Llums i camins

Jayne's Blue Wish

(Tom Waits/ Kathleen Brennan)

The sky holds all our wishes

The dish ran away with the spoon

Chimney smoke ties the roofs to the sky

There's a hole overhead

It's only the moon

Will there ever be a tree

Grown from the seeds I've sown

Life is a path

lit only by the light of those I've loved

.

.

Tom Waits, en la seva saviesa de músic i poeta de club novayorqués, o de "bareto" de carretera de Los Angeles, o "d'antro" d'striptease de Minnesota (entre actuació i actuació, entre la Jackie Brown Eyes i la Jenny Silky Legs), ens il·lustra, una vegada i una altra, sobre el sentit de la vida. Així, avui, ens diu: "la vida és un camí, il·luminat només per la llum d'aquells que he estimat".

La papallona caòtica

La teoria del caos ens diu que una papallona mou les ales a la costa est del Japó i provoca un huracà a Nova York. El batec de les ales d'aquesta papallona trenca de socarrel la causalitat, la relació causa-efecte, i mou el món en una direcció que fins llavors no s'hauria considerat ni probable, ni possible, dins les lleis de la física. Es una teoria que ens fa somriure de tristesa davant de cadenes d'esdeveniments com la següent: Vaig al dentista i m'obturen un queixal - anem amb la colla a sopar a un lloc on no solem anar ja que només puc menjar coses toves - en aquest lloc, per a fidelitzar la nostra presència, ens regalen un flamant encenedor - com que no fumo, poso l'encenedor al servei d'encendre el fugó de gas - un dia l'encenedor falla i no me'n dono compte i crec que he encès el foc - explosió posterior. Novament, l'existència és tan lleugera que pot enlairar-se amb la corrent d'aire generada per les ales de la papallona.

OrtoKardia

Ara que està de moda apadrinar paraules, jo en voldria apadrinar una que, de fet, crec que és neologisme. Es tracta d'OrtoKardia

"En què consisteix aquest procediment?", pregunta l'home dels ulls plorosos.

"Ha sentit a parlar de l'ortodòncia?", respon amb una nova pregunta el senyor de la bata blanca immaculada.

"Es allò de les dents, no? Per posar-les al seu lloc si estàn desalineades."

El doctor fa que sí amb el cap. "Doncs l'ortokàrdia és molt similar. Agafem uns ferrets i uns cargolets molt fins, poden ser transparents si vostè està disposat a pagar una mica més, i els collem a cada un dels trossos en què està trencat el seu cor. Per què,... vostè té el cor trencat, oi?"

"Suposo que si em mira els ulls no tindrà gaire dificultat a comprovar que així és. Què no ho veu que gairebé no puc respirar? Que la metralla del cor m'ha penetrat als pulmons, a la panxa, a les cames, al mig del cervell...."

"Aquests són els símptomes,... sí. Es com si la tristesa es solidifiqués dins la seva ànima i volgués arrossegar-lo fins el fons de l'infern, descobrint més i més cercles, territori verge i inexplorat fins i tot pel gran Dante." El doctor, lògicament, també parla per experiència.

"I fa mal l'ortokardia?"

"Obviament que fa mal. I no és una tècnica massa depurada encara. I per res del món és instantània, no m'agafi una falsa idea ara i em vingui després a demandar danys i perjudicis. De fet, abans de començar, li faré signar un consentiment informat, si no li sap greu".

"Així no el tindré arreglat, sense que es noti res, en dos o tres mesos".

El doctor no respon, només fa un petit somriure, com si hagués volgut afirmar que era un il·lús però no hagués gosat. Cal respectar els pacients, el codi deontològic de la professió així ho il·lustra. Després, però, s'ho repensa i diu: "Miri,.... anant bé en tenim per mig any o un any, ja veurem. I quan haguem acabat encara li quedaran les cicatrius que marquen, com si fos un mapa, els llocs on el cor es va trencar. Aquestes cicatrius no se'n van mai. Es morirà amb elles,... bé,... amb elles i amb les que vindran després, que segur que n'hi haurà moltes més."

"Després de dir-me el que em costarà el procediment, ara va i m'explica que tampoc no em quedarà el cor blanc i impol·lut com abans."

El doctor novament somriu. Està pensant d'on carall els treuen els pacients ara. Quina innocència i frescor que destil·len. On han estat fins ara, dins de l'ou encara?

"Adoni's, si li plau, que són precisament les cicatrius les que confereixen bellesa al cor. Cada cicatriu és una història, és amor o desamor, és dolor o record, és tristesa o alegria. Cada cicatriu fa que el cor sigui més interessant, més complex, més difícil d'estimar però impossible d'oblidar."

"Quan comencem, doncs?"

"Veu aquest ferret tan afilat que tinc aquí a la mà?.... ara estiguis ben quiet,.... així, així....."

Determinisme o lliure voluntat

Un dels temes que més em preocupa, (i darrerament tinc capacitat per a preocupar-me de molts temes,... que diguin que els homes no podem ser multi-tasca), és la dicotomia entre determinisme i lliure voluntat. És a dir, malgrat que, en aparença, ens movem en la direcció que nosaltres volem, no hi ha, en realitat, una força suprema (diguem-ne destí, o divinitat, o causalitat, o força còsmica) que ens guia, molt sútilment, cap allà on ella vol? I no parlo del determinisme entès com a fatalisme, en el que, fem el que fem, des del naixement que portem un petit nan a les espatlles que ens dirigeix amb una brida a les dents i amb un tapa-ulls a banda i banda del cap. Parlo de què, a partir d'un present (que vivim) i d'un passat (que hem viscut), el futur esdevé un sequitur, una direcció lògica inescapable. Amb aquesta reflexió, però, no invento la sopa d'all. En podreu trobar coses aquí amb abundància. Jo, particularment, al llarg de la vida he sofert una sèrie de coincidències o de casualitats tan peculiars que m'han dut a inclinar-me cap a aquesta tendència filosòfica, m'han conduït a rumiar sobre la insostenible lleugeresa de la vida (amb permís del Kundera per la transgressió). Un pas més endavant i ja estaríem parlant del tema Matrix, i aquí us emplaço cap el blog germà del company Antitot, vdeviolencia, que trobareu enllaçat aquí a la dreta.

Tensió i deformació

Avui seré breu, només una reflexió: si apliquem una força sobre un cos (físic, o metafísic) ens apareix una deformació, de manera que el cos s'amotlla a la força aplicada. Quan deixa d'actuar aquesta força o tensió, poden passar dues coses: el cos pot recuperar la seva forma original, i llavors diem que ha tingut una actitut el·làstica; o el cos pot romandre deformat permanentment, i en aquest cas indiquem que el comportament ha estat plàstic. Moltes vegades, però, les dues coses passen alhora, de manera que ens apareix una certa deformació permanent que no acaba de recuperar-se mai del tot o que recupera de manera molt lenta i progressiva (llavors diem que el component viscós és significatiu). Tot això, obviament, pot aplicar-se a les relacions personals, i d'aquí el motiu de la reflexió. Pensem si sóm més el·làstics, plàstics o viscosos....

Relacions bidimensionals

Si els éssers humans fóssim de dues dimensions, la nostra forma seria la d'un cercle. I el nostre moviment, generat per l'atzar, ens portaria d'una banda a l'altra de la geografia del pla pel que ens mouríem. Sovint ensopegaríem amb altres cercles, de diferents tamanys i colors, altres éssers humans de diversa trajectòria. Moltes vegades passaríem de llarg, com a molt compartiríem un lleuger fregament tangencial. En algunes ocasions, però, els cercles s'intersecarien, s'introduirien l'un dins de l'altre (i no em refereixo a qüestions purament sexuals, si bé aquestes també farien acte de presència). El moviment aleatori dels cercles intersecants continuaria actuant, però, i no sobre el conjunt agrupat, sinó sobre cada cercle individual. El temps d'intersecció estaria regit, doncs, pel mateix atzar que governava l'espai intersecat. Els arcs i les sagetes, en circumstàncies molt especials, formarien un caleidoscopi de colors.

Monstres raonables

No costa gaire d'admetre que, realment, la raó engendra monstres. I no només la raó, sinó també el record, l'esperança, l'angoixa, la por. Sota el llit no hi ha mai res que no sigui un grapat de pols i volves dels mitjons però, si volem, podem fer-hi aparéixer el monstre més terrible que la nostra imaginació pugui dibuixar. Només cal que ens estirem sobre el llit i abaixem la barrera. Només cal que desinhibim aquells pensaments que durant el dia, amb la llum i la claror, portem arraconats al fons de les circumvolucions cerebrals. Llavors els monstres creixen, ens inunden, se'ns mengen de viu en viu però només una miqueta, de manera que l'endemà poguem tornar a jugar a ser Déus i a crear-los del no res, o d'un grapat de pols i de volves dels mitjons. I, ben pensat, som nosaltres els monstres de Déu? Ens creà Ell també de pols i volves de mitjons, un dia en el que abaixà la barrera de les seves pors particulars? Hi ha algun procediment, legal, per a desfer-nos de la raó i aniquilar d'una revolada tots els monstres? És més, si eliminem els monstres, podrem menjar-nos les seves galetes? Si nosaltres som els monstres de Déu i, alhora, també esdevenim creadors dels nostres propis monstres a sota el llit, poden els nostres monstres de sota el llit crear, al seu torn, més i més monstres, en una espiral monstruosa que arriba a l'infinit? Un monstre dins un monstre dins un monstre dins un monstre.....

Els altres

Han existit pressions considerables per a defensar l'equidistància espiritual d'aquest blog i mantenir, així, l'equilibri entre la claror i la foscor. Per tant, convé dedicar unes línies als Altres.

L'eterna lluita entre el bé i el mal esdevé, sovint, efímera, transparent. Deixa de ser un intercanvi de cops d'espasa i de trident, un entortolligament d'ales sedoses i ales membranoses, de banyes i cabells rinxolats, per a convertir-se en una abstracció, en un simple concepte, en una idea. Els actors desapareixen en un esclat de llum i el camp de batalla, desert, només soporta el pes de les ombres dels convenis socials, d'una particular educació, d'una cultura que, dins l'edat geològica del planeta, només és un breu badall de fragilitat infinita.

Angels

Si la pau, la bellesa, la melangia, la tristor i l'amor poguessin personificar-se, esdevenir no ja carn i ossos sinó pedra, figura, escultura, imatge,.... no seria un àngel la fisonomia que adoptarien? I després ens volen fer creure que els àngels no tenen sexe? I els dimonis, en tenen ells de sexe? Jo m'imagino Llucifer amb sexe, què voleu que us digui. I,... seguint amb aquest raonament,.... no són els dimonis àngels caiguts? En quin moment de la caiguda prengueren consciència de la seva sexualitat? Fou precisament la seva caiguda una simple conseqüència d'un increment sobtat de la seva massa corporal? Quina és la causa i quin l'efecte? Quin és l'ordre lògic de la tempesta? Com és que sigui més fàcil d'obrir una capsa i escampar els seus continguts pel terra que no pas de recollir aquests continguts i retornar-los a l'interior de la capsa? Com és que l'entropia de l'univers va sempre en augment? Els àngels cauen i, quan ho fan, esdevenen entròpics.

Plom i Or

Els alquimistes cercaven la pedra filosofal (com el Harry Potter), aquell mineral de propietats màgico-esotèriques que oferia, d'una banda, la possibilitat de transformar plom en or i, d'una altra, l'eterna joventud.

Si mirem la taula periòdica (suposo que tots els lectors d'aquest blog en teniu un exemplar sobre la tauleta de nit), veurem que transformar or en plom és molt més senzill que la transformació inversa. De fet, en un procés de fusió nuclear com el que té lloc a l'interior del Sol, dos hidrògens esdevenen un heli. Sempre s'avança en la direcció dels elements més pesants, amb més quarks en els nuclis atòmics. I el plom en té més que l'or. Per a trasmutar plom en or caldria, doncs, un procés invers, una fisió nuclear que, amb pedra filosofal o sense, crec sincerament que estava fora de les capacitats tècniques dels alquimistes.

Pel que fa al tema de l'eterna joventud, si mirem un atlas de fisiologia humana (de ben segur tots els lectors en conserveu un exemplar sobre la nevera), veurem que aquesta només apareix en casos excepcionals, relacionats amb l'aplicació de forces galvàniques molt poderoses (bàsicament llamps), acompanyades de la ingestió de quantitats importants de moscatell. Així, els que preparin el Carnaval de Solsona ja tenen la segona condició assegurada i només cal que surtin al terrat de casa seva i esperin a què els caigui un bon llamp al cap.

I amb aquesta entrada podreu apreciar una petita distensió en el caràcter filosòfico-aburrit d'aquest blog que espero que els lectors més fidels (si és que en tinc algun) sabreu perdonar-me. Què voleu que hi faci? Avui estic content!!