Imaginem-nos en un cotxe, a altes hores de la nit, en una carretera plena de revolts tancats i canvis imprevisibles de pendent. Mantenim la màxima atenció a la carretera, a la línia blanca, sempre contínua, que ens guia el camí a seguir. Fins que entrem en una regió de boira molt espessa, d’aquelles que gairebé poden tallar-se amb el ganivet. Fa estona que portem les llums llargues ja que és una zona força boscosa i no podem refiar-nos de què ens surti una guineu o un porc senglar i se’ns posi al bell mig de la carretera. En el moment que el cotxe entra a la boira, però, s’esdevé una paradoxa, que és el motiu d’aquest escrit i que és el punt de reflexió que voldria deixar aquí: a la boira hi veiem millor amb les llums curtes que amb les llargues. Cal, doncs, que, quan ens trobem en una època boirosa de la nostra vida, posem les llums curtes o, el que els anglesos anomenen, més encertadament, low beams, és a dir, llums baixes, llums que s’amorren més al terra que les high beams? Cal que no mirem més enllà, sinó que ens deixem guiar per la llum que il•lumina el terreny que ens és més proper, el més conegut? El problema s’esdevé quan cada vegada fem servir llums més curtes, més baixes, fins arribar a utilitzar una llum que només il•lumina l’interior del cotxe. Allà, potser, només serem capaços de veure-hi foscor.
10 comentaris:
Aprofito per fer el primer comentari: tenim fins dilluns per a destrossar aquest blog i posar-hi els comentaris compromesos que volgueu,... fins llavors no crec que pugui revisar-lo (però mai n'estareu segurs, ja que potser podré convèncer algú que em deixi un portàtil i un wifi). D'altra banda, si l'avió s'estavella (com fa dies que vaig pronosticant), no em recordeu pels defectes sinó per les virtuts (que no en tinc gaires) i perdoneu-me si, quan passeu per davant de la meva tomba, no m'aixeco a saludar-vos. Busqueu-me a Nali.
Ara és la nostra!!! Que tothom aprofiti a escriure el que li sembli, que total, aquests dies no hi haurà censura.
I per cert, xato, on dius que t'hem de buscar? A Nali? No sabia que t'apassionés tant el món de la bugada, jeje (www.nali.co.uk)
Ara en sèrio, que tinguis un bon viatge.
Avui no estic inspirat/da. En algun altre moment escriuré alguna reflexió referent a l'entrada al blog.
Jo penso que tenint com tenim la possibilitat de triar entre llums curtes i llargues, posem les que més ens convinguin, perque per molt que diguin, davant d'una boira espessa, qui no prova les llargues encara que sigui per adonar-se'n que hi veu menys? doncs igual a la vida. davant un conflicte et pots decidir per mirar cap al futur o quedarte al present. si el futur està emboirat doncs et quedes al present, no sense mirar al futur pròxim, ja que si tenim aquesta possibilitat, no la deixarem de fer servir. pero tampoc es bo quedarse amb les llums tant curtes que nomes il.luminis el passat immediat, perque això si que de ben segur farà que t'estabellis. sempre s'ha de mirar endevant i amb la intesitat regulable segons ens interessi en cada moment. i si no saps que et convé, doncs ves provant. Que tinguis un bon viatge, poeta... i no t'engatis gaire...
Amic Poeta, jo també comparteixo la visió de la Dama del Nord. Sempre s'ha de mirar endavant. Encara sort si la boira t’enxampa en una carretera marcada per la línia contínua... almenys així, encara que no puguis veure gaire endavant, tens una referència i pots saber que, si més no, no has sortit del camí. Quan la boira és massa espessa no tenim altre remei que centrar-nos en el present, en el que tenim més proper, perquè tot i que potser la carretera i el paisatge que s’aproximen, siguin d’allò més agradable i bonic, ara mateix la boira no ho deixa veure. De totes maneres, però, de tant en tant s’han d’anar posant les llargues, per comprovar si encara quedem enlluernats pel reflex/dispersió de la nostra pròpia llum, o si pel contrari, de mica en mica, es van obrint clarianes. Els bancs de boira es dissipen de cop, amb la qual cosa cal estar alerta perquè en el moment menys pensat et trobes fora de la boira. Qui no ha passat algun cop per algun túnel del temps? I amb això no vull dir el temps cronològic, m’estic referint al temps meteorològic. Segur que en moltes de les carreteres per les que habitualment passem, ens hem trobat algun cop que circules cobert de boira, travesses un túnel, i a l’altre costat fa un sol esplèndid. La vida també funciona més o menys així.
M
El fragment que us escric a continuació no té res a veure amb aquesta entrada al blog, però ho he llegit avui, i em ve de gust compartir-ho amb tots vosaltres. Espero que us agradi.
Pertany a llibre “L’ofici d’home” d’Alexandre Jollien:
“Quan regna la solitud, la desconfiança i l’angoixa, el món pren un caire funest que només una llarga tasca de reformació aconsegueix dissipar, a poc a poc. Aleshores, entrar a l’escola de la vida vol dir despullar-se, immergir-se en el passat per treure’n mil ensenyaments, deixar el feix del fracàs, el pes de les traïcions. Convé reconsiderar les febleses amb una indulgència exigent. D’aquesta manera, després de repassar tot el que les nostres joves orelles han sentit, sospesar tots els valors per guardar-ne només aquells que fan créixer, valorar amb astorament les sorpreses i les riqueses que habiten un cor, estarem preparats, potser, per assaborir les alegries i per afrontar les penes amb una lleugeresa formativa.”
M
Company Poeta, i si la clau resideix no en les llumes curtes, arran de terra, sinó ls llums enfocades cap a dins del cotxe (com insinues)?
Quan un entra a la boira, com que no pot control·lar l'escenari ni els personatges que l'habiten, el millor és que un ho afronti valentment, que es miri a si mateix per entrar a la boira i penetrar-hi amb la màxima predisposició possible...pq sap??
La majoria de fenòmens de la nostra vida provenen del nostre entorn i esdevenen incontrolables; per tant, és important afrontar aquests esdeveniments amb la barra d'energia al màxim, que això si que depèn de nosaltres...
I ja callo, que dic tonteries...
Quin fragment més encertat M, es ben bé el reflexe de la mateixa vida d'aquells que la mirem amb optimisme malgrat les adversitats.
Amics, lectors, ànimes errants, poetes de pa sucat amb oli, ja he tornat. Malauradament l'avió ha fet el que caracteritza els de la seva espècie, i.e. volar. Com sempre em passa, només fa 4 dies que sóc fora però em sembla que faci un any! Han estat 4 dies intensos, d'esgotament físic i mental, d'extrospecció (a diferència de la instrospecció a la que dedico part important de l'existència, darrerament). M'he refrescat en l'aire fred del nord i m'he submergit a les Guinness. No sé si he tornat millor o pitjor que quan vaig marxar, si més alegre o més trist. Potser una mica més valent, això sí. Sigui com sigui, moltes gràcies pels vostres comentaris i reflexions. Per cert, Nali és a Noruega, a mig camí entre Bergen i Oslo i el lloc més preciós que he vist en la meva vida. Els 30 o 40 minuts que vaig passar a Nali voldria que es repetissin sempre (això seria el cel per a mi,... on es pot vendre l'ànima per aconseguir-ho?)
Malauradament no hem tingut el valor de sabotear-te el blog i infestar-lo de comentaris decadents i decrèpits per, un cop tornessis, et fotessin martellades que et conduguessin cap a la petaca de whisky, el revolver i cop de dir al percutor..però ja sabem que per a tu, estimat Poeta, el suicidi no es prou dramàtic;P
Ostres poeta quina enveja em fas... tinc mono de viatjar!!
en fi sobre la boira... mentre hi ha llum sigui quina sigui hi ha esperança... i fins i tot si la llum de dins del cotxe s'apagués tanca els ulls i imagina un sol radiant, de ben segur que quan els obris la boira se n'haurà anat!! Tot acaba passant fins i tot els fenòmens més obscurs dels nostres dies!
Xtonets!!
P.S. I si cal atura al cotxe deixa la carretera de banda i comença a córrer cap on vulguis deixa't guiar per tu mateix que segur que acabaràs a bon port encara que no t'ho sembli. Apa ja he dit prou tonteries per avui!!
Publica un comentari a l'entrada