Nit Eterna

Tota la nit aquella remor insistent que no el deixa dormir, aquell xiuxiueig mal pronunciat que li fa posar els pèls del clatell de punta. Tota la nit aquella foscor artificial que deixa passar un fil de llum per sota la porta metàl·lica de la seva cel·la. Tota la nit observant aquella escletxa de llum, veient-hi ombres irregulars, un moviment continu de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta, un etern anar i venir que li omple el cap de tota mena de pensaments que, a la foscor, s’amplifiquen i foragiten el son.

De bon matí els seus segrestadors li portaran una mica d’esmorzar: una llesca de pa sec i un tros de formatge, sovint un got de llet freda. Més tard, una peça o dues de fruita i uns quants ossos mal rostats. De vegades s’aturaran i li tallaran les puntes de la barba i les ungles més llargues de les mans i dels peus. Se n’enduran l’orinal si ja està ple. Li deixaran una mica d’aigua per a rentar-se la cara i per a beure. Tancaran la porta i tornarà la foscor només il·luminada per la franja de llum de sota la porta.

Els seus segrestadors són nans. Els ha vist moltes vegades al llarg dels anys de captivitat. Són tots iguals i n’hi ha molts; li seria impossible de decidir quants n’hi ha exactament. Potser trenta, potser dos-cents cinquanta. No li arriben ni a la cintura si es posa dret, encara que la seva barba i el seu barret verd els fa semblar més alts i potser més violents,... si provés d’escapar-se. De fet, ho ha pensat moltes vegades, de provar de fugir: aprofitar el moment en què li obren la porta per a saltar d’una revolada, tombar els nans més propers i engegar a córrer escales amunt. Escales amunt ja que està segur que el tenen tancat en un soterrani, en una cova natural enterrada a la profunditat del món. Ho sap perquè cada any, quan torna de la Nit Eterna, li posen una vena davant dels ulls i li fan baixar molts graons agafant-lo de les mans. Fins i tot els ha comptat: tres-cents seixanta-quatre.

Els nans treballen nit i dia. Sense aturar-se mai a descansar. O, tal vegada, hi ha encara molts més nans i treballen per torns impossibles de distingir els uns dels altres. Tots treballen cantant, produint aquell xiuxiueig que tan li entra dins del cap a còpia de sentir-lo setmana rera setmana, any rera any. Construeixen objectes de plàstic, de cartró, de fusta, de metall. Aparells electrònics i enginys mecànics. Ho fan tot amb les seves mans minúscules d’urpes punxegudes com tornavisos. Ho controlen tot amb els seus ullets negres, bellugadissos, lleugerament miops.

Ell es distreu mirant com les ombres passen per sota la porta i recordant els prats verds que havia vist de jove, abans que el fessin presoner. Gairebé li sembla recordar un primer amor si no fos per la tenebrositat plena d’insectes de la seva cel·la.

Però el pitjor no és la captivitat. El pitjor de tot plegat és la Nit Eterna. Aquella nit, un cop l’any, els nans entren al seu cau, li arreglen una mica la barba i els cabells i el fan vestir amb roba molt llampant, aprofitant, quan està despullat, per a rentar-lo de cap a peus amb aigua gelada, fregant-li bruscament les parts més sensibles. Li lliguen la vena davant dels ulls i el condueixen fins la superfície glaçada, plena de neu i d’estels. Allà tremola de fred i de terror per les bèsties que l’esperen, per les banyes que amenacen qualsevol intent d’evasió.

Els nans el fan pujar dalt del trineu carregat de paquets, de bosses i de regals. Són els objectes que, amb tanta alegria, han fabricat al llarg de tot l’any amb les seves ungles de tornavís. Són les nines, els trens elèctrics, les consoles de videojocs i els taulers d’escacs que han construït mentre xiuxiuejaven distretament la seva cançó de bressol.

La Nit Eterna el portarà fins al costat de tots els nens i nenes del món, quan dormen i el temps s’atura, sota la mirada atent i sempre desconfiada dels rens de banyes descomunals. Cada nen i nena rebrà un regal, un petit detall de l’assortiment que els nans han dissenyat especialment per a ells. La Nit Eterna del 24 de desembre que, amb el rostre il·luminat per l’escletxa de llum, veu acostar-se inexorablement. La nit que acabarà, com cada any, quan els nans tornin a entaforar-lo a la seva cel·la d’ombres distants i insectes insitents.

Ho.

Ho.

Ho.

Neil Gaiman, espero que em perdonis.... (per cert, Bon Nadal)

Prismes

L’absent-estèsia local de la tarda em fa veure papa-ll(e)ones negres al voltant dels ulls, ales esteses a l’aire calent que s’enfila dels intersticis del radiador, em di-fum-ina l’esperit i l’estavella del dolor que tot just traspua anells de per-fum blau grogós per sota el nervi trigemin. Les figures geo-mètriques que m’envolten, la taula, la pantalla de l’ordinador, els diplomes porosos i evaporats de la paret, els discs compactes, perden el seu caràcter euclidià, tergi-vers-en minúscules proporcions de la seva identitat a espais de dimensions superiors, pròximes al mateix acte creador. Són diverses les longituds d’ona que m’omplen les retines, no només visibles, sinó també ultra-violades i, si miro de reüll, hi penetren lascivament, de(s)biaix, els vermells irisats del raig gamma més inestablement còsmic, o cosmopolita. The shadows have just tried to overpower me into submission but I keep on writing, furious fucking fingers like a flash on the front surface of frequency (hav’ I told u I lack a tooth?). Pungents aromes orgànics, sabors curulls de diafragmes oberts com el cel de Minnesota, glàndules que recompten ex-cre(a)cions acíniques, una rere l’altra, esdevenen un vòrtex cito-plasmàtic de verticalitat estalag-mítica: un simple pas més endavant i tot trencaria el mirall i sortia a l’altra banda, cauria de panxa a terra a una habitació naturalment masculina, lògicament ordenada, hiperbòlicament real.

Another Raindog Walking the Blues

Com sol passar, l'any vell empeny el nou i el Tom Waits retorna a la meva vida, ara que fa poc més d'un any de la publicació del seu magnífic triple Orphans. Vull fer-vos-en partíceps, conscient com sóc de la desconeixença d'aquest personatge desencaixat de veu arrossegada, de la reticència lògica i natural a entrar a la seva música, dels prejudicis que la seva figura eclèctica pot suposar dins del mainstream de la música. Així, per si en teniu ganes, us deixo tres petites joies. La primera és un directe de On the Nickel, del seu disc Heartattack and Wine; la segona una peça tristíssima del Alice, anomenada Poor Edward; finalment, una actuació al show del David Letterman, amb entrevista posterior (que no té desperdici) i All the World is Green, del seu Blood Money. Espero que li doneu una oportunitat i que us deixeu captivar pel que, per mi, és un dels grans genis musicals de les darreres dècades. Com sempre, però, la vostra opinió pot divergir.

Fulles blanques de tardor

Surt al bosc a caminar, respira l’aire de la tarda, fresc sota el sol, una mica minvant, cobert d’un cotó fluix de núvols de transparència i densitat indefinides. Passa el palmell de la mà per l’escorça trencadissa d’un pi, els peus silenciosos sobre la catifa vegetal. Les fulles són minúscules en aquesta solana, tenen l’amplada de l’angle que conforma l’escletxa entre el bé i el mal, els arbusts ressecs augmenten la sensació de solitud: són argelagues, de floració groguíssima, ran de primavera. Li cal cercar una obaga, un racó més humit on els arbres persegueixin la fotosíntesi amb el delit d’un infant perseguint un gatet, on les fulles siguin sucoses com un mango ben madur. Segueix la costa avall, doncs, i s’endinsa en un sotabosc molt diferent, hermètic, com una secta cismàtica medieval. El xiuxiueig del riu el distreu per uns instants del seu objectiu però aviat continua caminant, ara amb les mans a la butxaca ja que comença a notar una mica de fresca. Els arbres són més alts aquí, competeixen per un raig de sol, una selecció natural que, amb les generacions vegetals, gairebé els ha conduït a tocar el cel amb les fulles, a esdevenir un i tot amb la divinitat de cel·lulosa que els vigila de molt amunt, C6H10O5. Molt aviat es topa amb el que estava buscant: una fulla enorme, caiguda d’un dels arbres més esvelts d’aquell bosquet. Encara conserva part de la seva verdor, però el color es fa més mústic cap als extrems. Amb cura s’ajup, escoltant com li espeteguen els genolls, i, molt lentament, amb reverència, aixeca la fulla. Confia trobar-hi un conte allà, arrapat sota la verdor, amagat de la intempèrie i dels petits i mesquins ulls dels escriptors de pa sucat amb oli: no n’hi ha cap. Decebut, es torna a posar les mans a les butxaques i s’encamina cap a casa per a preparar-se un té de mitja tarda.

Sistema Binari

Dos sols s’enfonsen al mar, un mar d’una verdor que recorda l’òxid que es forma sobre una moneda de coure antiga, deixada a la intempèrie. L’esfera ovalada del primer degoteja llàgrimes de color i de foc sobre l’aigua, forma un conus de llum que talla la llesca de mar fins arribar als ulls del personatge que seu en una roca, més enllà de la platja deserta.

El segon sol, més petit i menys intens, és alt encara a l’horitzó, ofereix prou claror com per a definir les ninetes líquides de l’observador, la pau dibuixada al rostre. Un grup d’aus retalla el cel en geometries cuneïformes d’escriptura magnètica i la figura alça el cap un moment, segueix el seu vol fins que es perden dins el bosc densíssim de la seva dreta, enmig de la cridòria cacofònica que albira la nit que s’atansa.

La petita cabana expel·leix una columna de fum pràcticament transparent, un simple sospir que arrossega una certa flaire de peix acaronat per la flama. A través de la porta o, sovint, per alguna obertura lateral, s’aprecia el moviment d’una altra figura dins la foscor bellugadissa de les quatre parets de fang i de troncs, sota el sostre de fulles amples com la universalitat de la fotosíntesi. Ben aviat s’encendran petites fonts de llum dins la cabana, gots de cristall replets de la substància fosforescent que neix en una cova a dos dies i mig de camí des de la platja.

El primer dels sols pràcticament ha desaparegut ja, creant una tangent interna amb la corba del cinquè planeta d’aquell sistema binari. La figura seu i contempla els estels que comencen a aparèixer sobre seu, una infinitud de cuques de llum teixint diagrames a la negror creixent del firmament. Observant el cel de cua d’ull s’espia el curs de la Gran Nau, la major concentració d’estrelles que constitueix el tall transversal de la galàxia. Milions i milions d’estrelles i milions i milions de galàxies, més enllà, lluny de la capacitat de resolució visual de la figura que seu i reposa i mira amunt amb els ulls molt oberts.

“Què fas, que no vols venir a sopar?”, crida una veu des de dins la cabana, on tot just ara la il·luminació reflecteix un personatge de mans amples i cabells llargs i rinxolats.

“Ara vinc”, respon l’altra figura que seu a la roca. S’aixeca i camina fins la cabana, el seu perfil esvelt es retalla a la porta un instant. Després desapareix a l’interior.

“Què feies allà fora?”

La conversa es desfà a la foscor i a la xiscladissa d’ocells del bosc que comença més enllà de la cabana i, nosaltres, en allunyar-nos de la llum fosforescent, ja no compartim més paraules de les que es pronuncien. Només, en un darrer instant, notem més que no sentim la resposta:

“Pensava si, de totes les estrelles que es veuen al cel, n’hi haurà alguna com les nostres, que tingui una planeta amb vida intel·ligent capaç de fer-se preguntes com aquesta”

MM

L'Antz en té la culpa, l'Antz en té la culpa, l'Antz en té la culpa.... l'home de la samarreta estripada, les dues costelles enfonsades i el trau al front anava repetint la lletania mentre s'encaminava cap al cotxe que l'hauria de conduïr cap a casa a altes hores de la nit. Confiava que les forces reguladores del trànsit no l'aturessin aquella vegada, que ningú no molestés el seu trajecte fins el seu cau, que els seus ulls pintats de negre no delatessin la regressió hipnòtica que suposaren aquelles dues hores de concert, la visió de les mateixes profunditats de l'espiral, el retrobament amb Cthulhu a l'arquetípica foscor de l'inici de l'existència, i la del final. Un espectacle romà però vist des de l'arena del circ, els cocodrils del zoològic sense el vidre de protecció.... L'Antz en té la culpa, l'Antz en té la culpa, l'Antz en té la culpa.... MM en concert, esperem romandre vius per explicar-ho.

Scent of Roses

As I see myself falling around a star which name I ignore, I fear for the light shinning on my eyes. Blindness comes and goes; it spins its own negativity. The smell of roses lingers in the air: the spacecraft seems abloom with petals, red buds that are nothing else than the decompressed suits of my companions, those whose journey was suddenly truncated by the gravitational pull of the star and its effects on the already too compromised hull of the craft. I had just the time to stretch my limbs inside the suit when life rushed through multiple punctures in the hull, a stream of vanishing love, and despair, and desire, and, towards the end, death. Stagnation appears in the shape of small glittering sparks on my retinas, in the ever increasing difficulty to breathe anything except the scent of roses. The star revolves as I free fall through the remains of the craft which was used to conquer worlds and galaxies and, from now on, will only conquer oblivion. The light of the star, the anoxic stimulation of my eyes, all work towards the goal of easing my last minutes away, mashing my thoughts into an unidentifiable mass of incoherent near unconsciousness. Flowering redness brings a perfume that should not be here, the perfume of a thousand roses sickeningly squashed to death by the hasty emergence of a star at the precise location where all the navigational charts only displayed the emptiness of space. As I slowly ebb myself away, I steal one last glimpse of the star and I realize, as the minutiae of small details shakes itself loose from rational thought, that it is not a star after all: it is just a rose.

·

Nova entrada i nou blog: Bellesa Visual, us convido a visitar-lo

El nen dels malsons

Una vegada hi havia un nen que cada nit, quan anava a dormir, tenia un malson. Dimonis, monstres de tota mena, caigudes abismals, angoixes insuportables. En tenia un cada nit, puntualment, i es despertava suat, amb un crit ofegat a la gola, amb els ulls de sobte esbatanats a la foscor de l’habitació que compartia amb el seu germà petit.

Decidí no dormir més. Si no dormia no tindria malsons. Si no tancava els ulls, mai més tornaria a despertar-se amb la terror arrelada al cos. Es feu gran, visqué la seva vida com tothom, amb unes poques variants que li donaren individualitat, i no dormí mai més. Els malsons, però, no desaparegueren, s’acumularen dins seu, esperaren, pacients, amb la paciència de l’eternitat, a què el nen, l’home, l’avi, acluqués els ulls per darrera vegada.

.

.

I si teniu una estoneta, visiteu aquesta pàgina i jugueu una mica

El Devorador de Problemes

Avui concedeixo l'espai al senyor Drew Flaherty, artista australià que ens ofereix la possibilitat d'afegir el nostre problema (o problemes) a una llarga llista que es mantindrà oberta durant unes setmanes, fins que caigui de la part inferior d'aquesta pàgina de vidre, on podeu trobar la magnífica aplicació -sí, sí, això vol dir que cal desplegar aquesta pàgina fins el final, amb el perill notable que comporta la visualització, per molt fugisera que sigui, de les reflexions, narracions i pertorbacions ja publicades, si bé sempre podeu tancar un momentet els ulls. A partir de l'instant en què desaparegui d'aquest indret que és meu i vostre, el problema escrit serà fagocitat per una colla de dimonis escuats i camacurts que, acte seguit, l'eructaran en forma d'ozó líquid que contribuirà a apedaçar l'atmosfera i a salvar-nos de la cremor ultraviolada i apocal·líptica dels rajos solars. Es una metamorfosi agraïda, a la que us convido a col·laborar (i us farà falta el flash, però tinc confiança que el vostre ordinador no en va curt, de flash).

La noia pèl-roja

Em desperto amb una noia pèl-roja al costat i penso que dec estar somiant. Somio, doncs, que em desperto amb una noia pèl-roja al costat, una noia desconeguda, de faccions incertes (dorm d’esquena a mi), de figura lleugerament fonedissa sota els llençols. Només espio el seu cabell, vermell com la posta de sol, i una agrupació de pigues, a l’espatlla dreta, com un cúmul d’estels llunyans que, sense cap dubte, un cop desxifrat el missatge que anuncia la seva particular disposició, la vida seria més planera i senzilla.

La llum entra esbiaixada pels porticons mal ajustats d’una finestra vella de fusta. És de dia ja, només pot ser de dia si estic despert i veig entrar la llum. Si bé també pot ser que, com sospito, estigui somiant que estic despert i veig la llum i la noia pèl-roja, pel que l’hora real del rellotge pot ser qualsevol, de dia o de nit. Els llençols dibuixen una cintura de vidre, uns malucs semicirculars, unes cames llargues, fines, delicades, uns peus que gairebé treuen el caparró pel capdavall del llit.

Si paro l’orella, sento com respira, pausadament. Una respiració i, al cap d’una estoneta, una altra. Podria incorporar-me una mica sobre el colze i provar de veure-li la cara, però em fa por de despertar-la amb el meu moviment. Reposo el cap sobre el coixí, doncs, i escolto com l’aire frega els seus llavis en ser pronunciat, com una paraula, en mig del somni. M’imagino els llavis molsuts, rosats, amb una ombra breu del maquillatge que els definia anit. Només els imagino, no els puc recordar.

Som a un hotel, prop de la platja. Percebo les onades del mar, una mica més enllà de la finestra, oloro la sal a l’aigua, oloro les restes del seu perfum als cabells, a les meves mans, un pensament de canyella, potser, o uns pètals de rosa banyats en oli de gessamí. La llum es filtra pels rinxols vermells, es dispersa prismàticament en un arc de Sant Martí de colors, verd, taronja, groc, violeta, que, després, reflecteixen una imatge de perfecta bellesa al mirall de la paret del davant del llit.

Tot just ara m’adono, doncs, que hi ha un mirall davant, emmarcat amb la mateixa fusta esqueixada que segueix les arestes de la finestra. Miro la noia pèl-roja que dorm al meu costat i, després em miro a mi. Veig la caputxa fosca que amaga només fràgilment la blancor del meu crani, la negror sense fons de les òrbites, la mandíbula plena de queixals perfectament visibles a la llum esbiaixada que traspua per les escletxes de la finestra, el braç estirat i la mà que subjecta un objecte llarg, metàl·lic, un mànec i un tallant en forma de mitja lluna. L’esglai se n’emporta el somni, l’esfilagarsa a la foscor de la nit, al llit d’una habitació anònima d’un pis petit i mal il·luminat de l’extraradi de la ciutat on la noia pèl-roja, jo, ja mai més tornaré a somiar, ni adormida, ni desperta.