Sistema Binari

Dos sols s’enfonsen al mar, un mar d’una verdor que recorda l’òxid que es forma sobre una moneda de coure antiga, deixada a la intempèrie. L’esfera ovalada del primer degoteja llàgrimes de color i de foc sobre l’aigua, forma un conus de llum que talla la llesca de mar fins arribar als ulls del personatge que seu en una roca, més enllà de la platja deserta.

El segon sol, més petit i menys intens, és alt encara a l’horitzó, ofereix prou claror com per a definir les ninetes líquides de l’observador, la pau dibuixada al rostre. Un grup d’aus retalla el cel en geometries cuneïformes d’escriptura magnètica i la figura alça el cap un moment, segueix el seu vol fins que es perden dins el bosc densíssim de la seva dreta, enmig de la cridòria cacofònica que albira la nit que s’atansa.

La petita cabana expel·leix una columna de fum pràcticament transparent, un simple sospir que arrossega una certa flaire de peix acaronat per la flama. A través de la porta o, sovint, per alguna obertura lateral, s’aprecia el moviment d’una altra figura dins la foscor bellugadissa de les quatre parets de fang i de troncs, sota el sostre de fulles amples com la universalitat de la fotosíntesi. Ben aviat s’encendran petites fonts de llum dins la cabana, gots de cristall replets de la substància fosforescent que neix en una cova a dos dies i mig de camí des de la platja.

El primer dels sols pràcticament ha desaparegut ja, creant una tangent interna amb la corba del cinquè planeta d’aquell sistema binari. La figura seu i contempla els estels que comencen a aparèixer sobre seu, una infinitud de cuques de llum teixint diagrames a la negror creixent del firmament. Observant el cel de cua d’ull s’espia el curs de la Gran Nau, la major concentració d’estrelles que constitueix el tall transversal de la galàxia. Milions i milions d’estrelles i milions i milions de galàxies, més enllà, lluny de la capacitat de resolució visual de la figura que seu i reposa i mira amunt amb els ulls molt oberts.

“Què fas, que no vols venir a sopar?”, crida una veu des de dins la cabana, on tot just ara la il·luminació reflecteix un personatge de mans amples i cabells llargs i rinxolats.

“Ara vinc”, respon l’altra figura que seu a la roca. S’aixeca i camina fins la cabana, el seu perfil esvelt es retalla a la porta un instant. Després desapareix a l’interior.

“Què feies allà fora?”

La conversa es desfà a la foscor i a la xiscladissa d’ocells del bosc que comença més enllà de la cabana i, nosaltres, en allunyar-nos de la llum fosforescent, ja no compartim més paraules de les que es pronuncien. Només, en un darrer instant, notem més que no sentim la resposta:

“Pensava si, de totes les estrelles que es veuen al cel, n’hi haurà alguna com les nostres, que tingui una planeta amb vida intel·ligent capaç de fer-se preguntes com aquesta”

MM

L'Antz en té la culpa, l'Antz en té la culpa, l'Antz en té la culpa.... l'home de la samarreta estripada, les dues costelles enfonsades i el trau al front anava repetint la lletania mentre s'encaminava cap al cotxe que l'hauria de conduïr cap a casa a altes hores de la nit. Confiava que les forces reguladores del trànsit no l'aturessin aquella vegada, que ningú no molestés el seu trajecte fins el seu cau, que els seus ulls pintats de negre no delatessin la regressió hipnòtica que suposaren aquelles dues hores de concert, la visió de les mateixes profunditats de l'espiral, el retrobament amb Cthulhu a l'arquetípica foscor de l'inici de l'existència, i la del final. Un espectacle romà però vist des de l'arena del circ, els cocodrils del zoològic sense el vidre de protecció.... L'Antz en té la culpa, l'Antz en té la culpa, l'Antz en té la culpa.... MM en concert, esperem romandre vius per explicar-ho.

Scent of Roses

As I see myself falling around a star which name I ignore, I fear for the light shinning on my eyes. Blindness comes and goes; it spins its own negativity. The smell of roses lingers in the air: the spacecraft seems abloom with petals, red buds that are nothing else than the decompressed suits of my companions, those whose journey was suddenly truncated by the gravitational pull of the star and its effects on the already too compromised hull of the craft. I had just the time to stretch my limbs inside the suit when life rushed through multiple punctures in the hull, a stream of vanishing love, and despair, and desire, and, towards the end, death. Stagnation appears in the shape of small glittering sparks on my retinas, in the ever increasing difficulty to breathe anything except the scent of roses. The star revolves as I free fall through the remains of the craft which was used to conquer worlds and galaxies and, from now on, will only conquer oblivion. The light of the star, the anoxic stimulation of my eyes, all work towards the goal of easing my last minutes away, mashing my thoughts into an unidentifiable mass of incoherent near unconsciousness. Flowering redness brings a perfume that should not be here, the perfume of a thousand roses sickeningly squashed to death by the hasty emergence of a star at the precise location where all the navigational charts only displayed the emptiness of space. As I slowly ebb myself away, I steal one last glimpse of the star and I realize, as the minutiae of small details shakes itself loose from rational thought, that it is not a star after all: it is just a rose.

·

Nova entrada i nou blog: Bellesa Visual, us convido a visitar-lo

El nen dels malsons

Una vegada hi havia un nen que cada nit, quan anava a dormir, tenia un malson. Dimonis, monstres de tota mena, caigudes abismals, angoixes insuportables. En tenia un cada nit, puntualment, i es despertava suat, amb un crit ofegat a la gola, amb els ulls de sobte esbatanats a la foscor de l’habitació que compartia amb el seu germà petit.

Decidí no dormir més. Si no dormia no tindria malsons. Si no tancava els ulls, mai més tornaria a despertar-se amb la terror arrelada al cos. Es feu gran, visqué la seva vida com tothom, amb unes poques variants que li donaren individualitat, i no dormí mai més. Els malsons, però, no desaparegueren, s’acumularen dins seu, esperaren, pacients, amb la paciència de l’eternitat, a què el nen, l’home, l’avi, acluqués els ulls per darrera vegada.

.

.

I si teniu una estoneta, visiteu aquesta pàgina i jugueu una mica

El Devorador de Problemes

Avui concedeixo l'espai al senyor Drew Flaherty, artista australià que ens ofereix la possibilitat d'afegir el nostre problema (o problemes) a una llarga llista que es mantindrà oberta durant unes setmanes, fins que caigui de la part inferior d'aquesta pàgina de vidre, on podeu trobar la magnífica aplicació -sí, sí, això vol dir que cal desplegar aquesta pàgina fins el final, amb el perill notable que comporta la visualització, per molt fugisera que sigui, de les reflexions, narracions i pertorbacions ja publicades, si bé sempre podeu tancar un momentet els ulls. A partir de l'instant en què desaparegui d'aquest indret que és meu i vostre, el problema escrit serà fagocitat per una colla de dimonis escuats i camacurts que, acte seguit, l'eructaran en forma d'ozó líquid que contribuirà a apedaçar l'atmosfera i a salvar-nos de la cremor ultraviolada i apocal·líptica dels rajos solars. Es una metamorfosi agraïda, a la que us convido a col·laborar (i us farà falta el flash, però tinc confiança que el vostre ordinador no en va curt, de flash).

La noia pèl-roja

Em desperto amb una noia pèl-roja al costat i penso que dec estar somiant. Somio, doncs, que em desperto amb una noia pèl-roja al costat, una noia desconeguda, de faccions incertes (dorm d’esquena a mi), de figura lleugerament fonedissa sota els llençols. Només espio el seu cabell, vermell com la posta de sol, i una agrupació de pigues, a l’espatlla dreta, com un cúmul d’estels llunyans que, sense cap dubte, un cop desxifrat el missatge que anuncia la seva particular disposició, la vida seria més planera i senzilla.

La llum entra esbiaixada pels porticons mal ajustats d’una finestra vella de fusta. És de dia ja, només pot ser de dia si estic despert i veig entrar la llum. Si bé també pot ser que, com sospito, estigui somiant que estic despert i veig la llum i la noia pèl-roja, pel que l’hora real del rellotge pot ser qualsevol, de dia o de nit. Els llençols dibuixen una cintura de vidre, uns malucs semicirculars, unes cames llargues, fines, delicades, uns peus que gairebé treuen el caparró pel capdavall del llit.

Si paro l’orella, sento com respira, pausadament. Una respiració i, al cap d’una estoneta, una altra. Podria incorporar-me una mica sobre el colze i provar de veure-li la cara, però em fa por de despertar-la amb el meu moviment. Reposo el cap sobre el coixí, doncs, i escolto com l’aire frega els seus llavis en ser pronunciat, com una paraula, en mig del somni. M’imagino els llavis molsuts, rosats, amb una ombra breu del maquillatge que els definia anit. Només els imagino, no els puc recordar.

Som a un hotel, prop de la platja. Percebo les onades del mar, una mica més enllà de la finestra, oloro la sal a l’aigua, oloro les restes del seu perfum als cabells, a les meves mans, un pensament de canyella, potser, o uns pètals de rosa banyats en oli de gessamí. La llum es filtra pels rinxols vermells, es dispersa prismàticament en un arc de Sant Martí de colors, verd, taronja, groc, violeta, que, després, reflecteixen una imatge de perfecta bellesa al mirall de la paret del davant del llit.

Tot just ara m’adono, doncs, que hi ha un mirall davant, emmarcat amb la mateixa fusta esqueixada que segueix les arestes de la finestra. Miro la noia pèl-roja que dorm al meu costat i, després em miro a mi. Veig la caputxa fosca que amaga només fràgilment la blancor del meu crani, la negror sense fons de les òrbites, la mandíbula plena de queixals perfectament visibles a la llum esbiaixada que traspua per les escletxes de la finestra, el braç estirat i la mà que subjecta un objecte llarg, metàl·lic, un mànec i un tallant en forma de mitja lluna. L’esglai se n’emporta el somni, l’esfilagarsa a la foscor de la nit, al llit d’una habitació anònima d’un pis petit i mal il·luminat de l’extraradi de la ciutat on la noia pèl-roja, jo, ja mai més tornaré a somiar, ni adormida, ni desperta.