la seva vida, però li calgué divorciar-se per a casar-se, en segones núpcies, amb la Zaida. Fins el dia que li tocà morir-se i hagué de plantejar-se si fer-ho en un dilluns, un dimarts, un dimecres, un dijous, un divendres, un dissabte o un diumenge i, el que és més important, si oferir la seva ànima per tota l'eternitat a Déu o al Diable.

Moonless Landscapes

The moon is low and yellow,
Round as life, now hard, now mellow,
The stars are pinpoints of light,
When somebody looks up at them,
They turn from dark to painfully bright.

Strike me dead with an axe or a musket ball,
Give me a bottle of whisky, a glass and all,
Allow me, before I pass away, to drink to Destiny,
The old great book with the blank pages,
A path written with blood and tears, not poetry.

The mildew will accept my falling body,
Under leaves white with shadow and sorry,
My eyes will close as the last page is torn,
A breath will slowly, lastly, mercifully expire,
And my heartless soul in hell will, forever, burn.

Teoria quàntica creacionista

Un filòsof grec es preguntava: Existeixen els arbres, les muntanyes, els peixos, els núvols, la lluna, quan ningú no els està mirant? Donava voltes el sol abans que hi hagués l’home per contemplar com naixia per l’est i desapareixia per ponent? Té gust de vi el vi quan no hi ha ningú que el tasti? Existim nosaltres quan estem adormits i no tenim consciència de la nostra pròpia existència?

Amb lògica i sentit comú som capaços de respondre positivament a la majoria d’aquestes qüestions: és lògic que la lluna tibés les marees molt abans que hi hagués l’home per somiar-ne la geografia. És natural que el sol ja estés escalfant la Terra quan encara els grans dinosaures no havien transferit la dominància del planeta a l’ésser humà. És per tots comprovable com un gatet endormiscat en el paller no desapareix de sobte en una explosió de borrissol.

Malgrat tot, el sentit comú i la lògica ens serveixen de ben poc a l’hora d’analitzar els continguts de dues de les teories més importants de la història de la ciència i, certament, les més innovadores del segle passat: la teoria de la relativitat i la teoria quàntica. La teoria de la relativitat ens parla de la llum i del temps; la teoria quàntica prova d’establir el comportament de partícules quàntiques.

Ens és difícil d’imaginar una partícula quàntica. Tallant una pàgina d’aquest blog en trossets cada vegada més petits arribarà un moment en què podrem aïllar els àtoms de carboni del paper virtual. Si poguéssim mirar un àtom com aquell que mira una pilota de tenis, veuríem que encara està format per trossets més petits anomenats protons, neutrons i electrons. Per fer-nos-en una idea, el pes d’un electró és tant petit que ens en farien falta més d’un billio de trillions per fer un kilogram. Les partícules d’aquest ordre de tamany es comporten de manera quàntica i per això s’anomenen partícules quàntiques.

S’han dut a terme experiments que demostren que realment les partícules molt petites es comporten de manera quàntica. Una de les interpretacions més difoses de la teoria és la que va fer Niels Bohr a Copenhaguen cap al 1920.

La interpretació de Copenhaguen ens diu que, a diferència del que passa amb els arbres i la lluna, les partícules quàntiques només existeixen quan hi ha algú que les estigui mirant, encara que sigui de manera indirecta a través dels seus efectes. Així, per exemple, un electró no existeix ni aquí, ni a Vacarises, ni a l’altra punta de l’univers: senzillament un electró no existeix. L’única cosa real és una superposició de probabilitats de trobar-nos-el aquí, a Vacarises o a Alfa Centauri (malgrat Alfa Centauri no sigui a l’altra punta de l’univers, sinó que, en termes astronòmics, es troba a la cantonada, sortint a ma dreta).

No podem afirmar que els electrons que surten del tub de rajos catòdics d’un televisor siguin dins de l’aparell fins que no se’ns fan visibles en xocar contra el fósfor de la part interna de la pantalla. Això sí, hi ha una probabilitat més alta de trobar-nos-els allà que no a la gorra d’un taxista de Kuala Lumpur, peró no podem dir d’una manera certa que són aquí i no allà.

La teoria quàntica encara va més lluny i ens diu que, si un cop determinats l’estat i la posició d’una partícula, continuem observant-la de manera indefinida, la partícula no podrà canviar a un nou estat o posició. Per passar d’un estat concret a un altre la partícula ha de passar per un estat intermig d’incertesa, i això no és possible si la controlem constantment. Aquesta afirmació va ser demostrada experimentalment.

Per fer-ho, els investigadors van usar un àtom de gran inestabilitat. Aquest tipus de partícules, després d’una vida de no més de mig segon, fan un canvi d’estat per esdevenir quelcom completament diferent (són partícules que es comporten de manera similar als programes polítics, després de les eleccions). Hi ha tècniques que permeten de mesurar la quantitat d’àtoms que romanen en el primer estat i la quantitat d’àtoms que ja han saltat cap al segon. Es va comparar dos grups iguals d’àtoms: el primer es deixà evolucionar sense ser molestat i el segon fou constantment evaluat. El resultat mostrà com, passat mig segon per ambdós grups, en el primer grup hi havia molts més àtoms nous que en el segon grup. Ès a dir, els àtoms del segon grup van “notar” la vigilància i no van canviar d’estat, tal i com havia previst la teoria quàntica.

I això ens porta cap als orígens de l’univers i cap a l’activitat de Déu en aquells moments.

L’univers sembla ser que va començar amb un gran esclat de llum, matèria i energia. És el que s’anomena la teoria del Big Bang. Segons aquesta teoria, just en el moment inicial, tot l’univers estava comprimit en una singularitat de massa infinita i tamany zero. Per entener-nos, en els seus orígens l’univers era una partícula quàntica. I com a tota bona partícula quàntica seguia un comportament quàntic, és a dir, no canviava d’estat en sentir-se observada.

Llavors Déu va parpallejar. Durant aquells instants en què la partícula fou lliure canvià d’estat i esdevingué una partícula més gran, no quàntica, impossible de retenir, difícil de predir i fins i tot de justificar.


(Aquesta reflexió data, pel cap baix, de l'any 1998, el que explica que el meu estat de decadència mental no és evolutiu, sinó perenne)

Ànimes Turmentades

Avui voldria presentar un petit joc interactiu. Es tracta de què feu una cerca en el wikipèdia, o en el google, on en els volums dispersos de l'Enciclopèdia Catalana, o en el Diccionario Ilustrado de los Monstruos, i sigueu capaços de nombrar-me un pintor o un poeta o un novel·lista o un cantant de blues que no sigui una ànima turmentada i que, malgrat tot, ens ofereixi obres de suficient coherència. Intueixo que us costarà trobar-lo (o trobar-la). Llavors penseu què li hauríeu de dir a algú que, quan li demaneu, "a què et dediques?" us respon: "sóc poeta". Doneu-li un copet a l'espatlla, convideu-lo a un "orujo" i fugiu tan ràpid com pogueu abans no us aboqui l'ànima a sobre, o la pedra de 200 quilos que porta a l'esquena.