Infinits

Un univers concèntric, amb closques i més closques, amb una línia contínua de temps i d'espai. El món està format per cercles, finits i infinits alhora. Els homes recorrem el perfil d'una esfera, i ens sembla eterna, impossible d'abastar. En el fons, però, no fem més que caminar una i una altra vegada pel mateix camí. 3,141592..... l'etern retorn. L'infinit decimal que defineix el cercle inconscient de les nostres existències, individuals i col·lectives.

Revers de la història

Agafa el tren de rodalies i fa un trajecte que pot no ser el mateix cada dia. Camina per dins del tren, enllaçant vagó amb vagó, fins que troba un seient que li agrada. Allà s’asseu, solitària, distreta, gairebé invisible. No és ni maca ni lletja, ni alta ni baixa, ni rossa ni morena. No enlluerna, no captura la mirada, no destaca ni positivament ni negativa dins del riu de gent que és conduïda per les vies paral·leles, d’una població a una altra, cada matí i cada tarda, una setmana i una altra.

Porta un llibre a les mans i s’asseu i el llegeix. Cada vegada que acaba un full, per l’anvers i el revers, l’arranca curosament del llibre, vigilant de no desencolar la resta de fulls, i el llança al terra del vagó, o sobre el seient del costat, o a l’andana de l’estació, si el tren està parat i la porta és oberta i l’aire calent de dins del tren s’emporta el paper cap fora. Després continua llegint, avança un nou full, l’arranca i el llança. Full darrere full, capítol darrere capítol, llibre darrere llibre.

Llegeix, i sap que la lectura és com la vida: la pàgina que està llegint és el present, és un batec de cor, una respiració, un parpelleig. La pàgina llegida és el passat, i tots sabem que no es pot tornar al passat i reviure la nostra vida una altra vegada. Arranca el passat i l’escampa per terra, per l’oblit. El fragment de llibre que li falta per llegir és el futur, i l’anirà llegint a mesura que futur esdevingui present, a mesura que avanci la progressió de pàgines del llibre.

La noia dels llibres sap que podria fer trampa i mirar cap al futur. Podria girar les pàgines, avançar per sobre de pàgines no llegides, fins a aturar-se al final de la història. També sap, però, que, invariablement, la darrera pàgina d’un llibre no està escrita, no hi ha res per llegir, és una pàgina en blanc.

Aquest és el revers de la història. L’anvers el podreu trobar, si voleu, al Celsona

The Tempest

Si coneixeu l'obra de Neil Gaiman (Sandman), la música de Loreena Mckennitt i l'epíleg de La Tempesta de Shakespeare, trobareu un paral·lelisme preciós en aquesta darrera estrofa de Prospero:

[Spoken by PROSPERO]
Now my charms are all o'erthrown,
And what strength I have's mine own;
Which is most faint; now 'tis true,
I must be here confin'd by you,
Or sent to Naples. Let me not,
Since I have my dukedom got,
And pardon'd the deceiver, dwell
In this bare island by your spell:
But release me from my bands
With the help of your good hands.
Gentle breath of yours my sails
Must fill, or else my project fails,
Which was to please. Now I want
Spirits to enforce, art to enchant;
And my ending is despair,
Unless I be reliev'd by prayer,
Which pierces so that it assaults
Mercy itself, and frees all faults.
As you from crimes would pardon'd be,
Let your indulgence set me free.

Pendent de vida

Les Festes s'han acabat, si és que mai començaren: anomenem Festes a un seguit de celebracions que incorporen la compra compulsiva, la ingestió de quantitats irracionals de menjar i de beure, i la felicitació de l'Any Nou envers persones a les que, normalment, no desitjaríem ni un bon dia, molt menys un any sencer de felicitat. Podríem anomenar-les hipo-Festes, una barreja entre festivitat i hipocresia.

Ara iniciem la costa de Gener. Es tracta d'un pendent força inclinat, nevat, plè d'entrebancs i d'obstacles, d'escletxes cobertes de gel, de rocs que es desfan sota els nostres peus. El cim d'aquesta ascensió, però, s'assoleix a finals de més, amb el xec bancari, o l'ingrés al compte, o el sobre de bitllets. Després torna la baixada i el descans.

En aquest sentit, la costa de Gener es diferencia de la vida. A la vida, a mesura que passen els anys, el pendent esdevé més abrupte, alhora que tenim menys forces i menys il·lusió per a seguir escalant. Cada vegada ens costa més, patim més, ens fa mal tot: el cor i l'ànima. Llavors, al final, quan arribem al cim i creiem que ja ens pertoca una temporada de descans i de baixada, ens morim.

Espiral de caiguda i retrocès

Es presenten dies d'espiral. L'any vell, amb la seva freda presència, esdevindrà un suau company de caiguda, s'associarà per molt temps amb una abscència, amb un rau-rau, com de gana, al cor. Qui té sentit comú sap quan ha de caure fins el fons i tocar el vòrtex amb les mans, ofegar-se d'una vegada per totes. Altres prefereixen el llarg camí de baixada, la sensació constant de mareig, l'esperança d'un cop d'aire calent que els faci saltar, com un electró neguitós sotracat per un fotó de llum energètica, fins una òrbita espiral més alta per, des d'allà, tornar a iniciar el descens.

Dimecres de cendra

Avui és un dimecres cendrós al cel, com si el sol no ho tingués del tot clar i s'estigués replantejant la seva decisió de sortir. Potser que, abans no acabi el dia, vegem com el sol torna enrere i desfà el camí fet pel cel i es pon per l'est enlloc de l'oest. Donada la disbauxa climatològica que acompanya aquesta tardor, amb un repartiment a l'atzar de dies freds i calorosos, de ventades i de tramuntana procedent del Sahara, qualsevol cosa és possible. Mantinguem-nos oberts a l'imprevist, doncs. Avui, a més, posaré el missatge així, amb la lletra pelada i seca com una fulla d'enciam deixada a la intempèrie de la gebrada, sense foto.

Un corb negre

És una noia que, quan vol, crida els corbs. Li diuen la noia dels corbs, Ravenlady. Sovint somia desperta i, en somnis, crida les aus amb paraules silencioses que es perden entremig dels sentits, entre el gust i l'olfacte o, potser, entre el tacte i la percepció extrasensorial. Els corbs la senten, però. Sigui on sigui, quan els crida, una munió de plomes negres apareixen al seu voltant, li difuminen els traços, com si passéssim vigorosament la punta dels dits per sobre d'unes línies negres de carbó pintades en un paper. El batec de les ales dels corbs desfà la seva figura, la des-construeix extremitat a extremitat, la torna etèria, tel·lúrica, com un fantasma. Quan per fi els corbs s'enlairen cap al cel i l'espai s'allibera de negror, la noia ja no hi és. Després, o simultàniament, la veuen en un altre racó del món.

Un arbre de colors

Un arbre de colors és com una melodia que cau del cel i es desfà a l'ànima del que l'escolta. Es un arbre que, amb la seva verdor, contrasta amb la blancor de la neu; que, amb el seu blau, difumina el negre de la nit; que, amb el seu vermell, destil·la passió. Un arbre de colors que, si el fas girar molt ràpid, et permet visualitzar el futur en un esclat de llum. Per Reis em demanaré un arbre de colors. O, potser, una lluna de Sol.

Desembre de flors

Cel blau d'estrelles,
ulls verds plens de roelles,
vermell als cabells


Això vindria a ser un intent de Haiku cromàtic, inspirat en un seguit d'imatges de diferents autors i diferents estils (fotografia, oli, aquarel·la, muntatge...) que giren a l'entorn d'una noia d'aparença entre èlfica i celta que es passeja pel mig d'un camp ple de roelles. Aquesta noia seria com una espècie de musa, o potser com una nimfa (la distinció entre musa i nimfa esdevé boirosa sovint). Els Haiku, en la seva versió clàssica de 5, 7, 5 són poemes que sovint s'han qualificat de freds, distants, molt contemplatius però poc emotius. Un Haiku és com un monjo tibetà que veu passar la vida i no mou ni un múscul, ni un tendó, ni una parpella. Potser fou Déu qui inventà els Haiku (desconec si Haiku té plural, per això decideixo escriure-ho en singular, sigui quin sigui l'article que acompanyi la paraula).

Finals de novembre

Els dies càlids d'estiu, que aquest any s'han perllongat fins a mitjans de tardor, s'escolen finalment. El clima que era ben boig ara recobra una pisca d'equilibri i fins i tot jo torno a escriure.

El món s'ha tergiversat durant aquestes darreres setmanes. S'ha tornat dement com el temps. Fins i tot allò més estable ha trontollat. Els ocells ho han notat i molts han fugit. Però cap on podem fugir? Per fugir del que cal fugir, és a dir, de nosaltres mateixos, cal morir. La mort que és oblit i és llibertat. Si ningú no et recorda, un cop mort, esdevens mortal de veritat. L'oblit i la immortalitat són antagònics.

Es per això que escric? Vull que un cop mort algú descobreixi aquest blog i em recordi? Vull ressuscitar a través d'unes paraules manllevades al diccionari?

Si les paraules poden donar la vida,... què pot donar la mort? Els silencis?