Angels

Si la pau, la bellesa, la melangia, la tristor i l'amor poguessin personificar-se, esdevenir no ja carn i ossos sinó pedra, figura, escultura, imatge,.... no seria un àngel la fisonomia que adoptarien? I després ens volen fer creure que els àngels no tenen sexe? I els dimonis, en tenen ells de sexe? Jo m'imagino Llucifer amb sexe, què voleu que us digui. I,... seguint amb aquest raonament,.... no són els dimonis àngels caiguts? En quin moment de la caiguda prengueren consciència de la seva sexualitat? Fou precisament la seva caiguda una simple conseqüència d'un increment sobtat de la seva massa corporal? Quina és la causa i quin l'efecte? Quin és l'ordre lògic de la tempesta? Com és que sigui més fàcil d'obrir una capsa i escampar els seus continguts pel terra que no pas de recollir aquests continguts i retornar-los a l'interior de la capsa? Com és que l'entropia de l'univers va sempre en augment? Els àngels cauen i, quan ho fan, esdevenen entròpics.

Plom i Or

Els alquimistes cercaven la pedra filosofal (com el Harry Potter), aquell mineral de propietats màgico-esotèriques que oferia, d'una banda, la possibilitat de transformar plom en or i, d'una altra, l'eterna joventud.

Si mirem la taula periòdica (suposo que tots els lectors d'aquest blog en teniu un exemplar sobre la tauleta de nit), veurem que transformar or en plom és molt més senzill que la transformació inversa. De fet, en un procés de fusió nuclear com el que té lloc a l'interior del Sol, dos hidrògens esdevenen un heli. Sempre s'avança en la direcció dels elements més pesants, amb més quarks en els nuclis atòmics. I el plom en té més que l'or. Per a trasmutar plom en or caldria, doncs, un procés invers, una fisió nuclear que, amb pedra filosofal o sense, crec sincerament que estava fora de les capacitats tècniques dels alquimistes.

Pel que fa al tema de l'eterna joventud, si mirem un atlas de fisiologia humana (de ben segur tots els lectors en conserveu un exemplar sobre la nevera), veurem que aquesta només apareix en casos excepcionals, relacionats amb l'aplicació de forces galvàniques molt poderoses (bàsicament llamps), acompanyades de la ingestió de quantitats importants de moscatell. Així, els que preparin el Carnaval de Solsona ja tenen la segona condició assegurada i només cal que surtin al terrat de casa seva i esperin a què els caigui un bon llamp al cap.

I amb aquesta entrada podreu apreciar una petita distensió en el caràcter filosòfico-aburrit d'aquest blog que espero que els lectors més fidels (si és que en tinc algun) sabreu perdonar-me. Què voleu que hi faci? Avui estic content!!

Quadratura del Cercle

Un home una vegada buscava un impossible. Sortia cada dia de casa de bon matí i caminava hores i hores, buscant l'impossible. S'enfilava per les muntanyes, travessava rierols, s'aturava a rosegar un tros de pa amb formatge i beure un glop d'aigua d'una ampolla de plàstic de litre i mig. Buscava i buscava, perseguia amb la vista cada petit racó del món, cada viarany de la vida, cada gest, olor, sensació. Deixà la feina, l'esposa i els fills. Ho deixà tot. Perdé la salud. Perdé la gana. Perdé el desig de la carn. Buscava l'impossible. La seva cerca esdevingué obsessiva ja que el volia tan si com no. Era un home tan miop que, ignorant del que tenia davant dels nassos, no s'adonava de què l'estava trobant constantment. L'impossible.

Infinits

Un univers concèntric, amb closques i més closques, amb una línia contínua de temps i d'espai. El món està format per cercles, finits i infinits alhora. Els homes recorrem el perfil d'una esfera, i ens sembla eterna, impossible d'abastar. En el fons, però, no fem més que caminar una i una altra vegada pel mateix camí. 3,141592..... l'etern retorn. L'infinit decimal que defineix el cercle inconscient de les nostres existències, individuals i col·lectives.

Revers de la història

Agafa el tren de rodalies i fa un trajecte que pot no ser el mateix cada dia. Camina per dins del tren, enllaçant vagó amb vagó, fins que troba un seient que li agrada. Allà s’asseu, solitària, distreta, gairebé invisible. No és ni maca ni lletja, ni alta ni baixa, ni rossa ni morena. No enlluerna, no captura la mirada, no destaca ni positivament ni negativa dins del riu de gent que és conduïda per les vies paral·leles, d’una població a una altra, cada matí i cada tarda, una setmana i una altra.

Porta un llibre a les mans i s’asseu i el llegeix. Cada vegada que acaba un full, per l’anvers i el revers, l’arranca curosament del llibre, vigilant de no desencolar la resta de fulls, i el llança al terra del vagó, o sobre el seient del costat, o a l’andana de l’estació, si el tren està parat i la porta és oberta i l’aire calent de dins del tren s’emporta el paper cap fora. Després continua llegint, avança un nou full, l’arranca i el llança. Full darrere full, capítol darrere capítol, llibre darrere llibre.

Llegeix, i sap que la lectura és com la vida: la pàgina que està llegint és el present, és un batec de cor, una respiració, un parpelleig. La pàgina llegida és el passat, i tots sabem que no es pot tornar al passat i reviure la nostra vida una altra vegada. Arranca el passat i l’escampa per terra, per l’oblit. El fragment de llibre que li falta per llegir és el futur, i l’anirà llegint a mesura que futur esdevingui present, a mesura que avanci la progressió de pàgines del llibre.

La noia dels llibres sap que podria fer trampa i mirar cap al futur. Podria girar les pàgines, avançar per sobre de pàgines no llegides, fins a aturar-se al final de la història. També sap, però, que, invariablement, la darrera pàgina d’un llibre no està escrita, no hi ha res per llegir, és una pàgina en blanc.

Aquest és el revers de la història. L’anvers el podreu trobar, si voleu, al Celsona

The Tempest

Si coneixeu l'obra de Neil Gaiman (Sandman), la música de Loreena Mckennitt i l'epíleg de La Tempesta de Shakespeare, trobareu un paral·lelisme preciós en aquesta darrera estrofa de Prospero:

[Spoken by PROSPERO]
Now my charms are all o'erthrown,
And what strength I have's mine own;
Which is most faint; now 'tis true,
I must be here confin'd by you,
Or sent to Naples. Let me not,
Since I have my dukedom got,
And pardon'd the deceiver, dwell
In this bare island by your spell:
But release me from my bands
With the help of your good hands.
Gentle breath of yours my sails
Must fill, or else my project fails,
Which was to please. Now I want
Spirits to enforce, art to enchant;
And my ending is despair,
Unless I be reliev'd by prayer,
Which pierces so that it assaults
Mercy itself, and frees all faults.
As you from crimes would pardon'd be,
Let your indulgence set me free.

Pendent de vida

Les Festes s'han acabat, si és que mai començaren: anomenem Festes a un seguit de celebracions que incorporen la compra compulsiva, la ingestió de quantitats irracionals de menjar i de beure, i la felicitació de l'Any Nou envers persones a les que, normalment, no desitjaríem ni un bon dia, molt menys un any sencer de felicitat. Podríem anomenar-les hipo-Festes, una barreja entre festivitat i hipocresia.

Ara iniciem la costa de Gener. Es tracta d'un pendent força inclinat, nevat, plè d'entrebancs i d'obstacles, d'escletxes cobertes de gel, de rocs que es desfan sota els nostres peus. El cim d'aquesta ascensió, però, s'assoleix a finals de més, amb el xec bancari, o l'ingrés al compte, o el sobre de bitllets. Després torna la baixada i el descans.

En aquest sentit, la costa de Gener es diferencia de la vida. A la vida, a mesura que passen els anys, el pendent esdevé més abrupte, alhora que tenim menys forces i menys il·lusió per a seguir escalant. Cada vegada ens costa més, patim més, ens fa mal tot: el cor i l'ànima. Llavors, al final, quan arribem al cim i creiem que ja ens pertoca una temporada de descans i de baixada, ens morim.

Espiral de caiguda i retrocès

Es presenten dies d'espiral. L'any vell, amb la seva freda presència, esdevindrà un suau company de caiguda, s'associarà per molt temps amb una abscència, amb un rau-rau, com de gana, al cor. Qui té sentit comú sap quan ha de caure fins el fons i tocar el vòrtex amb les mans, ofegar-se d'una vegada per totes. Altres prefereixen el llarg camí de baixada, la sensació constant de mareig, l'esperança d'un cop d'aire calent que els faci saltar, com un electró neguitós sotracat per un fotó de llum energètica, fins una òrbita espiral més alta per, des d'allà, tornar a iniciar el descens.

Dimecres de cendra

Avui és un dimecres cendrós al cel, com si el sol no ho tingués del tot clar i s'estigués replantejant la seva decisió de sortir. Potser que, abans no acabi el dia, vegem com el sol torna enrere i desfà el camí fet pel cel i es pon per l'est enlloc de l'oest. Donada la disbauxa climatològica que acompanya aquesta tardor, amb un repartiment a l'atzar de dies freds i calorosos, de ventades i de tramuntana procedent del Sahara, qualsevol cosa és possible. Mantinguem-nos oberts a l'imprevist, doncs. Avui, a més, posaré el missatge així, amb la lletra pelada i seca com una fulla d'enciam deixada a la intempèrie de la gebrada, sense foto.

Un corb negre

És una noia que, quan vol, crida els corbs. Li diuen la noia dels corbs, Ravenlady. Sovint somia desperta i, en somnis, crida les aus amb paraules silencioses que es perden entremig dels sentits, entre el gust i l'olfacte o, potser, entre el tacte i la percepció extrasensorial. Els corbs la senten, però. Sigui on sigui, quan els crida, una munió de plomes negres apareixen al seu voltant, li difuminen els traços, com si passéssim vigorosament la punta dels dits per sobre d'unes línies negres de carbó pintades en un paper. El batec de les ales dels corbs desfà la seva figura, la des-construeix extremitat a extremitat, la torna etèria, tel·lúrica, com un fantasma. Quan per fi els corbs s'enlairen cap al cel i l'espai s'allibera de negror, la noia ja no hi és. Després, o simultàniament, la veuen en un altre racó del món.