Maledicció

“Quantes classes de malediccions hi ha?, va preguntar el cavaller d’armadura fosca, folrada per dins de pell de camell asiàtic.

“Tantes com vulguis i sempre segons el que estiguis disposat a pagar per elles”. El xaman era un home vell i feixuc, desgastat per la vida i d’extremitats fluïdes. Un defecte de naixement l’havia marcat com a xaman de les terres sòbries del nord. De petit aprengué ràpidament l’art de la invocació i la nigromància i, sobre tot, la ciència de la retòrica. Més gran cregué necessari fomentar la seva deformitat amb l’acumulació de nombrosos anells a la segona falange dels dits.

El cavaller havia causat un gran enrenou a la petita agrupació d’edificacions de fusta i de fang. Els més vells recordaven, amb la terror amplificada de l’escena repetida, en malsons, una i altra nit, les llargues columnes de guerrers que havien travessat les muntanyes nevades per endur-se ramats i cremar pallers. Aquells cavallers, però, portaven armadures lluents, amb capes vermelles al vent i muntures fermes, negres, d’ull viu: cavalls de guerra. El personatge que seia davant del xaman era trist i noble, amb ulls melangiosos i molt intensos.

“Et puc pagar bé si la feina és ben feta”. El cavaller sostenia, a la mà dreta, una bossa de cuiro mastegat.

“La meva feina és, sempre, ben feta. Si no ho fos ja no seria viu”.

“Encara sóc a temps de matar-te”. El cavaller alçà els ulls i mirà el foc.

“Estic molt més preparat que tu per a morir però sé que tu moriràs molt abans que jo. Ara només l’odi et fa viure. Quan aconsegueixis el que vols de mi la teva pròpia ràbia desinflarà la poca vida que et queda”.

“No et creguis amb dret d’escriure el meu destí”. Novament una amenaça.

“Només reconec el meu deure de llegir el que ja està escrit. Tothom, quan neix, porta un llibre blanc sota l’ànima. Cada pàgina s’escriu a poc a poc i és la vida qui l’escriu. Només pot escriure’s una pàgina cada vegada, la pàgina del futur immediat que va darrera del present viscut. La resta del llibre no porta cap anotació. És blanc com la nit sense estels”. El xaman parlava sense gairebé moure els llavis.

“I és en aquesta pàgina on has vist la meva mort?”

“La mort sempre la veig reflectida als ulls. Al destí només puc llegir-hi les causes i les conseqüències de la mort. Res més insignificant que això”.

“Creus, doncs, que la meva mort serà merescuda?”

“Gairebé totes les morts ho són, de merescudes. Sempre hi ha raons per a justificar una mort i tot depèn del punt de vista de qui vulgui justificar-la. En el teu cas la mort et vindrà a buscar quan tu l’estaràs esperant”.

“És trist esperar la mort”.

“Sempre és trist d’esperar un esdeveniment trist”.

El xaman conversava mentre, amb les mans, treballava una peça de cristall, donant-li mil reflexes i polint totes les arestes irregulars. El foc esqueixava la pell negra d’un tronc d’alzina. A fora, a les fosques, la gent respirava sense fer soroll. El cavaller mirava les mans del xaman i callava. Ningú no va interrompre el silenci.

“Estar segur de voler el que vols?”

“Tant segur com podré estar mai de cap cosa”.

“La teva muller patirà molt i no podrà suportar la mort del seu amant”.

“Sóc conscient del dolor que vull causar amb la meva decisió”.

“Però la teva muller t’estima”.

“Ningú pot estimar dos homes alhora i no trair-ne un amb la mirada”.

“No crec en el que dius”. Una pausa. “Malgrat tot, respecto la teva fermesa”.

“Faràs el que et demano, doncs?”

“Si”. Fou una afirmació seca i tallant com un ganivet. “La seva pell es desfarà, a poc a poc. Li sortiran grans butllofes inflades al coll i semblarà que vagin a esclatar. La seva recuperació serà lenta i els seus familiars i amics celebraran amb joia la seva millora. La recaiguda serà instantània i brutal. S’arrencarà els ulls amb les ungles. El dolor serà salvatge, insuportable, inhumà. Demanarà a crits la mort però la mort se’l mirarà amb fàstic i no voldrà abraçar-lo”.

Silenci.

El cavaller obre ulls plens de llàgrimes.

Silenci.

S’aixeca, llança la bossa de pell mastegada als peus del xaman. Marxa cap a l’oest. Cap a Camelot.