Un filòsof grec es preguntava: Existeixen els arbres, les muntanyes, els peixos, els núvols, la lluna, quan ningú no els està mirant? Donava voltes el sol abans que hi hagués l’home per contemplar com naixia per l’est i desapareixia per ponent? Té gust de vi el vi quan no hi ha ningú que el tasti? Existim nosaltres quan estem adormits i no tenim consciència de la nostra pròpia existència?Amb lògica i sentit comú som capaços de respondre positivament a la majoria d’aquestes qüestions: és lògic que la lluna tibés les marees molt abans que hi hagués l’home per somiar-ne la geografia. És natural que el sol ja estés escalfant la Terra quan encara els grans dinosaures no havien transferit la dominància del planeta a l’ésser humà. És per tots comprovable com un gatet endormiscat en el paller no desapareix de sobte en una explosió de borrissol.
Malgrat tot, el sentit comú i la lògica ens serveixen de ben poc a l’hora d’analitzar els continguts de dues de les teories més importants de la història de la ciència i, certament, les més innovadores del segle passat: la teoria de la relativitat i la teoria quàntica. La teoria de la relativitat ens parla de la llum i del temps; la teoria quàntica prova d’establir el comportament de partícules quàntiques.
Ens és difícil d’imaginar una partícula quàntica. Tallant una pàgina d’aquest blog en trossets cada vegada més petits arribarà un moment en què podrem aïllar els àtoms de carboni del paper virtual. Si poguéssim mirar un àtom com aquell que mira una pilota de tenis, veuríem que encara està format per trossets més petits anomenats protons, neutrons i electrons. Per fer-nos-en una idea, el pes d’un electró és tant petit que ens en farien falta més d’un billio de trillions per fer un kilogram. Les partícules d’aquest ordre de tamany es comporten de manera quàntica i per això s’anomenen partícules quàntiques.
S’han dut a terme experiments que demostren que realment les partícules molt petites es comporten de manera quàntica. Una de les interpretacions més difoses de la teoria és la que va fer Niels Bohr a Copenhaguen cap al 1920.
La interpretació de Copenhaguen ens diu que, a diferència del que passa amb els arbres i la lluna, les partícules quàntiques només existeixen quan hi ha algú que les estigui mirant, encara que sigui de manera indirecta a través dels seus efectes. Així, per exemple, un electró no existeix ni aquí, ni a Vacarises, ni a l’altra punta de l’univers: senzillament un electró no existeix. L’única cosa real és una superposició de probabilitats de trobar-nos-el aquí, a Vacarises o a Alfa Centauri (malgrat Alfa Centauri no sigui a l’altra punta de l’univers, sinó que, en termes astronòmics, es troba a la cantonada, sortint a ma dreta).
No podem afirmar que els electrons que surten del tub de rajos catòdics d’un televisor siguin dins de l’aparell fins que no se’ns fan visibles en xocar contra el fósfor de la part interna de la pantalla. Això sí, hi ha una probabilitat més alta de trobar-nos-els allà que no a la gorra d’un taxista de Kuala Lumpur, peró no podem dir d’una manera certa que són aquí i no allà.
La teoria quàntica encara va més lluny i ens diu que, si un cop determinats l’estat i la posició d’una partícula, continuem observant-la de manera indefinida, la partícula no podrà canviar a un nou estat o posició. Per passar d’un estat concret a un altre la partícula ha de passar per un estat intermig d’incertesa, i això no és possible si la controlem constantment. Aquesta afirmació va ser demostrada experimentalment.
Per fer-ho, els investigadors van usar un àtom de gran inestabilitat. Aquest tipus de partícules, després d’una vida de no més de mig segon, fan un canvi d’estat per esdevenir quelcom completament diferent (són partícules que es comporten de manera similar als programes polítics, després de les eleccions). Hi ha tècniques que permeten de mesurar la quantitat d’àtoms que romanen en el primer estat i la quantitat d’àtoms que ja han saltat cap al segon. Es va comparar dos grups iguals d’àtoms: el primer es deixà evolucionar sense ser molestat i el segon fou constantment evaluat. El resultat mostrà com, passat mig segon per ambdós grups, en el primer grup hi havia molts més àtoms nous que en el segon grup. Ès a dir, els àtoms del segon grup van “notar” la vigilància i no van canviar d’estat, tal i com havia previst la teoria quàntica.
I això ens porta cap als orígens de l’univers i cap a l’activitat de Déu en aquells moments.
L’univers sembla ser que va començar amb un gran esclat de llum, matèria i energia. És el que s’anomena la teoria del Big Bang. Segons aquesta teoria, just en el moment inicial, tot l’univers estava comprimit en una singularitat de massa infinita i tamany zero. Per entener-nos, en els seus orígens l’univers era una partícula quàntica. I com a tota bona partícula quàntica seguia un comportament quàntic, és a dir, no canviava d’estat en sentir-se observada.
Llavors Déu va parpallejar. Durant aquells instants en què la partícula fou lliure canvià d’estat i esdevingué una partícula més gran, no quàntica, impossible de retenir, difícil de predir i fins i tot de justificar.
(Aquesta reflexió data, pel cap baix, de l'any 1998, el que explica que el meu estat de decadència mental no és evolutiu, sinó perenne)
